Stop!

Potser m'he oblidat massa ràpid de quan era una nena. Potser és que sóc menys empàtica del que creia. Potser és que sóc massa flower power, massa hippy... potser he viscut massa temps entre cotofluix. Avui he vist com un nen pegava un cop de puny a un altre nen dins la classe i m'ha afectat a tots nivells. Com a persona, he sentit molta tristesa. Com a mestra, a més, frustració de no haver sigut capaç de frenar o fer alguna cosa. I el que em fa més por és que hi hagi ganes de venjança. La violència només porta més violència... però com els hi fas entendre? Com ensenyes l'autocontrol? Com ho podem parar?

ïutòpia

Visca la utopia, els somnis d'amor, la lluita i les il.lusions. Encaro una nova etapa. Tinc el cos ple de ganes i l'ànima farcida de papallones. I em ve de gust fer, actuar, pensar, escriure, crear... és que penso que ja que estic aquí... doncs aprofito aquest instant, tu! Perquè, en el fons, "travessar bé el foc és el que compta!"


P.S. Gran reflexió de Daniel Pennac!!! -thanx Lydia x)-

retrobaments

Potser podríen definir-se així, aquests últims dies o setmanes. Fa menys d'una setmana, em retrobava amb aquella veu, aquelles frases típiques, aquell mig somriure i aquell nihilisme que no recordava que trobava a faltar. Fa un parell de nits, vaig retrobar-me amb una realitat feridora que havia aconseguit oblidar. No m'agrada sentir-me ignorada. Fa dies que em retrobo mentalment amb aquella sentència que em va dir la meva tutora de pràctiques... tu cauràs bé, no se't giraran en contra... qui sap... de moment, n'hi ha que em repeteixen dues vegades cada classe que no me'n vagi. Em retrobo a mi mateixa en un altre indret, en un altre temps i no crec que sigui perquè estigui teletransportant-me cap a altres vides. Avui, sense més, em retrobo al súper del costat de casa a una que havia sigut "millor amiga". Fa dos dissabtes em vaig trobar a una altra "millor amiga" pel carrer... ens vam quedar mudes i ho vam arreglar amb dos petons i que vagi bé. Em retrobo cada dia una mica més i estic segura que em redescobriré aviat.

Poc a poc, l'essència de totes les coses que ens envolten torna al seu origen i t'hi retrobes i és com un cop a la cama en un banc de fusta.

un nom

Plou. Hi ha mil i un cotxes al carrer. A més passen ambulàncies cada dos per tres. Tinc prou temps per fixar-me en el nom del transportista del camió que porto davant desde fa 10 minuts o un quart. Llegeixo el nom i l'adreça i d'on ve i cap on va, suposo. I aquest nom, em sona. És un noiet de 17 anys amb qui vam anar a Anglaterra en un curs d'aquests d'anglès. I exactament vivia a la ciutat que hi ha escrita al lateral de la porta del camió. He estat temptada a trucar al número de mòbil i preguntar-li si era ell... si era aquell noi que m'agafava la mà mentres els altres ballàven cançons discotequeres al polisportiu de Chester; si era aquell noi que volia tastar el prèssec dels meus llavis i que m'oferia caramels polo cada dia quan ens trobàvem per anar a classe; si era aquell noi que em va escriure les primeres cartes d'amor adolescent... quanta nostàlgia per tanta pluja!

de profes i alumnes III

...on the road again... :D

Avui, per fí, després de casi 3 mesos de holidays he entrat a un centre :) Començava avui i encara no he tingut cap classe xD però demà, dijous i divendres serà un nonstop, em sembla. Torno a les andades amb els kids de 7 i 8 anyets i a la competència del que vaig estar l'any passat a Sabadell. Suposo que la sensació que al Setembre comencen noves etapes a la vida no la tinc només jo, n'hi ha molts que pensen això...sinó mireu la quantitat de col.leccionables que s'inicien en aquest mes :P I no només començo una nova etapa professional sinó que a nivell personal també estic en constant evolució. C'est la vie x)

BTW, avui a cicle m'ha donat la sensació que hi ha persones (mestres) que s'ofeguen en un got d'aigua... i no desmereixo a ningú que jo sóc la primera que tinc moments així overwhelmed però una actitud com aquesta durant el curs deu ser insopurtable xD

"abanderados"

Mires als ulls de persones que t'han acompanyat des que vas nèixer, com aquell que diu. Aquesta vegada, erem 12 carones tant familiars que és com si no ens deixèssim de veure mai. De vegades passen dies que no veus a algú d'aquest grup... hi ha persones que fa dècades que no trobem. El vincle que tenim mai s'ha verbalitzat però "se nota, se siente". Estem orgullosos de ser abanderats de l'amistat, el respecte, el carinyo... la memòria ens recorda que hi havia enemistats, odis, amors, carbasses, millors amics i amigues, secrets inconfessables o secrets que coneix tothom. Però no hi ha rencor... i, sobretot, una valoració cap a cada una de les persones que hi havia i les que van faltar. Veure com hem canviat, com som, com èrem i com dèiem que volíem ser. Fa 25 anys que va començar a funcionar l'escola com a tal. Si cada any celebrem que vam compartir anys de classes, professors i substitutes, colònies, excursions i anècdotes mil... crec que aquest any que la Ginesta fa 25 anys s'ha de celebrar comme il faut.

agur

només se m'acut desitjar-te tota la sort que et mereixis... sigui molta o poca, bona o dolenta... simplement la que et mereixis.