27 ago. 2010

recordant la Montse

Has vingut amb mi al Marroc. Primer, perquè t'hi he convidat. Després, perquè en cada viatge que faci hi haurà molta part de la teva essència. La primera vegada que vaig trepitjar Àfrica va ser amb tu. Curiosament, també de passada a Casablanca. Curiosament, també passejant per la gran mezquita de colors de mar. Curiosament, menjant en aquest restaurant. El destí és majestuós.
Marxem el mateix dia, hores abans hores després. En algun moment he pensat que canviaries rondar pel teu propi comiat per tornar a caminar per Casablanca. Potser fer un gintonic al Rick's Cafe. No ho sé. Tampoc vull jugar a ser Déu. M'ha sabut greu no ser-hi per no fer costat a la mare, als teus. La frustració que sentim quan se'ns arrabata algú d'aquesta manera, tan cruel, tan injusta ens fa plorar llàgrimes plenes d'angoixa, tristesa, de por de crear vincles per patir encara més. És llavors que penso en la teva actitud davant la malaltia (l'actitud que jo interpreto, la que conec superficialment, clar). Obviar-la. El pensar continuament "d'aquesta me'n tornaré a sortir, i l'any que ve, cap a Cuba!". Aquesta és la que se'n diu una actitud vital?
Esbelta, morena, somriure encantador, la veu tan teva, el riure tan teu. Et recordo amb un barret, sempre tan bonica i elegant. Et recordo buscant la bellesa en tot allò que feies. Casa meva, la d'ara, té part de tu. Casa meva, la d'abans, és molt teva. I la meva mare necessitava de la teva mà en un moment de la seva vida i té la gran sort d'haver pogut agafar-te fort i caminar amb tu una bona estona en aquest moment de la teva. Potser això és l'essencial: somriure acompanyada sense importar el quan(t) sinó el com. Què hi dius?

No hay comentarios: