Camino per un traç empedrat que em transporta a una altra etapa a cada pas.
Estius. Tardors. Primaveres. Innocència. Llepar préssecs i menjar polos. Escoltar cançons del Cohen, del John Lennon, del Bob Dylan. Un concert del Aerosmith, dels Sopa, dels Fundación Tony Manero. Cartes amb poesies, amb lletres de cançons, amb paraules immortals. Mans entrelligades, mirades còmplices. Petons regalats i no volguts. Petons robats. La màgia de la muntanya que porta l'amor. Una cova amb sorpresa. I una sorpresa amb nom de rei. Peu dret. Peu esquerre. I així durant tres anys. Peu esquerre i peu dret. Esbufec i llàgrimes. Miro avall cap al castell d'aquell rei, que ja he vorejat amb passos inquiets. Sort de la música, que m'acompanya. Llums intermitents. Música forta. Des-coneguts. Des-cobriments. Des-enganys. Després de sis anys, un amor d'adolescent. Una aigua. Un llit. Uns cabells. Una història de pel.lícula romàntica i un final d'una de serie b. Dolor. Tan dolor que pensava que havia mort. Només m'havia torçat el peu al pujar un esglaó d'aquests de pedra, anant cap al Far. Paraules exòtiques i seguretat. Decisió egoïsta, final just. Sexe sense sentit. Fals. Divertimento. Divertimento. Divertimento. I ara... aprendre de nou.
He arribat al Far. M'han dit que és allà on pots trobar el camí a seguir, la resposta. Però les onades es belluguen massa i la lluna està en quart (de)creixent. I sona el Julio Iglesias i, amb tot, no puc pensar amb gaire claredat. Per això, suposo, he estat recordant.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Em pregunto quan aguantare fins l'atac de cor i si realment el desti ja el tenia escrit al neixer.
De vegades tremolo i veig que hi han pors que sempre arrossegare.
A mi em passa el mateix, de vegades: tremolo de por. Por a no ser suficient, por a no ser capaç, por de no poder amb tot... I m'agradaria pensar que, tot i que hi ha un camí vital mig escrit a les estrelles, tenim la llibertat de poder fer el viatge a la nostra manera :)
El destí és el destí; només ens queda l'elegància d'oposar-nos-hi amb tota la fal·libilitat possible.
Has vist? Amb la xarxa més grossa cauen més peixos.
Benvinguts, tots els peixos i altres animals i bèsties :) Veniu i alimenteu-me de comentaris sucosos :P
Ais, el destí! Qui sap el què ens espera... i la realitat de vegades supera la ficció!
Publicar un comentario