enterenyinant VII

Diumenge baixava al local, nerviosa, inquieta, amb ganes i amb por. Agafo una cadira, amb la necessitat imperiosa de fer alguna cosa de profit. Sento un noi que va cantant noms de persones a una noia que tecleja tan ràpid com pot per no perdre pistonada. Escolto atentament perquè vull saber qui m'acompanya en aquest vaixell pirata. De cop, un nom més aviat comú... un cognom que, curiosament, coïncideix amb el d'aquell noi que vaig conéixer un dia... i, finalment, el segon cognom que afirma que aquest nom, efectivament, pertany al noi que vaig conéixer un dia de Juliol a l'aeroport del Prat. Els meus dits nerviosos es queden quiets. El meu cor encara batega més ràpid. Quina casualitat! Ell i jo no venim pas del mateix lloc... ell vivia a quilòmetres de casa meva! Vam coïncidir fa anys en aquest viatge a Anglaterra i ara tornàvem a coïncidir per fer un altre viatge plegats.

No podia pas deixar-ho passar! Li havia de fer saber d'alguna manera que havia significat quelcom important en la meva vida... així que fent servir el meu sisè sentit i la intuïció (o la lògica, com li vulguis dir) vaig enviar un mail a un destinatari que bé hagués pogut ser qualsevol altre.
Era ell. Ens hem retrobat després d'uns 14 anys. Les seves paraules tenen un efecte sedant en mi i em permeten donar un sentit a una experiència plena, bonica, en doble direcció. Sembla que sigui part d'una novel·la, d'una pel·lícula... però és ben real!

Benvingut de nou a la meva vida :)

passions

Definitivament, el que t'ajuda a tirar endavant són les passions més mundanes: l'esport, la lectura viciosa d'un llibre, l'òpera cantada per aquella amor platònic de fa uns anys... Aquestes petites rutines que trenquen la grisor de qualsevol dia plujós. Per tu no hi hauria diferència entre els dies de cada dia o els caps de setmana sinó fos pel trajecte amb cotxe fins aquell poble de costa que ha marcat les diferents etapes de la teva vida, com a esposa, com a mare, com a àvia, com a amiga. Dorms com pots i et despertes per inèrcia per fer aquell bany homenatge a Cleopatra. Suc de taronja (sospires recordant la casa però de seguida te'n vols oblidar). Et vesteixes com una princesa per sortir al carrer i rebre mirades curioses de les dones, mirades de respecte i admiració dels homes. Per mi ets molt més que això, però també ets això: la rateta presumida que escombrant i escombrant un dia es va trobar un dineret. Camines amb seguretat però tens el cor trencat i sempre una paraula amable i la mà estesa. Per això t'admiro.

Et veig preocupada al teu racó, fent la casa de nines per la teva nèta. Et dic que no hi pensis amb allò, que ho deixis estar. Rius. Però què et penses que hi penso?! Si ara pensava en el Barça, que segur que pateixo aquesta nit! Al cap d'una estona t'alces i poses el Teledeporte al TDT per a poder veure el Federer. I quan s'acabi el tennis, per fer temps, fins veure el Barça guanyar la lliga, posaràs el Carreras i cantussejaràs -sense entonar, que tu no has heretat el do de l'àvia. I així, vas omplint de petites alegries banals els dies de cada dia.

visions

- De vegades quan et pregunten qui ha deixat a qui no és tan fàcil de dir. Vaig ser jo qui va insistir en que no podia seguir d'aquella manera. Però va ser el seu comentari que ens va portar a la conversa final. És a dir, per honor o orgull o per supervivència, vaig donar-li una empenteta per tal que pogués prendre una decisió que m'afectaria per sempre més. I a partir d'aquí: mudança, fer el cor fort i ocupar-me l'agenda d'una manera malaltissa. I tantes llàgrimes que em pensava que no acabarien! I tants riures histèrics que tenia molt clar que tindrien fí! Em va ajudar viatjar amb els amics, fos la Côte d'Azur o Berlin. Em va ajudar veure sortir el sol cap de setmana sí i cap de setmana també. Em va ajudar reconnectar-me al món a través de diferents mitjans. Em va ajudar renovar el cercle d'amistats, retrobar-me amb vells coneguts, mirar-me reflexada en ulls nous. I em va ajudar sentir que una veu profunda em preguntés on m'havia amagat durant tant de temps.

