27 ago. 2010

recordant la Montse

Has vingut amb mi al Marroc. Primer, perquè t'hi he convidat. Després, perquè en cada viatge que faci hi haurà molta part de la teva essència. La primera vegada que vaig trepitjar Àfrica va ser amb tu. Curiosament, també de passada a Casablanca. Curiosament, també passejant per la gran mezquita de colors de mar. Curiosament, menjant en aquest restaurant. El destí és majestuós.
Marxem el mateix dia, hores abans hores després. En algun moment he pensat que canviaries rondar pel teu propi comiat per tornar a caminar per Casablanca. Potser fer un gintonic al Rick's Cafe. No ho sé. Tampoc vull jugar a ser Déu. M'ha sabut greu no ser-hi per no fer costat a la mare, als teus. La frustració que sentim quan se'ns arrabata algú d'aquesta manera, tan cruel, tan injusta ens fa plorar llàgrimes plenes d'angoixa, tristesa, de por de crear vincles per patir encara més. És llavors que penso en la teva actitud davant la malaltia (l'actitud que jo interpreto, la que conec superficialment, clar). Obviar-la. El pensar continuament "d'aquesta me'n tornaré a sortir, i l'any que ve, cap a Cuba!". Aquesta és la que se'n diu una actitud vital?
Esbelta, morena, somriure encantador, la veu tan teva, el riure tan teu. Et recordo amb un barret, sempre tan bonica i elegant. Et recordo buscant la bellesa en tot allò que feies. Casa meva, la d'ara, té part de tu. Casa meva, la d'abans, és molt teva. I la meva mare necessitava de la teva mà en un moment de la seva vida i té la gran sort d'haver pogut agafar-te fort i caminar amb tu una bona estona en aquest moment de la teva. Potser això és l'essencial: somriure acompanyada sense importar el quan(t) sinó el com. Què hi dius?

18 ago. 2010

el viatge en sí és l'important

Un parell de setmanes conduint per terres de castells, mars d'aigües fredes i plenes d'algues, crêpes i sidra, vins i peixos i la ciutat de les llums m'obliguen a corroborar que el més important és el viatge en sí. Quan em plantejo un viatge sempre em formulo un objectiu... una simple excusa per arrencar el vol. Al final el trajecte, al mirar enrera, te n'adones que les experiències que t'endús tenen poc a veure en si visites aquell país o aquell altre. Tenen més a veure amb les persones amb qui comparteixes aquell espai de temps, anècdotes de moments que ben bé podrien haver passat prop de casa -o potser no... converses que només esdevenen quan estàs lluny de casa, secrets compartits quan no hi ha ningú que pugui escampar el rumor. L'aprenentatge arriba quan t'adones que el viatge està a punt d'acabar i el que valores no és tant haver estat en aquell indret tan espectacular del que tothom t'havia parlat... sinó d'aquella mare ànega que vigilava que els petits no es perdèssin, d'aquella pujada de marea espectacular embolcallada d'un silenci misteriòs, d'aquell caminar amb les mans entrellaçades i descobrir la força de la vida en un racó qualsevol d'un poblet qualsevol que ja no recordem ni el nom.

A París? Em sembla que sí que hi vam arribar :)