darrera de cada nom, una vida

Avui he estat amb els nens del cole per última vegada. Fins i tot aquest any, m'ha fet una mica de pena. Sobretot per quatre personetes que han sigut molt especials per mi. La família del Younes, la Houda i el Brahim. El Tanguy i la Bamafa vestits amb roba de Mali per la ocasió. L'Aroa, l'Estefi, la Nour, la Yousra abraçades sense fi, petons sense fi, records sense fi. Les llàgrimes espontànies de la Claudia i de la seva mare.

És curiós, com de vegades, ens avergonyim de sentir. Desviem la mirada, ofeguem el bategar del cor, boicotegem la veritat. I de cop i volta, sembla que no, però a la desesperada, quan veiem que el final ja ens és proper, explotem d'emoció i ens surten les paraules tartamudes d'estima, abraçades efusives, tres petons i els ulls brillants.

Sap greu separar-se de persones amb noms, cognoms i una vida que els hi queda per viure. M'agradaria poder-la compartir una mica amb ells. Saber que els hi va bé, que han tingut sort, que van fent el seu camí i que és un camí ple de paisatges bonics on aturar-se, mirar enrera i poder continuar endavant amb il.lusió i esperança.

Be happy, my friends!

Carta a un professor

Respected teacher,

My son will have to learn I know, that all men are not Just ,all men are not true. But Teach him also that for every scoundrel there is a hero; that for every selfish politician , there is a dedicated leader. Teach him that for every enemy there is a friend.

It will take time, I know; but teach him, if you can, that a dollar earned is of far more value than five found. Teach him to learn to lose and also enjoy the winning. Steer him away from envy, if you can .

Teach him the secret of quiet laughter. Let him learn early that bullies are easiest to lick. Teach him if you can the wonder of books…but also give him quiet time to ponder over the eternal mystery of birds in the sky, bees in the sun, and flowers on the green hill-side.

In school teach him it is far more honorable to fail than to cheat. Teach him to have faith in his own ideas, even if everyone tells him they are wrong. Teach him to be gentle with gentle people and tough with the tough.

Try to give my son the strength not to follow the crowd when everyone is getting on the band wagon. Teach him to listen to all men but teach him also to filter all he hears on a screen of truth and take only the good that comes through. Teach him if you can how to laugh when he is sad. Teach him there is no shame in tears.

Teach him to scoff at cynics and be aware of too much sweetness.Teach him to sell of his brawn and brain to the highest bidders; but never put a price tag on
his heart and soul.

Teach him to close his ears to a howling mob…and to stand and fight if he thinks
he’s right. Treat him gently; but do not cuddle him because only the
test of fire makes fine steel . Let him have the courage to be
impatient, let him have the patience to be brave. Teach him always to have sublime faith in himself because then he will always have sublime faith in
mankind.

This is a big order; but see what you can do…he is such a fine
little fellow, my son

Abraham Lincoln

autonomia

Aquesta és la moda que es portarà a les escoles... o això sembla. No sé què pensar-ne ni he pogut veure si funciona amb els meus ulls. De moment, he sentit promeses de calers -que encara no han arribat- per comprar pissarres digitals i demandes d'anàlisis del centre, reflexions de com treballem, qui hi treballa, què treballem, informes DAFO que hem hagut de fer els professors -nous o no-. Em fa por que tot sigui fum!

Llegiu

el sentit de tot

Darrerament i més que sovint em pregunto si tot això té algun sentit. I el problema és que no n'hi trobo massa. Em passo els dies pensant en estratègies per motivar-los. I la seva resposta (majoritària) és negativa, fins i tot, a vegades, insultant. I no em compensa que algun d'ells m'abraci o em regali bombons o que amb un grup poguem fer uns riures relaxats. És aquí on rau el problema. Perquè jo ja no estic motivada per seguir buscant, per continuar treballant en aquestes condicions. Fa temps em vaig prometre que quan comencés a sentir-me així deixaria de fer el que faig... però, i després, què?

comparacions odioses

"Si un doctor, un advocat o un dentista tingués trenta persones o més a la seva oficina alhora, totes amb diferents necessitats i algunes que no volen ser allà i el doctor, advocat o dentista, sense ajuda, hagués de tractar-los a tots amb excel·lència professional durant deu mesos, aleshores podrien tenir una idea del que és la feina del docent a l'aula"

(Kathy A. Megyeri - "Xocolata Calenta per a l'Ànima dels Mestres")

((Ho he trobat en un blog del qual no recordo el nom però m'ha semblat interessant la comparació))

HELLoween

I mira que m'agrada la tardor, i les bruixes i el foc i el Halloween. I pensar en gats negres i somiar en homes-llop que em salven de les urpes dels vampirs. I encara més, m'agrada fer Jacks O'lantern per recordar aquell octubre de por a Charleston i per encomenar als meus nens aquest amor cap a les tradicions màgiques. I cantar el Trick or Treat i fer sustos quan menys s'ho esperen. I m'agrada perquè també és castanyada i la de la Rambla ja se sent gemegar que ja són uns 60 anys de vendre moniatos i castanyes. I s'acosta el meu aniversari i m'agrada fer anys i continuar sentint-me que encara he de crèixer.

