retrobaments

Potser podríen definir-se així, aquests últims dies o setmanes. Fa menys d'una setmana, em retrobava amb aquella veu, aquelles frases típiques, aquell mig somriure i aquell nihilisme que no recordava que trobava a faltar. Fa un parell de nits, vaig retrobar-me amb una realitat feridora que havia aconseguit oblidar. No m'agrada sentir-me ignorada. Fa dies que em retrobo mentalment amb aquella sentència que em va dir la meva tutora de pràctiques... tu cauràs bé, no se't giraran en contra... qui sap... de moment, n'hi ha que em repeteixen dues vegades cada classe que no me'n vagi. Em retrobo a mi mateixa en un altre indret, en un altre temps i no crec que sigui perquè estigui teletransportant-me cap a altres vides. Avui, sense més, em retrobo al súper del costat de casa a una que havia sigut "millor amiga". Fa dos dissabtes em vaig trobar a una altra "millor amiga" pel carrer... ens vam quedar mudes i ho vam arreglar amb dos petons i que vagi bé. Em retrobo cada dia una mica més i estic segura que em redescobriré aviat.

Poc a poc, l'essència de totes les coses que ens envolten torna al seu origen i t'hi retrobes i és com un cop a la cama en un banc de fusta.