celebrating thanksgiving day

comparacions odioses

"Si un doctor, un advocat o un dentista tingués trenta persones o més a la seva oficina alhora, totes amb diferents necessitats i algunes que no volen ser allà i el doctor, advocat o dentista, sense ajuda, hagués de tractar-los a tots amb excel·lència professional durant deu mesos, aleshores podrien tenir una idea del que és la feina del docent a l'aula"

(Kathy A. Megyeri - "Xocolata Calenta per a l'Ànima dels Mestres")

((Ho he trobat en un blog del qual no recordo el nom però m'ha semblat interessant la comparació))

mamadou

El Mamadou va arribar a Barcelona fa uns deu anys. Primer amb el seu pare i el seu tiet. Després van venir la seva mare i la Bamafa, la seva germana gran. Estudiava en una escola de barri, amb nens que es deien Carles, Jordi, Anna i Sandra. De seguida, però, el van passar a l'institut. Els professors no van haver de patir massa amb ell. Era sociable i responsable. El català el va aprendre a l'aula i al pati, quan jugava a futbol i marcava gols i s'aixecava la samarreta com els grans. Li encantaven les matemàtiques, no s'hi havia d'esforçar tant com amb les llengües. Algunes vegades havia engegat un cop de puny, o dos, per sentir-se dir coses com "negre de merda" o "torna al teu país" però en general era pacífic i tenia bon sentit de l'humor. Havia fet bons amics a l'esplai i això l'havia ajudat a sentir-se un més. De gran, va estudiar empreserials o alguna cosa així. Els seus pares estaven orgullosos d'ell i la seva germana l'envejava. Ella havia acabat casada amb un noi del seu país que també hhavia migrat a Catalunya. Ja tenien un parell de fills i ella era mestressa de casa.

La vida li somreia, al Mamadou... però trobava a faltar només una cosa: l'amor. Tenia 20 anys i no havia sortit mai formalment amb cap noia. Havia tingut experiències efímeres amb la Mireia i l'Estel i alguna que altra aventura sexual amb amigues de l'esplai. Crec que alguna cosa relacionada amb el què els seus pares poguéssin pensar el frenava. Potser hauria de tornar a Mali i trobar una esposa...

Ahir el vaig veure, de casualitat. Em va mirar a través del vidre. Em va somriure un somriure encantador. I melted. La seva mirada tímida, de bona fe semblava dir-me "Ostres, quina casualitat tan agradable trobar-te darrera del vidre i poder-te contemplar!" Li desitjo sort, al Mamadou. Molta sort i encara més força.

petits follets al bosc

Dissabte passat un grup de follets molt especials van anar d'excursió al bosc.

Un dels follets era un personatge que anys abans s'havia dedicat a arreglar ordinadors de nit a Les Naus de la gran ciutat. Va portar la LiA, per sorpresa, en un bosc prop del mar. En aquest bosc hi havien creat un passeig per damunt dels arbres. Un passeig de tirolines, ponts de troncs, passarel·les, xarxes, lianes... per anar d'un arbre a l'altre. També per sorpresa, la LiA es va trobar amb els seus amics, que tots conxorxats havien tramat aquella gran aventura.

Hi havia la pastissera major, responsable però cridanera i pendent que tothom i tot estigués bé. I el seu company, bromista fins al moll dels ossos que la feia patir tot saltant de branca en branca. Hi havia el follet verd, culte però un pèl obscur, sempre amb un paraula amable als llavis. I el follet més meticulós i perfeccionista que va sorprendre amb els crits més salvatges quan es llançava per la liana. I la petita puck que, juganera, desapereixia i apareixia quan li donava la gana. Quan ja va ser l'hora de dinar van arribar-ne uns d'imprescindibles, la gunchyla i un altre follet que havia crescut amb la LiA.

Tots ells van fer que aquell dia fos genial, inoblidable... tot ells van fer possible que la LiA veiés el món des d'una alt(r)a perspectiva a la que no està acostumada... tots ells van fer que la LiA se sentís feliç!

Gràcies :)