Però... de tant en tant certs fantasmes apareixen de cop i volta a estirar-me els llençols del llit. I me n'adono que l'infern tampoc el tenim tan lluny.

mandales

Avui hem pintat un mandala en grup. Era la primera vegada. Els acostumo a colorejar sola, guiant-me per com em sento: primer faig una anàlisis introspectiu del que m'està passant, després ho relaciono amb algun concepte i finalment, jugo amb el què em diuen els conceptes sobre els colors. O els colors sobre certes idees i sentiments. Ha estat una mica complicat fer-me meu aquell mandala quan no he seguit tot el procés que per mi implica pintar un mandala. Podria haver explicat el meu mètode als meus companys, o tirar pel dret i fer el que em vingués de gust en aquell moment. Però...

M'he adonat d'unes quantes coses: que m'agafo als altres per autoafiançar-me i agafar seguretat, que sóc capaç d'aïllar-me estant amb molta gent i aconseguir fer una part del que m'havia plantejat, que sóc massa tolerant i massa poc assertiva, que prefereixo treballar sola quan no em sento part del grup. I, mirant als altres, he pensat que amb el temps et tornes més independent o autònom. També he vist claríssim que puc veure la part bona i la part dolenta de tot, els punts forts i els punts febles de qualsevol situació, d'una persona, d'un mandala.

I sí, m'agrada perquè l'he fet jo i perquè sense mi no hauria acabat mai sent el que és.

un apunt sobre educació

(from www.aspepc.es)

La Vanguardia (23/06). Felip de Vicente Algueró. Delegat d'ASPEPC·SPS.
Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema.

El profesorado de guardia deberá tener especial cuidado en vigilar los lavabos de la segunda planta". Estas palabras pertenecen a una nota de la dirección de un centro público de secundaria, dirigida al profesorado. Con términos similares, normas de este tipo son frecuentes en los centros educativos. Reflejo de una realidad más profunda que nadie, singularmente bastantes políticos, quiere ver: los docentes han de dedicar cada vez más tiempo a tareas no docentes, ni siquiera relacionadas con la docencia y que deberían hacer otros profesionales, como los surveillants franceses.

La verdadera reforma educativa pasa por recuperar la autoestima del docente y su identidad. El profesor es un transmisor de conocimientos que, al enseñar, educa y forma a futuros ciudadanos. Esta idea, tan elemental, es ignorada por los políticos, enfrascados en crear un máster universitario. ¿Saben los futuros profesores qué les espera? Lo lógico sería primero devolver al profesor su dignidad, que nada tiene que ver con ser vigilante de pasillo y lavabos.

La ley de Educación de Catalunya no devuelve al profesorado su verdadero oficio. Sigue anclada en una concepción asistencial de la escuela, entendida como lugar donde los adolescentes han de estar,como aparcamientos de adolescentes. Tras la llamada "escuela inclusiva" - gran apuesta de la LEC-se esconde una escuela-aparcamiento y un profesorado más asistente social que docente, sobre todo en los centros públicos. La Vanguardia (31/ V) constataba los conflictos de no pocos institutos fruto de esta escuela "inclusiva"

Los responsables de la política educativa han mirado para otra parte, desoyendo el clamor de miles de profesores disconformes con la LEC. El informe McKinsey sobre las claves del éxito en los sistemas con mejores resultados PISA y otros informes como los dirigidos por Moore Johnson (Universidad de Harvard) y Eric A. Hanushek (Universidad de Stanford) muestran que motivar al profesorado es la primera clave del éxito escolar. ¿Se motiva al profesorado haciéndole vigilante de lavabos?

Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema. A no ser que el máster se convierta en una forma de adoctrinamiento pedagógico para que los futuros profesores acepten ser... menos profesores.

de profes i alumnes IV

Em diu t'estimo i m'abraça després de preguntar-me si porto un nen a la panxa. O sigui, de dir-me gorda amb molt de tacte. Sé que em mira perquè tota la cara enfoca la meva mirada, però els seus ulls no puc determinar cap on van. Em té el cor robat. Es diu Martí i ve de lluny. I porta una herència trista i enganxosa. A la classe, no para quiet i diu sempre el que pensa quan ho pensa... i és capaç d'aixecar-se de cop i volta, abraçar-me sense més, mirar-me amb un ull aquí i l'altre allà i dir-me: T'estimo! Quantes coses ens falta per aprendre, encara!