- No entenia com havia pogut passar tant temps sense conèixer algú semblant a ella. Potser va ser renovar l'aire del meu entorn, quedar més sovint amb amics amb qui no quedava de feia temps, de veure'm a través d'uns ulls que tenien el mateix color que els meus. Potser va ser reconnectar amb un món que havia perdut de vista, que ja no coneixia. Potser va ser la necessitat imperiosa de sortir de festa fins que aparegués el sol. Potser el fet de tornar a casa, retrobar una estabilitat que era i no era. Després d'una decepció enorme, d'unes llàgrimes invisibles que s'acumulaven en forma de corda que escanya el cor, després de tot això vénen els riure malèvols com quan acabes de matar a una rata. Mentrestant m'omplia l'agenda d'activitats obligades, feia veure que no passava res i malvivia mentre renovava el pis de dalt a baix. Si algú pregunta, vaig ser jo. Vaig provocar el final voluntàriament. Per orgull, per honor, per supervivència. No podia seguir vivint enganyat, cornut, menystingut. Però, entre tu i jo, de vegades no és tan fàcil de dir qui ha deixat a qui.

l'home salvatge del desert

Et miro als ulls foscos i no em puc creure que per fí tornem estar a junts. Després de tres o quatre mesos plens de silencis amb les orelles vermelles i calentes! Tres o quatre mesos de papallones senegaleses, ulls mig clucs i somiadors, somriures i xiscles d'adolescent enamorada i converses de cafès plens de projectes a mig firmar. Tres o quatre mesos d'insomni i paranoia, de dubtes i pors, de caminar cansada pel desert de la incertesa, gelosa de les dunes que et tenien més a la vora...

Sauvage du désert , em menjaves a petons per demostrar que eres un bon mascle i em tocaves els malucs per saber del cert que jo era una bona femella. I miràvem les estrelles estirats a les dunes del desert i semblava que ho haguéssim fet tota la vida: mirar les estrelles, menjar-nos a petons, fer-nos l'amor...

Sempre havia cregut en la meva ànima negra. Ho poden corroborar moltes de les meves amistats. Àfrica sempre m'havia atret d'una manera màgica, tant les danses, com la música, com la geografia, com la pell. Ja has pogut comprovar quin amor professo cap a la teva gent i el teu continent. Que ens estimem no em sorprén, doncs, perquè per mi era una cosa que ja estava escrita.

Vull xarrupar-me els dits d'aquestes hores guanyades en l'asfalt d'aquesta ciutat. Vull ensenyar-te el meu món perquè quan te'n tornis cap al Senegal, puguis tancar els ulls i veure'm caminant depressa, cap a les dues feines que tinc, amunt i avall amb les bosses per quan plegui poder anar a ioga i a pilates, que em vegis atabalada però somrient perquè jo t'estaré veient a tu, per un foradet, home salvatge del desert.

herències i impostos

L'herència de la meva besàvia és incalculable. Una cadeneta i un anell que ens va fer a mida a la meva germana i a mi deu fer uns 15 anys, amb una il.lusió que li va fer!, mocadors d'aquells que cosia i brodava... A part d'això, tot allò innombrable. Tot allò que no vaig poder acabar de pagar mai. O que encara estic pagant amb el dolor de trobar-la a faltar tant ara que ja no hi és.
Per honrar-la i recordar-la, comparteixo aquesta poesia que ens recitava -que recitàvem plegades- i ens féiems uns bons tips de riure i de passar tardes fent-nos tan bona companyia.

La Terra de Xauxa

Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l'opulència
i de pobres no n'hi han.

Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s'acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni pleits, ni guerres civils.

No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.

Allà ningú té la dèria
del treball per l'interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.

Tothom troba el que demana;
i per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.

La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, truites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.

Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
i albercocs del pinyol dolç.

Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d'or i plata;
i els camps, coberts de capons.

Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.

Allà no s'ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.

Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.

I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!

Amb això, sense dir disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.

I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai...
d'eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.

A. Bori i Fontestà (dins del llibre El Trovador Català)

celebrating thanksgiving day

realitat paral.lela

Camino per un traç empedrat que em transporta a una altra etapa a cada pas.

