reedició

Com que torno a començar, faig una reedició del cant del pingüí aquí.

Una nova etapa, un nou lloc virtual, canviar d'aires, renovar-se...

enterenyinant VII

Diumenge baixava al local, nerviosa, inquieta, amb ganes i amb por. Agafo una cadira, amb la necessitat imperiosa de fer alguna cosa de profit. Sento un noi que va cantant noms de persones a una noia que tecleja tan ràpid com pot per no perdre pistonada. Escolto atentament perquè vull saber qui m'acompanya en aquest vaixell pirata. De cop, un nom més aviat comú... un cognom que, curiosament, coïncideix amb el d'aquell noi que vaig conéixer un dia... i, finalment, el segon cognom que afirma que aquest nom, efectivament, pertany al noi que vaig conéixer un dia de Juliol a l'aeroport del Prat. Els meus dits nerviosos es queden quiets. El meu cor encara batega més ràpid. Quina casualitat! Ell i jo no venim pas del mateix lloc... ell vivia a quilòmetres de casa meva! Vam coïncidir fa anys en aquest viatge a Anglaterra i ara tornàvem a coïncidir per fer un altre viatge plegats.

No podia pas deixar-ho passar! Li havia de fer saber d'alguna manera que havia significat quelcom important en la meva vida... així que fent servir el meu sisè sentit i la intuïció (o la lògica, com li vulguis dir) vaig enviar un mail a un destinatari que bé hagués pogut ser qualsevol altre.
Era ell. Ens hem retrobat després d'uns 14 anys. Les seves paraules tenen un efecte sedant en mi i em permeten donar un sentit a una experiència plena, bonica, en doble direcció. Sembla que sigui part d'una novel·la, d'una pel·lícula... però és ben real!

Benvingut de nou a la meva vida :)

aprenent a caminar

Estic aprenent a caminar per una drecera i és la única que sé que em pot portar allà on vull arribar. He de caminar al meu ritme per no cansar-me massa ràpid. He d'acostumar-me a les meves passetes curtes, a la respiració feixuga quan faig les pujades, a l'energia fugissera que em ve de cop quan fa baixada... He d'aprendre a gaudir d'aquells moments que el vent fa ballar els teus cabells, que el sol t'escalfa la cara, que les flors embelleixen el camí... He d'acostumar-me al pes de la motxilla i, quan pugui, parar per treure'm el no sé què que hi ha dins que se'm clava als ronyons. He d'aprendre a inflar la panxa com un globus, aprendre a obrir el pit i la ment perquè pugui entrar-hi tot el que calgui. He d'aprendre a aprendre el que em faci millor. He d'aprendre a desprendre'm de tot allò que vaig assimilar i m'està pesant massa. Continuo fent camí, gaudint d'aquesta experiència i aprenent que cada dia hi ha alguna cosa per la qual somriure i per la qual lluitar!

29S - jornada de reflexió

Avui m'he addherit a la jornada de vaga però no crec que vagi a cap manifestació convocada per sindicats. No sóc afiliada a cap sindicat i-de moment- a cap partit polític. Avui, que no he anat a l'institut, dedico molt temps a reflexionar. I penso algunes coses que ben segur no comparteixen moltes de les persones que aniran a la manifestació i en penso d'altres que ben segur no comparteixen les que han anat a treballar. Cadascú, sisplau!, que faci el que cregui.

Avui sé que vull un món més obert. Un món que rebi Ousmans amb els braços oberts i paraules amables. Un món que s'expressi en català, tagalo, rus, anglès o tokipona, però que comuniqui i comparteixi. Un món ple de mans que s'obren per ajudar i no per bufetejar a tort i a dret, agafant porres o sense armes. Un món cuidat, net, verd i blau, de mil colors que creixi i on es respiri aire pur. Avui vull que tothom tingui un sostre i sàpiga llegir i escriure. Avui penso que tot hauria de ser més fàcil, coi!

Digueu-me hippy...

ditxosos

Quina sort que tenen aquells que caminen amb pas ferm cap a un destí desitjat i escollit. Quina sort que tenen els que parlen amb veu segura de coses que entenen i dominen. Quina sort que tenen aquells que volen i viuen i miren i aconsellen i asseguren i perjuren que el que ells fan i diuen és la veritat. Quina sort que tenen! Jo encara vagarejo mig perduda i no sé ni qui sóc.

recordant la Montse

Has vingut amb mi al Marroc. Primer, perquè t'hi he convidat. Després, perquè en cada viatge que faci hi haurà molta part de la teva essència. La primera vegada que vaig trepitjar Àfrica va ser amb tu. Curiosament, també de passada a Casablanca. Curiosament, també passejant per la gran mezquita de colors de mar. Curiosament, menjant en aquest restaurant. El destí és majestuós.
Marxem el mateix dia, hores abans hores després. En algun moment he pensat que canviaries rondar pel teu propi comiat per tornar a caminar per Casablanca. Potser fer un gintonic al Rick's Cafe. No ho sé. Tampoc vull jugar a ser Déu. M'ha sabut greu no ser-hi per no fer costat a la mare, als teus. La frustració que sentim quan se'ns arrabata algú d'aquesta manera, tan cruel, tan injusta ens fa plorar llàgrimes plenes d'angoixa, tristesa, de por de crear vincles per patir encara més. És llavors que penso en la teva actitud davant la malaltia (l'actitud que jo interpreto, la que conec superficialment, clar). Obviar-la. El pensar continuament "d'aquesta me'n tornaré a sortir, i l'any que ve, cap a Cuba!". Aquesta és la que se'n diu una actitud vital?
Esbelta, morena, somriure encantador, la veu tan teva, el riure tan teu. Et recordo amb un barret, sempre tan bonica i elegant. Et recordo buscant la bellesa en tot allò que feies. Casa meva, la d'ara, té part de tu. Casa meva, la d'abans, és molt teva. I la meva mare necessitava de la teva mà en un moment de la seva vida i té la gran sort d'haver pogut agafar-te fort i caminar amb tu una bona estona en aquest moment de la teva. Potser això és l'essencial: somriure acompanyada sense importar el quan(t) sinó el com. Què hi dius?

el viatge en sí és l'important

Un parell de setmanes conduint per terres de castells, mars d'aigües fredes i plenes d'algues, crêpes i sidra, vins i peixos i la ciutat de les llums m'obliguen a corroborar que el més important és el viatge en sí. Quan em plantejo un viatge sempre em formulo un objectiu... una simple excusa per arrencar el vol. Al final el trajecte, al mirar enrera, te n'adones que les experiències que t'endús tenen poc a veure en si visites aquell país o aquell altre. Tenen més a veure amb les persones amb qui comparteixes aquell espai de temps, anècdotes de moments que ben bé podrien haver passat prop de casa -o potser no... converses que només esdevenen quan estàs lluny de casa, secrets compartits quan no hi ha ningú que pugui escampar el rumor. L'aprenentatge arriba quan t'adones que el viatge està a punt d'acabar i el que valores no és tant haver estat en aquell indret tan espectacular del que tothom t'havia parlat... sinó d'aquella mare ànega que vigilava que els petits no es perdèssin, d'aquella pujada de marea espectacular embolcallada d'un silenci misteriòs, d'aquell caminar amb les mans entrellaçades i descobrir la força de la vida en un racó qualsevol d'un poblet qualsevol que ja no recordem ni el nom.

A París? Em sembla que sí que hi vam arribar :)