15 may. 2010

Ilhame

Petita formigueta de pell morena i somriure brillant, inquieta, juganera. T'has quedat sense mare. El pare potser ni hi era i si hi era, emprenyava. No era un pare. Ni un marit. Ni res. Petita princesa dels set vels que has hagut de créixer en dos dies. Ara hauràs de fer de mare, sense jocs simbòlics ni representacions teatrals. Dona en un món d'homes, nena en un món d'adults. Massa menuda per tot això tan gros que t'envolta. T'agafaria per tornar-te de volta al país dels infants, al país de saltar corda a l'hora del pati, de barallar-te amb el teu germà i agafar de la maneta a la petita quan la recollies de la classe dels conills. Una abraçada no és suficient per curar aquesta ferida. No hi ha res suficient. Ara tornes a casa, a la pàtria sense mare i que no és pàtria... perquè ja no saps a on pertanys ni a qui. Aquí, t'esperem. Ens pertanys i et pertanyem. Aquests vincles no els pot destrossar ningú. La teva essència, la motxilla que en feia dos com tu, aquella petita cua de cavall ben negra, les dents ben blanques que mostraves amb aquell somriure viu... No podré desprendre'm mai del teu record. I sempre et desitjaré tota la sort que aquesta vegada t'ha fotut una bufetada. Desitjo que siguis forta, decidida, amb caràcter. Que no et deixis trepitjar. Que siguis justa i bona. Desitjo que puguis estimar i que t'estimin pel què ets, pel què portes dins, pel què sents. Desitjo que puguis tornar a somriure ben aviat, Ilhame.

9 may. 2010

passions

Definitivament, el que t'ajuda a tirar endavant són les passions més mundanes: l'esport, la lectura viciosa d'un llibre, l'òpera cantada per aquella amor platònic de fa uns anys... Aquestes petites rutines que trenquen la grisor de qualsevol dia plujós. Per tu no hi hauria diferència entre els dies de cada dia o els caps de setmana sinó fos pel trajecte amb cotxe fins aquell poble de costa que ha marcat les diferents etapes de la teva vida, com a esposa, com a mare, com a àvia, com a amiga. Dorms com pots i et despertes per inèrcia per fer aquell bany homenatge a Cleopatra. Suc de taronja (sospires recordant la casa però de seguida te'n vols oblidar). Et vesteixes com una princesa per sortir al carrer i rebre mirades curioses de les dones, mirades de respecte i admiració dels homes. Per mi ets molt més que això, però també ets això: la rateta presumida que escombrant i escombrant un dia es va trobar un dineret. Camines amb seguretat però tens el cor trencat i sempre una paraula amable i la mà estesa. Per això t'admiro.

Et veig preocupada al teu racó, fent la casa de nines per la teva nèta. Et dic que no hi pensis amb allò, que ho deixis estar. Rius. Però què et penses que hi penso?! Si ara pensava en el Barça, que segur que pateixo aquesta nit! Al cap d'una estona t'alces i poses el Teledeporte al TDT per a poder veure el Federer. I quan s'acabi el tennis, per fer temps, fins veure el Barça guanyar la lliga, posaràs el Carreras i cantussejaràs -sense entonar, que tu no has heretat el do de l'àvia. I així, vas omplint de petites alegries banals els dies de cada dia.