27 sept. 2009

realitat paral.lela

Camino per un traç empedrat que em transporta a una altra etapa a cada pas.

Estius. Tardors. Primaveres. Innocència. Llepar préssecs i menjar polos. Escoltar cançons del Cohen, del John Lennon, del Bob Dylan. Un concert del Aerosmith, dels Sopa, dels Fundación Tony Manero. Cartes amb poesies, amb lletres de cançons, amb paraules immortals. Mans entrelligades, mirades còmplices. Petons regalats i no volguts. Petons robats. La màgia de la muntanya que porta l'amor. Una cova amb sorpresa. I una sorpresa amb nom de rei. Peu dret. Peu esquerre. I així durant tres anys. Peu esquerre i peu dret. Esbufec i llàgrimes. Miro avall cap al castell d'aquell rei, que ja he vorejat amb passos inquiets. Sort de la música, que m'acompanya. Llums intermitents. Música forta. Des-coneguts. Des-cobriments. Des-enganys. Després de sis anys, un amor d'adolescent. Una aigua. Un llit. Uns cabells. Una història de pel.lícula romàntica i un final d'una de serie b. Dolor. Tan dolor que pensava que havia mort. Només m'havia torçat el peu al pujar un esglaó d'aquests de pedra, anant cap al Far. Paraules exòtiques i seguretat. Decisió egoïsta, final just. Sexe sense sentit. Fals. Divertimento. Divertimento. Divertimento. I ara... aprendre de nou.

He arribat al Far. M'han dit que és allà on pots trobar el camí a seguir, la resposta. Però les onades es belluguen massa i la lluna està en quart (de)creixent. I sona el Julio Iglesias i, amb tot, no puc pensar amb gaire claredat. Per això, suposo, he estat recordant.

21 sept. 2009

para!

No puc més. M'has ensenyat a mirar el bosc amb ulls brillants i a imaginar-me un món on els esquirols i els mussols i les mussaranyes es reuneixen a la nit per prendre decisions. M'has fet ser així, així de sensible, de bohemia, de lletraferida i sensible. Aquest amor per les muntanyes, pel cel, la lluna i els camins de terra. No em diguis que no t'estimo. No em diguis que no t'he ajudat. No em facis sentir en deute constant amb tu. No et dec res. Només la vida.

8 sept. 2009

res més

I ja saps que no tinc res més a afegir. Que sóc així, de transparent i invisible. Que em fereixen les paraules seques i lletges perquè m'ho prenc tot tant personalment. Que m'agrada la vostra companyia, m'agrada tant que no vull haver de renunciar-hi mai. Que m'agradaria tenir clar el camí però que m'encanta seure, apalancada, per a poder veure els ocells i altres bèsties, encara que no siguin pingüins. Que sempre VULL i no sempre PUC. Que no puc evitar envermellir quan camino per Vallparadís i penso que un nou dia se'm presenta i que pot ser millor que ahir. I em giro, i recordo la meva besàvia. I que m'encanten els aires de setembre, per la frescor i la puresa d'aquella novetat de tot. Que sóc així. I res més.

3 sept. 2009

presència innombrable - agustí bartra

Existeixes
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albes lentes,
en les columnes del dia.

En el litoral dels núvols,
en l'àgil peix de les hores,
en les eixàrcies del vent,
existeixes.

En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,
en el cos recte dels arbres
existeixes.

Existeixes
en els vells ponts del record,
en els parpres del futur,
en la campana del cel.

En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.

En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna
existeixes.

Existeixes
en les altes roses d'aigua
que persegueixen els somnis,
en la porta dels sospirs.

En els fils de les cançons,
en el roc vermell del crit,
en les illes de la joia
existeixes.

En el vent de les paraules,
en les fulles del silenci,
en el cor blanc de la fusta
existeixes.

Existeixes
en els cercles de la por,
en els estels inventats,
en la síl·laba del sol.

En les fonts, en les arrels,
en les lletres i en les aus,
en els èxtasis de l'aire
existeixes.

En les branques adormides,
en les llàgrimes dels vidres,
en la bandera del fred
existeixes.

Existeixes
en el gran sostre del temps,
en els xiprers, en els noms
que poden dur flames altes.

En la guarnició blanca
dels besos cansats d'oblit,
en les finestres i els rems
existeixes.

En la història dels llacs,
en la dansa breu del fum,
en els àngels de la veu
existeixes. 60

Existeixes
en els esperons del trèvol,
en els nius de la bondat,
en els vels de la farina.

En els ossos de l'hivern,
en les cúpules de lli
de les tardes innocents
existeixes.

Existeixes
en els mapes i els ocells,
en les roselles i els cràters,
en les formigues i el rou.

Però mors, tu,
oh núvia del foc, etern
exemple de primavera,
només en mi.

2 sept. 2009

the end is a brand new start

L'amor i la mort. Tot es basa en això. Tot el demès són complements. L'amor, la mort i les seves disfresses... el sexe, la vida, els vincles i els rituals.

El primer dia de la teva vida pot ser qualsevol dia. Un matí de novembre, una nit de maig, un vespre de setembre. Vaig sortir pensant que tot valia la pena... i a la vegada rumiava en quin sentit tenia tot plegat.

Escalfo l'aigua i hi poso un tè qualsevol. Encenc l'encens. Tanco els ulls. Sospiro. Faig silenci i escolto al meu voltant. Els ocells de Boston un matí de juliol. El brindis en un sopar d'amics una nit de dissabte. Els gemecs, els petons, la respiració accelerada una matinada qualsevol. L'explosió d'uns focs d'artifici, un 4 de juliol o un 2 de setembre. El tren. La conversa espiada d'una parella, de dues amigues d'anys, de dos coneguts que bavegen falsedat.

Avui passejant per un cementiri de Tokyo he sentit que les persones no canvien. Són les coses, les que canvien.