Ilhame

Petita formigueta de pell morena i somriure brillant, inquieta, juganera. T'has quedat sense mare. El pare potser ni hi era i si hi era, emprenyava. No era un pare. Ni un marit. Ni res. Petita princesa dels set vels que has hagut de créixer en dos dies. Ara hauràs de fer de mare, sense jocs simbòlics ni representacions teatrals. Dona en un món d'homes, nena en un món d'adults. Massa menuda per tot això tan gros que t'envolta. T'agafaria per tornar-te de volta al país dels infants, al país de saltar corda a l'hora del pati, de barallar-te amb el teu germà i agafar de la maneta a la petita quan la recollies de la classe dels conills. Una abraçada no és suficient per curar aquesta ferida. No hi ha res suficient. Ara tornes a casa, a la pàtria sense mare i que no és pàtria... perquè ja no saps a on pertanys ni a qui. Aquí, t'esperem. Ens pertanys i et pertanyem. Aquests vincles no els pot destrossar ningú. La teva essència, la motxilla que en feia dos com tu, aquella petita cua de cavall ben negra, les dents ben blanques que mostraves amb aquell somriure viu... No podré desprendre'm mai del teu record. I sempre et desitjaré tota la sort que aquesta vegada t'ha fotut una bufetada. Desitjo que siguis forta, decidida, amb caràcter. Que no et deixis trepitjar. Que siguis justa i bona. Desitjo que puguis estimar i que t'estimin pel què ets, pel què portes dins, pel què sents. Desitjo que puguis tornar a somriure ben aviat, Ilhame.