Stop!

Potser m'he oblidat massa ràpid de quan era una nena. Potser és que sóc menys empàtica del que creia. Potser és que sóc massa flower power, massa hippy... potser he viscut massa temps entre cotofluix. Avui he vist com un nen pegava un cop de puny a un altre nen dins la classe i m'ha afectat a tots nivells. Com a persona, he sentit molta tristesa. Com a mestra, a més, frustració de no haver sigut capaç de frenar o fer alguna cosa. I el que em fa més por és que hi hagi ganes de venjança. La violència només porta més violència... però com els hi fas entendre? Com ensenyes l'autocontrol? Com ho podem parar?

de profes i alumnes III

...on the road again... :D

Avui, per fí, després de casi 3 mesos de holidays he entrat a un centre :) Començava avui i encara no he tingut cap classe xD però demà, dijous i divendres serà un nonstop, em sembla. Torno a les andades amb els kids de 7 i 8 anyets i a la competència del que vaig estar l'any passat a Sabadell. Suposo que la sensació que al Setembre comencen noves etapes a la vida no la tinc només jo, n'hi ha molts que pensen això...sinó mireu la quantitat de col.leccionables que s'inicien en aquest mes :P I no només començo una nova etapa professional sinó que a nivell personal també estic en constant evolució. C'est la vie x)

BTW, avui a cicle m'ha donat la sensació que hi ha persones (mestres) que s'ofeguen en un got d'aigua... i no desmereixo a ningú que jo sóc la primera que tinc moments així overwhelmed però una actitud com aquesta durant el curs deu ser insopurtable xD

feelings

Avui era l'últim dia. Me'n vaig contenta i esperançada. Crec que l'any que ve puc tenir sort i anar a parar a un altre IES. Recordo la primera vegada que vaig entrar-hi: aquella sensació d'estar al lloc on vull ser. Ja m'havia passat abans, quan vaig entrar al primer institut on vaig treballar com a substituta. Dins meu vaig notar com una lleugeresa, una tranquil.litat, una felicitat de color blau clar. No vaig tenir el mateix sentiment quan entrava a les escoles. És curiós i inexplicable a la vegada.

de profes i alumnes II

- Un noi d'orígen magrebí li diu a un altre que ve de Cuba que li havia donat una "colleja" mentres jugàven al pati: "Vete a tu país!"

- Un noi de la classe m'ha dit: "Quieres saber un secreto de este insti? 8 de cada 10 personas de aquí son moros" (he vist més noies amb vel aquí que passejant qualsevol dia pel centre de la meva ciutat).

- I la nena de 2n d'ESO que em preguntava ahir: "Y tu, quién eres?" i jo: " I tu?". Amb aquestes que amb un atac de borderia em respon: "Te he preguntao yo primero!" Li responc que no m'agrada mantenir converses en aquest to i que no li contestaré. Avui, me l'he trobada a la porta del pati. M'ha preguntat que què hi faig aquí, però amb un to més tranquil. Li he preguntat, igual que ahir "I tu?" i m'ha dit "yo 2º de la ESO". Jo li he respost amb un somriure el que hi feia allà a l'institut. Menjaven pipes i tiraven les clofolles a terra.

de profes i alumnes I

Des d'octubre que he vist passar davant meu unes quantes cares. Cares somrients, cares tristes, cares de tots colors (moltes cares vermelles de vergonya) i cares invisibles i també cares a les quals encara puc posar nom.

De Badia, em quedo amb les abraçades mudes dels nens d'infantil.
De la substi més llarga, no tinc paraules :) me'n recordo molt de tots ells. Dels profes, dels nens, de les classes, de tot el què he aprés.
Del poblet de "malamort" només en queden cares invisibles... tants poc dies, tan poca motivació...
Després, el no-treballar (perquè era un plaer) donar classes als adults. Quins riures, que bé m'ho vaig passar. Quina pizza de truita de patates, quina alegria veure'ls parlar en English i quina setmana més dolça.
La penúltima la vaig triar per intuïció. I això em va portar l'abraçada de l'A. durant el MayDay. Només per aquest fet val la pena ensenyar i fer de mestra.
I ara, el retorn. Saber que la meva feina m'agrada, que gaudeixo del contacte amb els alumnes, que vull que tothom se senti part del procés.

Vull ser (i fer de) guia.