23 dic. 2009

20 dic. 2009

autonomia

Aquesta és la moda que es portarà a les escoles... o això sembla. No sé què pensar-ne ni he pogut veure si funciona amb els meus ulls. De moment, he sentit promeses de calers -que encara no han arribat- per comprar pissarres digitals i demandes d'anàlisis del centre, reflexions de com treballem, qui hi treballa, què treballem, informes DAFO que hem hagut de fer els professors -nous o no-. Em fa por que tot sigui fum!

Llegiu

19 dic. 2009

fent memòria

Fa 17 anys, el Barça va jugar la Copa Intercontinental a Tokyo, contra el Sao Paulo brasileny. Jo no vaig dormir aquella nit, esperant davant la televisió per veure com jugàven els meus ídols. He de confessar que durant la meva adolescència vaig ser una seguidora del Barça extrema i obsessiva. També seguia els partits de futbol de segona divisió que féien pel 33 a les tardes i d'altres esdeveniments esportius, fins i tot de matinada. Així que aquell dia no podia ser menys amb el Barça jugant-se el trofeu Intercontinental contra el Sao Paulo. Em recordo al sofà, estirada, la casa en silenci, els pares dormint... i una gran decepció quan va acabar el partit i el meu equip va haver de tornar a casa amb les mans buides. Em sabia greu per l'Oscar :P

Avui en dia, ja no miro el futbol quasi mai però m'agrada saber el resultat. Si em pregunten, dic que sóc del Barça, és clar. Però del de l'època del Dream Team. Que m'encanta el Guardiola. Per moltes coses més que per ser l'entrenador del Barça, és clar. I estic contenta que el Bojan també se senti català i que el fill del porter Busquets estigui jugant de titular, que juguin Xavi, Piqué i Puyol. Avui en dia, de vegades, m'avergonyeixo dels que havien sigut els meus ídols i d'altres companys de professió que deixen molt que desitjar com a persones del món.

Però celebro amb emoció que avui l'equip del Pep hagi guanyat la copa del Món de Clubs :)

16 dic. 2009

herències i impostos

L'herència de la meva besàvia és incalculable. Una cadeneta i un anell que ens va fer a mida a la meva germana i a mi deu fer uns 15 anys, amb una il.lusió que li va fer!, mocadors d'aquells que cosia i brodava... A part d'això, tot allò innombrable. Tot allò que no vaig poder acabar de pagar mai. O que encara estic pagant amb el dolor de trobar-la a faltar tant ara que ja no hi és.
Per honrar-la i recordar-la, comparteixo aquesta poesia que ens recitava -que recitàvem plegades- i ens féiems uns bons tips de riure i de passar tardes fent-nos tan bona companyia.

La Terra de Xauxa

Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l'opulència
i de pobres no n'hi han.

Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s'acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni pleits, ni guerres civils.

No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.

Allà ningú té la dèria
del treball per l'interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.

Tothom troba el que demana;
i per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.

La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, truites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.

Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
i albercocs del pinyol dolç.

Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d'or i plata;
i els camps, coberts de capons.

Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.

Allà no s'ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.

Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.

I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!

Amb això, sense dir disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.

I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai...
d'eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.

A. Bori i Fontestà (dins del llibre El Trovador Català)

14 dic. 2009

el sentit de tot

Darrerament i més que sovint em pregunto si tot això té algun sentit. I el problema és que no n'hi trobo massa. Em passo els dies pensant en estratègies per motivar-los. I la seva resposta (majoritària) és negativa, fins i tot, a vegades, insultant. I no em compensa que algun d'ells m'abraci o em regali bombons o que amb un grup poguem fer uns riures relaxats. És aquí on rau el problema. Perquè jo ja no estic motivada per seguir buscant, per continuar treballant en aquestes condicions. Fa temps em vaig prometre que quan comencés a sentir-me així deixaria de fer el que faig... però, i després, què?

10 dic. 2009

f

Un vespre vaig baixar al bar de sota casa, sola. Era un dia de cada dia però jo havia començat les vacances i volia celebrar-ho amb una copa. El bar estava mig a les fosques i buit del tot, tan sols el cambrer i un client que ja havia vist moltes vegades i que de creuar-nos per allà havíem acabat per saludar-nos, somriure'ns i intercanviar quatre "què tals" de cortesia.

Vaig saludar amb un somriure de felicitat extrema: vacances! i ho vaig explicar amb ganes al cambrer i al conegut de la barra. Van respondre amb enveges i riures. De seguida vaig agafar la birra i vaig seure en una taula amb el diari. Vaig demanar una altra birra i vaig encendre l'enèssim cigarro.

-Ei, et fa res que segui amb tu?
-Què va! Millor beure acompanyada, no trobes?

Vam parlar de tot i de res. Ens vam acabar les birres respectives i vaig anar al lavabo. Qua vaig baixar vaig veure que sobre la taula hi havia un cocktail. Orgasme de Gata, va dir. I em va mirar als ulls directament i m'ho va dir amb una veu profunda que em va fer posar la pell de gallina. Vam seguir parlant de la feina, de coses per fer durant les vacances, de què ens agradava posar-nos per dormir a l'estiu...

Quan vam fer el primer glop del segon Orgasme de Gata, les cadires es tocaven i rèiem de qualsevol frase a cor que vols. Vam trobar alguns punts en comú tot i que era una mica complicat. Ell passava del 40 i jo no arribava als 30. Ell tenia un negoci online i jo tractava cada dia amb centenars de persones. Però a tots dos ens apassionaven Kerouac i Sabina. I els riures van passar a ser paraules amb veu rogallosa i tendra.

Entre Orgasme i Orgasme vaig pujar a rentar-me la cara. M'atreia sense saber perquè. I el mirava als llavis i als ulls i al nas i no podia evitar desitjar que la seva llengua em resseguís totes les meves formes. Vaig tenir temps d'agafar suficient aire per tornar a baixar. Pero una mà em va lligar els cabells en una cua.

-Ei, et fa res que hagi pujat?
-Què va! M'agrada estar acompanyada...

I em vaig girar i la seva llengua no em va decebre. Resseguia el coll, les galtes i les orelles. Les mans buscaven les cuixes, les natges i els pits. I jo, sense ni mica de vergonya que ja l'havia perdut tota amb els Orgasmes, li tornava tota la força que ell em donava. La meva boca no tenia prou llavis ni prou llengua per llepar i besar tot el que volia del seu cos. Ni les meves mans aconseguien acariciar tot el que volia que em pertanyés.

Vam tancar-nos al magatzem quan ja no portavem roba. I quan ja no ens va quedar alè vam obrir una ampolla de vodka i vam fer uns glops. Vam ajudar-nos a vestir, amb la boca seca i les mans tremoloses.

El cambrer s'havia fet fonedís a la cuina. Vam seure a la mateixa taula, on hi havia dos nous Orgasmes de Gata. Una altra taula estava ocupada per un grup de nois de la meva edat fent birres. Portava els cabells despentinats i l'F. me'ls va mig pentinar i em parlava amb la mateixa veu ronca d'abans.

-Ei, et fa res que només sigui sexe?

Vaig acabar-me l'Orgasme de cop.

-Què va! N'hi ha prou amb que sigui sexe :)

De tant en tant, ens tornem a creuar. I hem tornat als somriures i salutacions cordials i alguna vegada, quan hem compartit algun cocktail o altre, hem acabat follant al magatzem del bar.

2 dic. 2009

cap de setmana intens

Divendres:
amics que arriben en comptagotes als Amics. Xerrar sobre tot i res, de finals i principis, d'amors i desamors, de viatges i rutines. I riure de la Cacatua i de les cares de la gent. Perquè estar amb vosaltres és sinònim de riure a cor que vols. Cantar a la llibertat amb la pell de gallina. Tres mojitos amb els ulls ben oberts i donant peu a nous monòlegs.

Dissabte:
la por d'allò (des)conegut dins dels passadissos infinits i laberíntics del metro de Barcelona. Un sopar a la catalana però multicultural: valencians, bascos i catalans, com en un acudit de política. I recordem de mirar sempre cap enlaire quan passegem per la ciutat per trobar-hi calaveres i ous amagats. Agradable companyia per una nit sorprenent.