mamadou

El Mamadou va arribar a Barcelona fa uns deu anys. Primer amb el seu pare i el seu tiet. Després van venir la seva mare i la Bamafa, la seva germana gran. Estudiava en una escola de barri, amb nens que es deien Carles, Jordi, Anna i Sandra. De seguida, però, el van passar a l'institut. Els professors no van haver de patir massa amb ell. Era sociable i responsable. El català el va aprendre a l'aula i al pati, quan jugava a futbol i marcava gols i s'aixecava la samarreta com els grans. Li encantaven les matemàtiques, no s'hi havia d'esforçar tant com amb les llengües. Algunes vegades havia engegat un cop de puny, o dos, per sentir-se dir coses com "negre de merda" o "torna al teu país" però en general era pacífic i tenia bon sentit de l'humor. Havia fet bons amics a l'esplai i això l'havia ajudat a sentir-se un més. De gran, va estudiar empreserials o alguna cosa així. Els seus pares estaven orgullosos d'ell i la seva germana l'envejava. Ella havia acabat casada amb un noi del seu país que també hhavia migrat a Catalunya. Ja tenien un parell de fills i ella era mestressa de casa.

La vida li somreia, al Mamadou... però trobava a faltar només una cosa: l'amor. Tenia 20 anys i no havia sortit mai formalment amb cap noia. Havia tingut experiències efímeres amb la Mireia i l'Estel i alguna que altra aventura sexual amb amigues de l'esplai. Crec que alguna cosa relacionada amb el què els seus pares poguéssin pensar el frenava. Potser hauria de tornar a Mali i trobar una esposa...

Ahir el vaig veure, de casualitat. Em va mirar a través del vidre. Em va somriure un somriure encantador. I melted. La seva mirada tímida, de bona fe semblava dir-me "Ostres, quina casualitat tan agradable trobar-te darrera del vidre i poder-te contemplar!" Li desitjo sort, al Mamadou. Molta sort i encara més força.