l'elegància de l'eriçó - muriel barbery

Hauria agafat el llapis i no hagués deixat de subratllar. Us deixo unes quantes sentències, reflexions i frases d'aquesta novel.la a dues veus que m'ha captivat.

"Justament en aquest moment, mentre escric, la Constitució passa arrossegant la panxa per terra. Aquesta gata no té cap projecte construït a la vida però tanmateix es dirigeix cap a alguna cosa, probablement una butaca. I això es veu en la seva manera de moure's: ella va cap a"

"La mort no m'esgarrifa, encara menys la d'en Pierre Arthens, però és l'espera el que és insuportable, aquest buit suspès de l'encara no en el qual sentim la inutlitat de les batalles."

"La llengua, aquesta riquesa de l'home, i la seva utilització, aquesta elaboració de la comunitat social, són obres sagrades."

"Nosaltres no hi veiem més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que veure'ns a nosaltres mateixos sense reconèixer-nos en aquests miralls permanents. Si ens adonéssim, si prenguéssim consciència del fet que no mirem en l'altre mai més que nosaltres mateixos, que estem sols al desert, ens tornaríem bojos (...) jo suplico al destí que em concedeixi l'oportunitat de veure-hi més enllà de mi mateixa i de conèixer algú."

"Així, ¿som unes civilitzacions tan corcades pel buit que només vivim al mig de l'angoixa de l'escassedat? Només gaudim dels nostres béns o dels nostres sentits quan tenim la seguretat de gaudir-ne més encara?"

"Potser estar viu és això: atrapar instants que moren."

"Mentre penso en això, auest vespre, amb el cor i l'estòmac fets melemelada, penso que, al cap i a la fi, potser és això la vida: molta desesperança però també alguns moments de bellesa on el temps ja no és el mateix (...) Sí, és això, un sempre dins del mai."



*L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery

records nocturns

http://www.goear.com/listen.php?v=ae4b5ce

Amb tu he cantat les millors cançons i he ballat els millors ritmes. He gaudit com mai d'una birra o una coca-cola o de qualsevol beure. Amb tu el meu cor esclata de felicitat. He viscut amb tu els meus millors moments, moments que recordo sempre brillants. I amb tu no tinc vergonya de ser qui sóc perquè sé que, encara que no m'ho diguis, m'estimes. Però crec que tampoc et follaria :P

SantAngelo

Era allà, en un bar del centre, prop de casa seva i de la parada de l'autobús. Només calia una trucada (al fixe, és clar) per dir l'hora. No calia dir on. Ens assentavem en un raconet, una taula de quatre, amb un cendrer i un tallat, una coca cola, sense gel ni llimona. Cadascú la seva especialitat. I xerràvem i rèiem i ploràvem i ens confessàvem. Era una època intensa, viscuda en base a somnis, projectes de futur, imaginació, il.lusions, pel.lícules i paranoies. Era una època feta de fum però tan plena d'energia, tan plena d'experiències, de persones...
I aquell bar va tancar. I ara n'han fet una sabateria. I em sembla que mai m'hi he comprat res. Perquè quan hi passo m'hi vull pendre un cafè amb tu, pedra preciosa... i no comprar-me unes sabates!

vampir

Fuig vampir de cos blanc i ànima fosca. Fantasma de dues cares, calculador imprevisible. Allunya't de mi, allibera'm d'aquestes cadenes i deixa'm viure en pau. Però tu... tu també deus tenir les teves cadenes. Una pesantor que recòrre tot el teu ser quan sona una campaneta al teu cervell. Viuràs la vida eterna, sempre jove però sempre sentint-te culpable... i sol... i fosc... a la part més abandonada de la teva ciutat. Em fas pena perquè creia que eres humà.

silencis

Ell i Ella fan cadascú el seu camí. Es pensen, s'imaginen, es recorden i s'obvien. I avancen i caminen i van vivint. De tant en tant es retroben i se somriuen. Giren el cap i tornen a pensar en el com seria. S'imaginen nus en un llit ample, en una habitació més ample encara, aïllada del món real. Es recorden innocents, purs i somrients. I acaben obviant el que és una certesa per tothom menys per ells.

de profes i alumnes IV

Em diu t'estimo i m'abraça després de preguntar-me si porto un nen a la panxa. O sigui, de dir-me gorda amb molt de tacte. Sé que em mira perquè tota la cara enfoca la meva mirada, però els seus ulls no puc determinar cap on van. Em té el cor robat. Es diu Martí i ve de lluny. I porta una herència trista i enganxosa. A la classe, no para quiet i diu sempre el que pensa quan ho pensa... i és capaç d'aixecar-se de cop i volta, abraçar-me sense més, mirar-me amb un ull aquí i l'altre allà i dir-me: T'estimo! Quantes coses ens falta per aprendre, encara!

habilitats

Tinc l'estranya habilitat de perforar el cervell amb la mirada i provocar confessions secretes i mai dites. Però jo anhelava tenir una habilitat positiva! Jo volia saber fer coses, ser especial! Resulta que faig tanta por a la gent que obligo a parlar d'aquelles accions innombrables. Una de dues, o poli "mala"... o "capellana"... o psicòloga... o potser opto per continuar buscant la meva habilitat.