29S - jornada de reflexió

Avui m'he addherit a la jornada de vaga però no crec que vagi a cap manifestació convocada per sindicats. No sóc afiliada a cap sindicat i-de moment- a cap partit polític. Avui, que no he anat a l'institut, dedico molt temps a reflexionar. I penso algunes coses que ben segur no comparteixen moltes de les persones que aniran a la manifestació i en penso d'altres que ben segur no comparteixen les que han anat a treballar. Cadascú, sisplau!, que faci el que cregui.

Avui sé que vull un món més obert. Un món que rebi Ousmans amb els braços oberts i paraules amables. Un món que s'expressi en català, tagalo, rus, anglès o tokipona, però que comuniqui i comparteixi. Un món ple de mans que s'obren per ajudar i no per bufetejar a tort i a dret, agafant porres o sense armes. Un món cuidat, net, verd i blau, de mil colors que creixi i on es respiri aire pur. Avui vull que tothom tingui un sostre i sàpiga llegir i escriure. Avui penso que tot hauria de ser més fàcil, coi!

Digueu-me hippy...

ditxosos

Quina sort que tenen aquells que caminen amb pas ferm cap a un destí desitjat i escollit. Quina sort que tenen els que parlen amb veu segura de coses que entenen i dominen. Quina sort que tenen aquells que volen i viuen i miren i aconsellen i asseguren i perjuren que el que ells fan i diuen és la veritat. Quina sort que tenen! Jo encara vagarejo mig perduda i no sé ni qui sóc.

recordant la Montse

Has vingut amb mi al Marroc. Primer, perquè t'hi he convidat. Després, perquè en cada viatge que faci hi haurà molta part de la teva essència. La primera vegada que vaig trepitjar Àfrica va ser amb tu. Curiosament, també de passada a Casablanca. Curiosament, també passejant per la gran mezquita de colors de mar. Curiosament, menjant en aquest restaurant. El destí és majestuós.
Marxem el mateix dia, hores abans hores després. En algun moment he pensat que canviaries rondar pel teu propi comiat per tornar a caminar per Casablanca. Potser fer un gintonic al Rick's Cafe. No ho sé. Tampoc vull jugar a ser Déu. M'ha sabut greu no ser-hi per no fer costat a la mare, als teus. La frustració que sentim quan se'ns arrabata algú d'aquesta manera, tan cruel, tan injusta ens fa plorar llàgrimes plenes d'angoixa, tristesa, de por de crear vincles per patir encara més. És llavors que penso en la teva actitud davant la malaltia (l'actitud que jo interpreto, la que conec superficialment, clar). Obviar-la. El pensar continuament "d'aquesta me'n tornaré a sortir, i l'any que ve, cap a Cuba!". Aquesta és la que se'n diu una actitud vital?
Esbelta, morena, somriure encantador, la veu tan teva, el riure tan teu. Et recordo amb un barret, sempre tan bonica i elegant. Et recordo buscant la bellesa en tot allò que feies. Casa meva, la d'ara, té part de tu. Casa meva, la d'abans, és molt teva. I la meva mare necessitava de la teva mà en un moment de la seva vida i té la gran sort d'haver pogut agafar-te fort i caminar amb tu una bona estona en aquest moment de la teva. Potser això és l'essencial: somriure acompanyada sense importar el quan(t) sinó el com. Què hi dius?

el viatge en sí és l'important

Un parell de setmanes conduint per terres de castells, mars d'aigües fredes i plenes d'algues, crêpes i sidra, vins i peixos i la ciutat de les llums m'obliguen a corroborar que el més important és el viatge en sí. Quan em plantejo un viatge sempre em formulo un objectiu... una simple excusa per arrencar el vol. Al final el trajecte, al mirar enrera, te n'adones que les experiències que t'endús tenen poc a veure en si visites aquell país o aquell altre. Tenen més a veure amb les persones amb qui comparteixes aquell espai de temps, anècdotes de moments que ben bé podrien haver passat prop de casa -o potser no... converses que només esdevenen quan estàs lluny de casa, secrets compartits quan no hi ha ningú que pugui escampar el rumor. L'aprenentatge arriba quan t'adones que el viatge està a punt d'acabar i el que valores no és tant haver estat en aquell indret tan espectacular del que tothom t'havia parlat... sinó d'aquella mare ànega que vigilava que els petits no es perdèssin, d'aquella pujada de marea espectacular embolcallada d'un silenci misteriòs, d'aquell caminar amb les mans entrellaçades i descobrir la força de la vida en un racó qualsevol d'un poblet qualsevol que ja no recordem ni el nom.

