...but I like it!

Dissabte hi va haver quatre moments que em van posar la pell de gallina. Pan assegut al mur, tocant la flauta, em va portar a Liverpool -8 miles high-, en un d'aquells viatges iniciàtics, ben sola però tan ben acompanyada. Veure un tros de mur, mentre sona Imagine, encara que sigui mentida, encara que fos hipocresia, encara que fos una lluita en va, amb la silueta d'en Lennon com aquella samarreta negra meva d'adolescent, d'aquelles coves i excursions amb el Cau, d'aquells primers cigarrets als Amics. L'abraçada de la filla a la nova parella del pare -i aguantava les llàgrimes d'empatia al llagrimal i per això em feia tanta coïssor la gola- perquè tots tres hem pogut entendre que els pares també són persones i també es poden enamorar. I les notes d'aquesta cançó que em demanen que comenci de nou, que em diuen que tot és possible i que he de creure en l'impossible, que m'omplen d'aquelles papallones que em fan veure't com un heroi de la Revolució!