Estius. Tardors. Primaveres. Innocència. Llepar préssecs i menjar polos. Escoltar cançons del Cohen, del John Lennon, del Bob Dylan. Un concert del Aerosmith, dels Sopa, dels Fundación Tony Manero. Cartes amb poesies, amb lletres de cançons, amb paraules immortals. Mans entrelligades, mirades còmplices. Petons regalats i no volguts. Petons robats. La màgia de la muntanya que porta l'amor. Una cova amb sorpresa. I una sorpresa amb nom de rei. Peu dret. Peu esquerre. I així durant tres anys. Peu esquerre i peu dret. Esbufec i llàgrimes. Miro avall cap al castell d'aquell rei, que ja he vorejat amb passos inquiets. Sort de la música, que m'acompanya. Llums intermitents. Música forta. Des-coneguts. Des-cobriments. Des-enganys. Després de sis anys, un amor d'adolescent. Una aigua. Un llit. Uns cabells. Una història de pel.lícula romàntica i un final d'una de serie b. Dolor. Tan dolor que pensava que havia mort. Només m'havia torçat el peu al pujar un esglaó d'aquests de pedra, anant cap al Far. Paraules exòtiques i seguretat. Decisió egoïsta, final just. Sexe sense sentit. Fals. Divertimento. Divertimento. Divertimento. I ara... aprendre de nou.

He arribat al Far. M'han dit que és allà on pots trobar el camí a seguir, la resposta. Però les onades es belluguen massa i la lluna està en quart (de)creixent. I sona el Julio Iglesias i, amb tot, no puc pensar amb gaire claredat. Per això, suposo, he estat recordant.

para!

No puc més. M'has ensenyat a mirar el bosc amb ulls brillants i a imaginar-me un món on els esquirols i els mussols i les mussaranyes es reuneixen a la nit per prendre decisions. M'has fet ser així, així de sensible, de bohemia, de lletraferida i sensible. Aquest amor per les muntanyes, pel cel, la lluna i els camins de terra. No em diguis que no t'estimo. No em diguis que no t'he ajudat. No em facis sentir en deute constant amb tu. No et dec res. Només la vida.

res més

I ja saps que no tinc res més a afegir. Que sóc així, de transparent i invisible. Que em fereixen les paraules seques i lletges perquè m'ho prenc tot tant personalment. Que m'agrada la vostra companyia, m'agrada tant que no vull haver de renunciar-hi mai. Que m'agradaria tenir clar el camí però que m'encanta seure, apalancada, per a poder veure els ocells i altres bèsties, encara que no siguin pingüins. Que sempre VULL i no sempre PUC. Que no puc evitar envermellir quan camino per Vallparadís i penso que un nou dia se'm presenta i que pot ser millor que ahir. I em giro, i recordo la meva besàvia. I que m'encanten els aires de setembre, per la frescor i la puresa d'aquella novetat de tot. Que sóc així. I res més.

the end is a brand new start

L'amor i la mort. Tot es basa en això. Tot el demès són complements. L'amor, la mort i les seves disfresses... el sexe, la vida, els vincles i els rituals.

El primer dia de la teva vida pot ser qualsevol dia. Un matí de novembre, una nit de maig, un vespre de setembre. Vaig sortir pensant que tot valia la pena... i a la vegada rumiava en quin sentit tenia tot plegat.

Escalfo l'aigua i hi poso un tè qualsevol. Encenc l'encens. Tanco els ulls. Sospiro. Faig silenci i escolto al meu voltant. Els ocells de Boston un matí de juliol. El brindis en un sopar d'amics una nit de dissabte. Els gemecs, els petons, la respiració accelerada una matinada qualsevol. L'explosió d'uns focs d'artifici, un 4 de juliol o un 2 de setembre. El tren. La conversa espiada d'una parella, de dues amigues d'anys, de dos coneguts que bavegen falsedat.

Avui passejant per un cementiri de Tokyo he sentit que les persones no canvien. Són les coses, les que canvien.

silencis

Ell i Ella fan cadascú el seu camí. Es pensen, s'imaginen, es recorden i s'obvien. I avancen i caminen i van vivint. De tant en tant es retroben i se somriuen. Giren el cap i tornen a pensar en el com seria. S'imaginen nus en un llit ample, en una habitació més ample encara, aïllada del món real. Es recorden innocents, purs i somrients. I acaben obviant el que és una certesa per tothom menys per ells.

