amitié

Qui ens hauria de dir, després de tants anys, que ens trobaríem comprenent-nos tant i tant bé, parlant amb els palmells de les mans cap amunt i l'ànima oberta. Una tònica i una coca-cola i vinga parlar i sospirar i riure i acariciar-nos. Qui ens hauria de dir que la nostra amistat de forçada ja no en té res. Et recordo sempre juntament amb la mar. La mar d'on sigui. Sobretot determinades olors, determinades paraules em porten cap a tu i els teus.

Perseguint l'atac de nostàlgia que em ve de la setmana passada, envio quatre línies sinceres a través del mail. Al cap d'unes hores, una trucada d'una de les meves antònimes. emocionada. Fa temps que no ens veiem però l'enyoro. Ens enyorem. No està tant lluny però desde que està a Mataró que ja no és el mateix, ja no fem aquells cafès, ni aquelles xerrades, ni aquells consells, ni aquells riures... ni aquells plors quan necessitàvem la mà amiga.

Et retrobo després d'un any o més, segons dius. Un dels estius més genials de la meva vida el vaig passar amb tu, a França. No sé si per vosaltres va ser tant important però a mi em sap tant greu que no es pugui repetir, que no s'allargués més. I ara et retrobo i em fa por que no sigui recíproc... per això vaig marxar com vaig poder, davant la mirada avorrida dels teus amics. Ja parlarem, si et va bé.

I hem marxat i ens hem retrobat i no em fa pas por trobar-vos a faltar perquè el millor de tot és arribar, entrar al bar de sempre, veure-us asseguts allà on us vaig deixar i, davant d'uns beures, conversar i fer uns riures com si no hagués passat el temps.

crisi de final d'estiu

Com que els humans som animals de costums, cada any per aquestes dates, quan s'acosta l'inici del curs escolar, m'agafa una mena de depre-crisi-apatia-antropfòbia... Suposo que les raons que em penso són les raons que són. Vull dir: bàsicament sento bastanta frustració. Valoro el que ha passat i el que ha de venir i em dóna la sensació que no he fet tot el que volia fer. Em fa pànic perdre el temps i penso que és l'únic que faig. Que no aprofito ni valoro gens tot el que tinc al costat. I això em fa posar trista.

Aquest any, com ja fa temps que em passa. em sento buida, amb moltes ganes de fer coses i amb una mandra inhumana i amb una sensació d'incapacitat molt gran.
Una cosa que em neguiteja és el no saber com, on i quan començaré el curs. Avui m'han dit que és molt probable que encara allargui les vacances una setmaneta o dues més.
Un altre aspecte que em bull pel cap en aquesta època són els nous propòsits: la dieta, el gimnàs, el ioga, psicologia, anar al cinema cada setmana, anar més a concerts i al teatre...
Fins i tot m'estic plantejant fer-me del facebook xD

Sé que em passarà, com passarà aquesta calor i arribarà la tardor (una mena de tardor, clar) i cauran fulles i pluges i encendrem la llar de foc :)

tot s'acaba...

Fa uns quants dies ja que vaig començar vacances. Encara no puc fer balanç perquè no les he acabat. I vés a saber quan les acabo... Però sé que tot es divideix en etapes i aquestes etapes es divideixen en altres etapes. I avui n'acaba una altra, d'etapa. I demà en comença una altra. I ara ja us trobo a faltar... trobo a faltar anar a la platja amb el walkman i fer confessions mentre moviem la sorra amb els dits dels peus, prendre un granissat o una orxata totalment relaxats amb la ment plena de papallones, el gust de la sal del mar i com sonava l'aigua quan queia per les dutxes de Tamariu. Hi ha coses, però, que no canvien. Us trobo a faltar, tinc ganes de veure-us... quan fem un soparet?

amabilitat i estereotips

Havia deixat de pensar en com volia ser fins que el vaig conèixer. Fins i tot el seu nom em va captivar. És clar que quan et deixen escollir el nom occidental que et vols posar tot sembla bonic i simbòlic. Com Sofia. Com Justin. Ell era així de senzill i amable, perquè li sortia de dins. Semblava que no escoltava, amb aquella mirada petita i riallera. Amb aquell somriure permanent als llavis. Com aquell comentari sobre el radare que et va fer sentir important. Com les enganxines sorpresa amb el nom del vostre equip. Com aquella tirita per la ferida de l'Albert.

sexy pandas in the Riviera

És un món negre i vermell, bàsicament. Els cabells poden ser blaus, negres, rossos, verds o... fins i tot sense cabells. Per primera vegada, s'autoconsideren humans perquè així ho diuen les acreditacions que els grans gurús organitzadors els hi han venut.

Miro i remiro i topo amb dues converses: una, sobre lingÜística -el japonés i el turc-. L'altre sobre els badges de la defcon -que 5 badges junts fan un cercle-. Jo, mentres em priinc la birra al seu costat, veig com els dos grrups s'acaben agrupant a una sola taula i acaben parlant de les llengües indoeuropees i de l'origen de tot plegat, abandonant així la conversa sobre els badges de la convenció que els ha portat a tots aquí.

Entro dissimuladament (o no) fins al final dels passadissos on representa que es fan les xerrades i la CTF. Camino directa i sense dubtar, vaig tirant i penso que si em paren em faré la tonta. Arriba fins allà on, segons diuen els cartells, es fa el concurs. Obro la porto i camino fins on hi ha els sapheads que m'indiquen on hi ha els pandes. No entenc res del que diuen ni del que passa i decideixo marxar. Ara que sé que em puc colar, ja tornaré.

És un món diferent. És estrany per mi però simplement perquè és diferent. Són humans que tenen les seves prioritats però riuen i tenen altres interessos i hi ha dones! i els homes que hi ha somriuen i són sociables. I no fa por està al seu costat... de vegades :P

btw, aquí podeu trobar alguns posts sobre la defcon :) i el blog dels Sexy Pwndas, és clar :P

xocolata per tots els gustos

(-he pensat en tu... però no pensava que et veuria avui...)

Potser quan hi ha feeling i no hi pot haver res més que això es crea una relació d'ajuda mútua, de pensaments positius recíprocs, de solidaritat, d'apreci inexcusable. Em pregunto perquè totes aquelles persones amb qui tinc feeling s'assemblen una mica, d'alguna manera, en alguna cosa. I també em pregunto perquè aquesta màgia, aquesta sensació desapereix quan es materialitzen aquestees sensacions...

the american dream

Quan sóc als Estats Units faig moltes coses que a casa no m'atreveixo a fer. Em dóna la sensació que aquí ho puc fer, que aquí em deixo anar. Segurament és el que passa quan estàs a un país estranger i de vacances... i més a Las Vegas: "what happens in Las Vegas, stills in Las Vegas"! No penso en el ulls en ple de judici de gent a qui estimo o del que puguin pensar la gent del carrer. Faig el que em dóna la gana, quan em dóna la gana, perquè em dóna la gana. I penso que ho faig perquè és un estat diferent de l'habitual i completament temporal. Sinó, la meva ment em prohibiria segons què.

para todo lo demás...

- Anar al cine a veure "Coraline" i "Slumdog Millionaire" = 20 eurus
- Dinar junts de barato = 10 eurus
- Unes galetes de xocolata = 5 eurus

- Que et parin els dels us borders per què es pensen que has falsificat el passaport, quan les portes de l'avió ja s'han tancat i el Sergi està a dins = NO TÉ PREU!!!

(28/7 - a l'aeroport de Dublin, al vol que anava cap a Boston)