l'home salvatge del desert

Et miro als ulls foscos i no em puc creure que per fí tornem estar a junts. Després de tres o quatre mesos plens de silencis amb les orelles vermelles i calentes! Tres o quatre mesos de papallones senegaleses, ulls mig clucs i somiadors, somriures i xiscles d'adolescent enamorada i converses de cafès plens de projectes a mig firmar. Tres o quatre mesos d'insomni i paranoia, de dubtes i pors, de caminar cansada pel desert de la incertesa, gelosa de les dunes que et tenien més a la vora...

Sauvage du désert , em menjaves a petons per demostrar que eres un bon mascle i em tocaves els malucs per saber del cert que jo era una bona femella. I miràvem les estrelles estirats a les dunes del desert i semblava que ho haguéssim fet tota la vida: mirar les estrelles, menjar-nos a petons, fer-nos l'amor...

Sempre havia cregut en la meva ànima negra. Ho poden corroborar moltes de les meves amistats. Àfrica sempre m'havia atret d'una manera màgica, tant les danses, com la música, com la geografia, com la pell. Ja has pogut comprovar quin amor professo cap a la teva gent i el teu continent. Que ens estimem no em sorprén, doncs, perquè per mi era una cosa que ja estava escrita.

Vull xarrupar-me els dits d'aquestes hores guanyades en l'asfalt d'aquesta ciutat. Vull ensenyar-te el meu món perquè quan te'n tornis cap al Senegal, puguis tancar els ulls i veure'm caminant depressa, cap a les dues feines que tinc, amunt i avall amb les bosses per quan plegui poder anar a ioga i a pilates, que em vegis atabalada però somrient perquè jo t'estaré veient a tu, per un foradet, home salvatge del desert.