A París? Em sembla que sí que hi vam arribar :)

i don't wanna close my eyes

Avui torna a fer calor, tot i que no som 15 de Juliol. Avui torno a anar a un concert dels Aerosmith, tot i que no hi vaig amb tu. Aquella gran nit de fa onze anys, tan especial i màgica. Irrepetible. Avui tancaré els ulls voluntàriament i notaré les teves mans. La respiració a cau d'orella. El petó al front desitjant-me que descansés a gust. Avui les papallones i els corbs sem barregen. Una ganes boges de veure els mocadors al micro, de sentir la veu de l'Steve Tyler, les guitarres, cantar les lletres a cor que vols. Un plor intern de nostàlgia i llàgrimes amargues plenes de passat que fuig com el tren que no para a cap estació. I aquella estranya necessitat de ser-hi per reviure aquell moment, tot i que punxi al mig de l'estomac i pessigui el cor.

Tell me that you're happy that you're on your own
Tell me that it's better when you're all alone
Tell me that your body doesn't miss my touch
Tell me that my lovin' didn't mean that much
Tell me you ain't dyin' when you're cryin' for me

darrera de cada nom, una vida

Avui he estat amb els nens del cole per última vegada. Fins i tot aquest any, m'ha fet una mica de pena. Sobretot per quatre personetes que han sigut molt especials per mi. La família del Younes, la Houda i el Brahim. El Tanguy i la Bamafa vestits amb roba de Mali per la ocasió. L'Aroa, l'Estefi, la Nour, la Yousra abraçades sense fi, petons sense fi, records sense fi. Les llàgrimes espontànies de la Claudia i de la seva mare.

És curiós, com de vegades, ens avergonyim de sentir. Desviem la mirada, ofeguem el bategar del cor, boicotegem la veritat. I de cop i volta, sembla que no, però a la desesperada, quan veiem que el final ja ens és proper, explotem d'emoció i ens surten les paraules tartamudes d'estima, abraçades efusives, tres petons i els ulls brillants.

Sap greu separar-se de persones amb noms, cognoms i una vida que els hi queda per viure. M'agradaria poder-la compartir una mica amb ells. Saber que els hi va bé, que han tingut sort, que van fent el seu camí i que és un camí ple de paisatges bonics on aturar-se, mirar enrera i poder continuar endavant amb il.lusió i esperança.

Be happy, my friends!

Carta a un professor

Respected teacher,

My son will have to learn I know, that all men are not Just ,all men are not true. But Teach him also that for every scoundrel there is a hero; that for every selfish politician , there is a dedicated leader. Teach him that for every enemy there is a friend.

It will take time, I know; but teach him, if you can, that a dollar earned is of far more value than five found. Teach him to learn to lose and also enjoy the winning. Steer him away from envy, if you can .

Teach him the secret of quiet laughter. Let him learn early that bullies are easiest to lick. Teach him if you can the wonder of books…but also give him quiet time to ponder over the eternal mystery of birds in the sky, bees in the sun, and flowers on the green hill-side.

In school teach him it is far more honorable to fail than to cheat. Teach him to have faith in his own ideas, even if everyone tells him they are wrong. Teach him to be gentle with gentle people and tough with the tough.

Try to give my son the strength not to follow the crowd when everyone is getting on the band wagon. Teach him to listen to all men but teach him also to filter all he hears on a screen of truth and take only the good that comes through. Teach him if you can how to laugh when he is sad. Teach him there is no shame in tears.

Teach him to scoff at cynics and be aware of too much sweetness.Teach him to sell of his brawn and brain to the highest bidders; but never put a price tag on
his heart and soul.

Teach him to close his ears to a howling mob…and to stand and fight if he thinks
he’s right. Treat him gently; but do not cuddle him because only the
test of fire makes fine steel . Let him have the courage to be
impatient, let him have the patience to be brave. Teach him always to have sublime faith in himself because then he will always have sublime faith in
mankind.

This is a big order; but see what you can do…he is such a fine
little fellow, my son

Abraham Lincoln