de profes i alumnes I

Des d'octubre que he vist passar davant meu unes quantes cares. Cares somrients, cares tristes, cares de tots colors (moltes cares vermelles de vergonya) i cares invisibles i també cares a les quals encara puc posar nom.

De Badia, em quedo amb les abraçades mudes dels nens d'infantil.
De la substi més llarga, no tinc paraules :) me'n recordo molt de tots ells. Dels profes, dels nens, de les classes, de tot el què he aprés.
Del poblet de "malamort" només en queden cares invisibles... tants poc dies, tan poca motivació...
Després, el no-treballar (perquè era un plaer) donar classes als adults. Quins riures, que bé m'ho vaig passar. Quina pizza de truita de patates, quina alegria veure'ls parlar en English i quina setmana més dolça.
La penúltima la vaig triar per intuïció. I això em va portar l'abraçada de l'A. durant el MayDay. Només per aquest fet val la pena ensenyar i fer de mestra.
I ara, el retorn. Saber que la meva feina m'agrada, que gaudeixo del contacte amb els alumnes, que vull que tothom se senti part del procés.

Vull ser (i fer de) guia.