25 ene 2010

visions

- De vegades quan et pregunten qui ha deixat a qui no és tan fàcil de dir. Vaig ser jo qui va insistir en que no podia seguir d'aquella manera. Però va ser el seu comentari que ens va portar a la conversa final. És a dir, per honor o orgull o per supervivència, vaig donar-li una empenteta per tal que pogués prendre una decisió que m'afectaria per sempre més. I a partir d'aquí: mudança, fer el cor fort i ocupar-me l'agenda d'una manera malaltissa. I tantes llàgrimes que em pensava que no acabarien! I tants riures histèrics que tenia molt clar que tindrien fí! Em va ajudar viatjar amb els amics, fos la Côte d'Azur o Berlin. Em va ajudar veure sortir el sol cap de setmana sí i cap de setmana també. Em va ajudar reconnectar-me al món a través de diferents mitjans. Em va ajudar renovar el cercle d'amistats, retrobar-me amb vells coneguts, mirar-me reflexada en ulls nous. I em va ajudar sentir que una veu profunda em preguntés on m'havia amagat durant tant de temps.

- No entenia com havia pogut passar tant temps sense conèixer algú semblant a ella. Potser va ser renovar l'aire del meu entorn, quedar més sovint amb amics amb qui no quedava de feia temps, de veure'm a través d'uns ulls que tenien el mateix color que els meus. Potser va ser reconnectar amb un món que havia perdut de vista, que ja no coneixia. Potser va ser la necessitat imperiosa de sortir de festa fins que aparegués el sol. Potser el fet de tornar a casa, retrobar una estabilitat que era i no era. Després d'una decepció enorme, d'unes llàgrimes invisibles que s'acumulaven en forma de corda que escanya el cor, després de tot això vénen els riure malèvols com quan acabes de matar a una rata. Mentrestant m'omplia l'agenda d'activitats obligades, feia veure que no passava res i malvivia mentre renovava el pis de dalt a baix. Si algú pregunta, vaig ser jo. Vaig provocar el final voluntàriament. Per orgull, per honor, per supervivència. No podia seguir vivint enganyat, cornut, menystingut. Però, entre tu i jo, de vegades no és tan fàcil de dir qui ha deixat a qui.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

molt maco, inspirador, sorprententment familiar, per tants.
tot el que comença acaba? potser tot el que comença canvia i evolucina. I hi ha coses que viuen més enllà dels canvis...
Una abraçada

LiA dijo...

tot canvia res no mor... i jo penso que hi ha sensacions, emocions i sentiments que es repeteixen. Però sempre amb alguna novetat que et fa tirar endavant amb il.lusió.

Siguis qui siguis... torna quan vulguis ;)