"abanderados"

Mires als ulls de persones que t'han acompanyat des que vas nèixer, com aquell que diu. Aquesta vegada, erem 12 carones tant familiars que és com si no ens deixèssim de veure mai. De vegades passen dies que no veus a algú d'aquest grup... hi ha persones que fa dècades que no trobem. El vincle que tenim mai s'ha verbalitzat però "se nota, se siente". Estem orgullosos de ser abanderats de l'amistat, el respecte, el carinyo... la memòria ens recorda que hi havia enemistats, odis, amors, carbasses, millors amics i amigues, secrets inconfessables o secrets que coneix tothom. Però no hi ha rencor... i, sobretot, una valoració cap a cada una de les persones que hi havia i les que van faltar. Veure com hem canviat, com som, com èrem i com dèiem que volíem ser. Fa 25 anys que va començar a funcionar l'escola com a tal. Si cada any celebrem que vam compartir anys de classes, professors i substitutes, colònies, excursions i anècdotes mil... crec que aquest any que la Ginesta fa 25 anys s'ha de celebrar comme il faut.

per molts anys

I que visqui l'amor, i les pessigolles i les papallones, i els pianistes, i els/les informàtics/ques, i l'internet i els e.mails i els cafès amb llet o amb gel, i els pastissos de xocolata i els ben&jerrys de plàtan i xocolata... i les motos i els cascos... i que visqui barcelona, també... i gràcia! i la bruixa, i el coelho i el ioga, i el hip-hop, i les bicis plegables... i les birres... CHEERS!

mariona

deixava les claus de casa sobre el moble i començava a rumiar, rumiar i rumiar. I sentia com uns fils transparents la lligaven a un neguit que li prohibia viure amb llibertat. I altra vegada les veus que la cridaven.. Mariona, Marioneta, Marioneta...

jugant amb castells de sorra (II)

No vull ser la princesa del pèsol, ni la fada bona, ni la princesa prohibida ni la reina més bonica del regne... però em cansa viure en castells de sorra fina de la platja de tota la vida.

la vida és dinàmica

Dos tallats i un dinar plegats per recordar que hi ha coses que amb el temps no canvien tant.

yuan tan

Recordo que fa un any estava de celebració. Vés quines ironies! Vam anar a la festa de cap d'any xinés que se celebrava a Tampere. I, avui, que també celebro quelcom, hem fet el traspàs de l'any del porc al de la rata. Llegeixo que és un signe negatiu però també que és un signe sentimental, de lligams emocionals intensos... parlen de feina i d'estalvi de diners. Diuen que un/a rata es compromet i estima. Siguem positius, què té de negatiu això?
Sincerament, a mi m'agrada més un hamster que un porc. I ja ho diuen, que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena, oi? Doncs, això... fa més d'un mes es va acabar el 2007 i ara dic adéu a l'any del porc. Estic contenta de celebrar avui l'any nou de la rata. I l'encaro amb alegria i esperança... amb ganes de poder dir: va ser un gran any, aquell 2008, any de la rata! :)

felicitats, bitxo!

indulge in the sweet side of life

Estic esperant que em portin el meu pancake. La unica mostra del que em puc menjar de tu des d'aqui, desde milers de km de distancia. Endrapo la teva essencia, els records compartits, la complicitat creada, els projectes ideats.

M'ha costat triar perque no n'hi ha cap com tu. Perque et vull a tu, a la teva dol,cor que es barreja, de vegades, amb aquella amargor gelada que em fa venir calfreds de por. Pero en el fons es un pancake flonjo, suau, com els nuvols, l'espuma d'un capucciono, una magdalena tendra. Un pancake sol no te massa gust a res, necessita un acompanyament especial. La unio del pancake i la fruita, de la nata o la xocolata... de la llimona! Aixo el fa delicios! ;)

clouds in my coffee

He tocat el cel amb les mans. He passejat de la teva ma per sobre dels nuvols flonjos que encatifaven un cel rogenc. He travessat la linia de l'horitzo pensant en que tots erem alla, surant, dol,cos... suaus... tendres... innocents... captivats per la grandesa de la incomprensio, la immensitat de la natura i la majestuostitat de tot allo sobrenatural. La magia de viure, de deixar fluir, de gaudir de tot allo que t'es donat.

vulnerabilitat

Farta de lluitar per no res. Cridaria que t'estimo però es descobririen mil codis secrets i la vulnerabilitat del meu sistema es faria massa evident. Així que callo, escolto i observo. I, sobretot, deixo fluir.