28 ene 2008

ha caigut un mite

Ha caigut un mite. No sé si he sigut jo mateixa que l'he empés precipici avall... o si el mite mateix s'ha acabat suïcidant. La importància no és el com sinó el resultat final. Ja no hi ha mite. De fet, saber el com ajuda a entendre millor el sentit del camí. Però hi ha un moment per tot i, farta d'analitzar, considero que ara no és moment per replantejar-me com va anar tot plegat. Si vaig ser jo. Si vas ser tu. Si va ser ella.

I ara deus veure la teva vida a través dels seus ulls. Aquella mirada que tantes vegades havia descrit el paisatge que compartiem. Aquella mirada que, quan es fusionava amb la meva, implicava que les mans s'ajuntéssin i els quatre peus avancèssin junts cap endavant, escollint un viatge comú. I, en aquest últim viatge, un personatge de còmic va aparèixer. I la màgia se't va endur ben lluny. I vas començar a tenir la mirada perduda enllà, i la vista ennubolada de llàgrimes. I vas tornar-te cec. I potser per això no vas aconseguir veure que el precipici estava allà, que hi havia roques punxegudes i que no hi havia mar a sota.

No va ser culpa meva. Ni era el teu objectiu. Ni ella ho va provocar. Va ser un accident.

No hay comentarios: