amitié

Qui ens hauria de dir, després de tants anys, que ens trobaríem comprenent-nos tant i tant bé, parlant amb els palmells de les mans cap amunt i l'ànima oberta. Una tònica i una coca-cola i vinga parlar i sospirar i riure i acariciar-nos. Qui ens hauria de dir que la nostra amistat de forçada ja no en té res. Et recordo sempre juntament amb la mar. La mar d'on sigui. Sobretot determinades olors, determinades paraules em porten cap a tu i els teus.

Perseguint l'atac de nostàlgia que em ve de la setmana passada, envio quatre línies sinceres a través del mail. Al cap d'unes hores, una trucada d'una de les meves antònimes. emocionada. Fa temps que no ens veiem però l'enyoro. Ens enyorem. No està tant lluny però desde que està a Mataró que ja no és el mateix, ja no fem aquells cafès, ni aquelles xerrades, ni aquells consells, ni aquells riures... ni aquells plors quan necessitàvem la mà amiga.

Et retrobo després d'un any o més, segons dius. Un dels estius més genials de la meva vida el vaig passar amb tu, a França. No sé si per vosaltres va ser tant important però a mi em sap tant greu que no es pugui repetir, que no s'allargués més. I ara et retrobo i em fa por que no sigui recíproc... per això vaig marxar com vaig poder, davant la mirada avorrida dels teus amics. Ja parlarem, si et va bé.

I hem marxat i ens hem retrobat i no em fa pas por trobar-vos a faltar perquè el millor de tot és arribar, entrar al bar de sempre, veure-us asseguts allà on us vaig deixar i, davant d'uns beures, conversar i fer uns riures com si no hagués passat el temps.