despertars

Despertar a les fosques i voler tornar a dormir. Despertar amb calor però voler-te tapar amb el llençol. Despertar fent la croqueta cap a l'esquerra, amb els ulls sellats per les lleganyes i la boca oberta plena de badalls. Despertar amb somriures de somni. Despertar amb corbs a l'estòmac. Despertar amb la incertesa completa d'un nou dia que potser tens ganes de viure'l diferent del d'ahir, diferent del de fa dues setmanes. D'on treus tanta força, en un dia com aquest?

catàrsis

Era idíl.lic. Un somni d'anys fet realitat. Un antic amor convertit en parella, en company. Vam començar a viure junts en una casa, al centre d'una ciutat petita que m'encantava. Era una casa de més de cent anys, homenatge als nostres avantpassats, a la meva àvia velleta. Davant hi teniem una petita plaça, amb un tros de gespa, arbres, bars al voltant i una església al carreró que baixava. Al carreró que pujava, hi havia la casa d'uns familiars d'ell i la botiga on compravem el pinso pel gos. Tornem a la casa. No era massa gran, era feta justament per una parella que començava. Pujaves unes escales que donaven a un petit rebedor. A dreta i esquerra, dues portes. Una, a l'esquerra, donava a l'habitació més gran, la que hauria d'haver estat pel fill que esperaven amb l'anterior parella. Va acabar sent el meu estudi, la meva biblioteca particular, allà on treballava i escrivia. A l'habitació de l'esquerra, el seu estudi, el "zulo", petitó, amb uns armaris on hi guardava tots els servidors i altres maquinàries estranyes.

Un llarg passadís et portava d'una banda al menjador i per l'altra a la resta de la casa. El enjador, amb uns grans finestrals que donaven a la plaça i les prestatgeries que haviem comprat plegats i els mobles que ja hi eren quan jo em vaig instal.lar. Una petita tauleta amb el telèfon, una agenda que em van regalar, una llibreta i un boli... el sofà blau que algun dia ens voliem canviar... una extensió de la mateixa paret que ens servia per deixar-hi els plats liles que li vaig deixar perquè me'ls va regalar una dona que no m'agrada. La taula, els mobles, les fotos de sobre els mobles... les prestatgeries plenes de carpessans amb factures i cartes. La tele. Els meus calaixos que aguantaven la tele.

Al fons de tot, un safareig que utilitzavem per això, per rentar roba. També hi guardavem les eines, el pinso del gos... un piscina inflable. El pati al mig, un pati de rajoles vermelles, amb uns cordills de banda a banda per estendre la roba. Una taula teka que em va fer tanta il·lusió comprar, amb la seva sombrilla i les quatre cadires... i la companyia d'aquella nit amb uns amics i un gelat de crema catalana.

L'habitació amb un mussol presidint la capçalera del llit. La seva mare l'havia fet feia anys i ens el va regalar, juntament amb les cortines dels armaris. Llavors vam canviar el llit, les tauletes, una gran calaixera... vam triar-ho i comprar-ho i ho vam disfrutar ben poc tots dos junts. Llavors vindria la Lydia . Després vindrieun ell i la Sofia. O vés a saber si la seva germana... he perdut la pista i ja no sé qui pot haver dormit allà sobre. I aquell lavabo antic, on al principi em trobava les tovalloles de l'Aurora i em feia una mena de tristor i gelosia inexplicables.

La cuina estreta però acollidora. Com la casa. Allà vaig aprendre a cuinar, a girar una truita, a fer una paella o un pollastre al forn. Vaig aprendre a fer la compra setmanal o mensual, idear un menú. Recordo que va ser a la cuina quan vaig comentar la por que em feia haver deixat la feina a l'institut per venir a Finlàndia. Em vas dir que si no volia que no calia que hi vingués. És el nostre projecte, clar que vull estar amb tu.

Tots semblavem encantats i feliços amb el que hi havia, la nostra relació idíl·lica, en una casa perfecta, en una ciutat genial... una vida somiada: amor, harmonia, casa, pati i gos i tot. Només fallava una petita cosa...

...que tu no m'estimaves.