De vegades, dius que mossegues i enlloc de queixalar, fas llepades i llepades. I no sé per què coi de vegades costa tant fer i dir el que realment penses. Bé, crec que sí que ho sabem però fa POR fins i tot verbalitzar-ho. O potser és que de vegades sorgeix de manera inconscient?
El que està clar és que de vegades el cos i la ment... o el que podria ser el mateix, la raó i el cor... van per separat. Dius que mossegues però la llengua ressegueix formes belles i perfectes amb una dolçor inhumana. Somrius però els ulls se't veuen tristos i la mirada reflexa un estat inquiet. Amagues el cap però allargues la mà. I encara que no parlis, encara que no verbalitzis... els teus gestos parlen per tu.
Hi ha secrets i emocions que no es poden amagar... vull aconseguir ser transparent. Més encara.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario