enterenyinant VII

Diumenge baixava al local, nerviosa, inquieta, amb ganes i amb por. Agafo una cadira, amb la necessitat imperiosa de fer alguna cosa de profit. Sento un noi que va cantant noms de persones a una noia que tecleja tan ràpid com pot per no perdre pistonada. Escolto atentament perquè vull saber qui m'acompanya en aquest vaixell pirata. De cop, un nom més aviat comú... un cognom que, curiosament, coïncideix amb el d'aquell noi que vaig conéixer un dia... i, finalment, el segon cognom que afirma que aquest nom, efectivament, pertany al noi que vaig conéixer un dia de Juliol a l'aeroport del Prat. Els meus dits nerviosos es queden quiets. El meu cor encara batega més ràpid. Quina casualitat! Ell i jo no venim pas del mateix lloc... ell vivia a quilòmetres de casa meva! Vam coïncidir fa anys en aquest viatge a Anglaterra i ara tornàvem a coïncidir per fer un altre viatge plegats.

No podia pas deixar-ho passar! Li havia de fer saber d'alguna manera que havia significat quelcom important en la meva vida... així que fent servir el meu sisè sentit i la intuïció (o la lògica, com li vulguis dir) vaig enviar un mail a un destinatari que bé hagués pogut ser qualsevol altre.
Era ell. Ens hem retrobat després d'uns 14 anys. Les seves paraules tenen un efecte sedant en mi i em permeten donar un sentit a una experiència plena, bonica, en doble direcció. Sembla que sigui part d'una novel·la, d'una pel·lícula... però és ben real!

Benvingut de nou a la meva vida :)

aprenent a caminar

Estic aprenent a caminar per una drecera i és la única que sé que em pot portar allà on vull arribar. He de caminar al meu ritme per no cansar-me massa ràpid. He d'acostumar-me a les meves passetes curtes, a la respiració feixuga quan faig les pujades, a l'energia fugissera que em ve de cop quan fa baixada... He d'aprendre a gaudir d'aquells moments que el vent fa ballar els teus cabells, que el sol t'escalfa la cara, que les flors embelleixen el camí... He d'acostumar-me al pes de la motxilla i, quan pugui, parar per treure'm el no sé què que hi ha dins que se'm clava als ronyons. He d'aprendre a inflar la panxa com un globus, aprendre a obrir el pit i la ment perquè pugui entrar-hi tot el que calgui. He d'aprendre a aprendre el que em faci millor. He d'aprendre a desprendre'm de tot allò que vaig assimilar i m'està pesant massa. Continuo fent camí, gaudint d'aquesta experiència i aprenent que cada dia hi ha alguna cosa per la qual somriure i per la qual lluitar!