Primer: adonar-me que fa 22 anys, a l'altra punta del món, una noia que podria ser jo no disfrutava de les festes d'aniversari amb els seus pares i que els pastissos que jo menjava no eren tan dolços per ella.
Segon: viure una obsessió que em paralitza i em deixa catatònica davant de la pantalla d'un portàtil que té un parell d'anys mentre uns nens somnien una vida paral.lela inconscient i plena d'amor fraternal.
Tercer: riure a cor que vols acompanyada de dues persones desconegudes fa uns quants mesos i que han esdevingut part essencial de la meva vida, sempre amb unes mirades que et dónen la mà.
Quart: adonar-me que hi ha malesa i amor arreu, pel món, per la història.
Cinquè: viure un desassossec a base de paraules clau: que tot sigui això, doncs.
Sisè: riure sense estridències i interiorment, davant la pantalla d'aquest portàtil.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
La duresa de la vida, les contradiccions, els sofriments, el dolor...son les coses que ens donen moltes vegades aquest grau de profunditat que de no haver sigut així potser no l'haguessim experimentat. Pero el millor de tot es que riguis amb força. L'experiencia ens dóna la humanitat!!! :-)
Publicar un comentario