SantAngelo

Era allà, en un bar del centre, prop de casa seva i de la parada de l'autobús. Només calia una trucada (al fixe, és clar) per dir l'hora. No calia dir on. Ens assentavem en un raconet, una taula de quatre, amb un cendrer i un tallat, una coca cola, sense gel ni llimona. Cadascú la seva especialitat. I xerràvem i rèiem i ploràvem i ens confessàvem. Era una època intensa, viscuda en base a somnis, projectes de futur, imaginació, il.lusions, pel.lícules i paranoies. Era una època feta de fum però tan plena d'energia, tan plena d'experiències, de persones...
I aquell bar va tancar. I ara n'han fet una sabateria. I em sembla que mai m'hi he comprat res. Perquè quan hi passo m'hi vull pendre un cafè amb tu, pedra preciosa... i no comprar-me unes sabates!