25 feb. 2010

you are not here

Mr. Tambourine man, no hi eres, avui, al cinema. Però estaves en cada una de les cèl.lules que es movien per la butaca quan sentien la seva harmònica. Volia dir-te que he descobert que hi ha una altra "nostra" cançó, que he desitjat que recordéssis aquell blues fet carta de comiat. I que he volgut saber acomiadar-me com Mr. B s'acomiada de Milady Henry.

I am moving with a simple twist of fate!



I blame it on a simple twist of fate!

És pecat pensar que eres tu i era jo, que érem un nosaltres. Encara és més pecat pensar que no vàrem ser.

And I watch out for a simple twist of fate!

17 feb. 2010

rara avis

I és que no ho sóc, de rara. Potser una mica estranya, sí. Però sobretot, especial i única.

"Y no volveré a sentirme extraño
aunque no me llegue a conocer"

10 feb. 2010

enterenyinant VI

Era nit de lluna plena i ens vam reunir al voltant d'una taula ben parada: hi havia torrades, amanides, sangria i nou cadires. Converses distants sobre tot i res: veus profundes, psicologia barata i mirades atentes a les noves adquisicions. Circulant, circulant vam anar a parar al Tangerine -tota una novetat!- i les mirades i les converses començaven a ser més íntimes: les veus més excitades parlant de mars i peixos i les referències de teràpies, tractaments o recurdos psicològics anàven i venien. Mentrestant els altres beviem per oblidar. Oblidar que ens havien robat la bici o la novia o la feina. Beviem per brindar per l'amistat, la companyia, l'amor. No feia massa fred aquell dia... vam deixar el bar per entrar en una discoteca. La foscor i l'alcohol i les hores ens devien confondre. O la lluna o la realitat que no ens agradava o aquella sensació de tenir tot el temps del món per endavant.
Quinze nits més tard alguns d'aquells que es van trobar al voltant d'aquella taula van veure sortir el sol plegats. Van tastar llits desconeguts. Van plorar sense llàgrimes. Van riure sense xiscles. Van traçar línies sense cap regla i van tancar cercles.

8 feb. 2010

corbs

Sempre tornen, els corbs. Potser és que mai marxen. O marxen i tornen. I les papallones mandroses pensen que els corbs són poderosos només perquè són negres i xisclen d'aquella manera tan estrident. Els corbs són les ombres de les pors que no hem pogut espantar. I sempre tornen, és clar.

3 feb. 2010

aventures

Em parles d'ell amb la mirada baixa i somriures inquiets. De tant en tant, ho negues amb el cap i toques de peus a terra. I renegues del que et diu el cor. Dius que al matí et lleves pensant que el trobaràs al segon vagó, amb el llibre a la mà i la bossa verda, que et mirarà en silenci com cada dia i deixarà que comencis tu la conversa. Que baixarà de cop i volta quan a tu encara et queden deu minuts. Dius que t'envia missatges i que et parla de possibilitats i que, de vegades, t'acaricia. Però sobretot el que et preocupa és que sembla que sigui un personatge diferent cada cop que coïncidiu: el silenci i la comunicació no verbal o paraules que flueixen com l'aigua del riu i els gestos freds com la nit. I l'ambigüitat de no saber si si o si no. L'ambiguïtat de dir-te que ha estat pensant en el que li vas dir i que l'has ajudat a decidir-se a escriure aquella noia de la platja. Aquella noia que li agrada tant, a qui ha fet petons en una habitació bruta. Aquella noia que li dius i redius que està jugant amb ell. Em fas patir perquè t'estimo. Sé que ja ets grandeta i no vull semblar massa protectora, però pensa que si et préns un altre tequila potser cauràs rodona i ja no hi haurà qui t'aixequi.