Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
El cant d'un pingüí no és un cant tan bell com el d'un rossinyol o una cadernera. Però aquest animal em té tan captivada que m'imagino que és un cant a la llibertat... és un cant que uneix... un cant que comunica... i aquest, bàsicament, és l'objectiu del blog: cantar a la llibertat, a la unió, a la comunicació. Cantar per compartir!
... les cantades del blog...
...altres que canten...
Altres links
m'escolten i em llegeixen
2 comentarios:
huola, què tal????
m´ha agradat aquesta entrada, sí, curta, pero evocadora, directa, inspiradora....bé, tiro pel dret, doncs...
per començar et diré que els castells de sorra si alguna cosa tenen, és que de la mateixa manera que cauen,es tornen a refer, i no necessites ni eines massa complicades ni grans esforços, només paciència, però sempre sabem que els fonaments no són massa segurs...és tasca nostra assumir la seva finitud, i si ho entenem, no ens farà tan mal que l'aigua els ensorri...sempre podem allunyar-los de l'aigua, però tard o d'hora els haurem d'abandonar, deixar la platja on els vam construir i tornar a la realitat...potser per això prefereixo la muntanya a la platja, no ho sé...
Abans de perdre´m i perdre´t en un mar de metàfores, et diré que no renunciis a convertir-te en una princesa de conte si creus que et cal en un moment concret, no renunciis a un somni, no et sàpiga greu...sempre trobaràs un príncep blau o a algun arquitecte disposat a compartir amb tu algun castell, a edificar-lo, a aguantar-lo, a salvar-lo, i, fins i tot, a esmicolar-lo quan els seus fonaments estiguin tan malmesos que amenacin a arrossegar-te amb ells...no intentis salvar una casa condemanada, a vegades cal deixar que s'ensorri per fer-la més forta...
Ja som dos, maca!!! ;-)
Publicar un comentario