25 ene. 2010

visions

- De vegades quan et pregunten qui ha deixat a qui no és tan fàcil de dir. Vaig ser jo qui va insistir en que no podia seguir d'aquella manera. Però va ser el seu comentari que ens va portar a la conversa final. És a dir, per honor o orgull o per supervivència, vaig donar-li una empenteta per tal que pogués prendre una decisió que m'afectaria per sempre més. I a partir d'aquí: mudança, fer el cor fort i ocupar-me l'agenda d'una manera malaltissa. I tantes llàgrimes que em pensava que no acabarien! I tants riures histèrics que tenia molt clar que tindrien fí! Em va ajudar viatjar amb els amics, fos la Côte d'Azur o Berlin. Em va ajudar veure sortir el sol cap de setmana sí i cap de setmana també. Em va ajudar reconnectar-me al món a través de diferents mitjans. Em va ajudar renovar el cercle d'amistats, retrobar-me amb vells coneguts, mirar-me reflexada en ulls nous. I em va ajudar sentir que una veu profunda em preguntés on m'havia amagat durant tant de temps.

- No entenia com havia pogut passar tant temps sense conèixer algú semblant a ella. Potser va ser renovar l'aire del meu entorn, quedar més sovint amb amics amb qui no quedava de feia temps, de veure'm a través d'uns ulls que tenien el mateix color que els meus. Potser va ser reconnectar amb un món que havia perdut de vista, que ja no coneixia. Potser va ser la necessitat imperiosa de sortir de festa fins que aparegués el sol. Potser el fet de tornar a casa, retrobar una estabilitat que era i no era. Després d'una decepció enorme, d'unes llàgrimes invisibles que s'acumulaven en forma de corda que escanya el cor, després de tot això vénen els riure malèvols com quan acabes de matar a una rata. Mentrestant m'omplia l'agenda d'activitats obligades, feia veure que no passava res i malvivia mentre renovava el pis de dalt a baix. Si algú pregunta, vaig ser jo. Vaig provocar el final voluntàriament. Per orgull, per honor, per supervivència. No podia seguir vivint enganyat, cornut, menystingut. Però, entre tu i jo, de vegades no és tan fàcil de dir qui ha deixat a qui.

19 ene. 2010

l'home salvatge del desert

Et miro als ulls foscos i no em puc creure que per fí tornem estar a junts. Després de tres o quatre mesos plens de silencis amb les orelles vermelles i calentes! Tres o quatre mesos de papallones senegaleses, ulls mig clucs i somiadors, somriures i xiscles d'adolescent enamorada i converses de cafès plens de projectes a mig firmar. Tres o quatre mesos d'insomni i paranoia, de dubtes i pors, de caminar cansada pel desert de la incertesa, gelosa de les dunes que et tenien més a la vora...

Sauvage du désert , em menjaves a petons per demostrar que eres un bon mascle i em tocaves els malucs per saber del cert que jo era una bona femella. I miràvem les estrelles estirats a les dunes del desert i semblava que ho haguéssim fet tota la vida: mirar les estrelles, menjar-nos a petons, fer-nos l'amor...

Sempre havia cregut en la meva ànima negra. Ho poden corroborar moltes de les meves amistats. Àfrica sempre m'havia atret d'una manera màgica, tant les danses, com la música, com la geografia, com la pell. Ja has pogut comprovar quin amor professo cap a la teva gent i el teu continent. Que ens estimem no em sorprén, doncs, perquè per mi era una cosa que ja estava escrita.

Vull xarrupar-me els dits d'aquestes hores guanyades en l'asfalt d'aquesta ciutat. Vull ensenyar-te el meu món perquè quan te'n tornis cap al Senegal, puguis tancar els ulls i veure'm caminant depressa, cap a les dues feines que tinc, amunt i avall amb les bosses per quan plegui poder anar a ioga i a pilates, que em vegis atabalada però somrient perquè jo t'estaré veient a tu, per un foradet, home salvatge del desert.

12 ene. 2010

...but I like it!

Dissabte hi va haver quatre moments que em van posar la pell de gallina. Pan assegut al mur, tocant la flauta, em va portar a Liverpool -8 miles high-, en un d'aquells viatges iniciàtics, ben sola però tan ben acompanyada. Veure un tros de mur, mentre sona Imagine, encara que sigui mentida, encara que fos hipocresia, encara que fos una lluita en va, amb la silueta d'en Lennon com aquella samarreta negra meva d'adolescent, d'aquelles coves i excursions amb el Cau, d'aquells primers cigarrets als Amics. L'abraçada de la filla a la nova parella del pare -i aguantava les llàgrimes d'empatia al llagrimal i per això em feia tanta coïssor la gola- perquè tots tres hem pogut entendre que els pares també són persones i també es poden enamorar. I les notes d'aquesta cançó que em demanen que comenci de nou, que em diuen que tot és possible i que he de creure en l'impossible, que m'omplen d'aquelles papallones que em fan veure't com un heroi de la Revolució!

5 ene. 2010

6^6 flaixos de Berlin

6 noms (+3)= Isaaco, Jus, LiA, pancake, Rousy, Sergi + Andreu & Núria + Marita

6 llocs (+1)= Eberswalder, Aleksander Platz, Jannowitzbrücke, Potsdammer Platz, Brandenburger Tör, Checkpoint Charlie + Zürich Airport...

6 cançons= Servidor BSD, Sigues paranoic, Sense València no hi ha independència (ni sense la Franja tampoc), Alcohol^5, wikiwiki, sexo, cerveza y tortilla de patatas...

6 anècdotes= patates braves per esmorzar, la noia que caminava amb sandàlies i mitgetes per la neu, una pegadolça llaaaaargaaaa, cartrons de ducados rubio a canvi de cosa verda, aprendre a mentir jugant al kiriki, la guerra de neu al monument dels jueus...

6 frases cèlebres= lukintumaiais (ojos de serpiente), Giussepe puto amo!, assertivitat!, estan sonats aquests alemanys!, Posa't el mubuntu (o com evangelitzar els ignorants), un espontani!...

6 parades tècniques= Duncken, Cbase, Vapiano, hot-dogs, Restaurant-Cabanya a Aleksander Pl, últim cocktail a Kastanianallee.