un nom

Plou. Hi ha mil i un cotxes al carrer. A més passen ambulàncies cada dos per tres. Tinc prou temps per fixar-me en el nom del transportista del camió que porto davant desde fa 10 minuts o un quart. Llegeixo el nom i l'adreça i d'on ve i cap on va, suposo. I aquest nom, em sona. És un noiet de 17 anys amb qui vam anar a Anglaterra en un curs d'aquests d'anglès. I exactament vivia a la ciutat que hi ha escrita al lateral de la porta del camió. He estat temptada a trucar al número de mòbil i preguntar-li si era ell... si era aquell noi que m'agafava la mà mentres els altres ballàven cançons discotequeres al polisportiu de Chester; si era aquell noi que volia tastar el prèssec dels meus llavis i que m'oferia caramels polo cada dia quan ens trobàvem per anar a classe; si era aquell noi que em va escriure les primeres cartes d'amor adolescent... quanta nostàlgia per tanta pluja!