el sentit buit de la nit

Un dissabte que sembla que serà una mica diferent als altres. M'animo. Sí, podria ser-ho. De fet, ho és. Cares noves, nous aprenentatges, noves experiències, nous rituals d'aparellament, excuses noves, noves rialles... Comencem. No m'hi sento estranya, aquí. Sé que hi sóc benvinguda, d'alguna manera. Perquè jo ja hi era abans. M'accepten. Alguns de manera forçada però dóna la casualitat que són els mateixos que em desperten una indiferència malgirbada. Altres perquè sóc qui sóc, per ser d'on sóc o per treballar del què treballo.

I em ve de gust experimentar. I, per tant, experimento. Una mica la sensació que aquí no sóc d'un bàndol ni de l'altre. Una mica la sensació que no és ben bé aquí on hauria d'estar, però que hi sóc i que per tant toca anar a la meva. I em ve de gust ser un ens solitari, a la meva... tot i que accepto que algunes mirades i més somriures m'acompanyin durant la nit.

Descobrint l'absurditat d'un escenari suat i fred. M'ho miro incrèdula. Penso empàticament que algú deu disfrutar de l'espectacle. I, per no ser esgarriacries (perquè avui no és la meva nit, és la seva nit, el seu dia, la seva gran etapa de la vida!) per no ser-ho, xiulo, pico de mans, crido de tant en tant, per fondre'm en l'absurditat d'un local que es fa dir de somni.

I entre plat i plat, entre descans i descans, entre piti i piti em trobo un oasi en el desert. Un igual. Però sembla que no busqui aquesta complicitat (i ara ja n'he après, si no sorgeix la complicitat no val la pena forçar-la... -whatever will be, will be-). Potser són les feromones de les cremes que porto per tot el cos o la cara de felicitat que diuen que se'm nota a través de la mirada o... però aconsegueixo una xerrada mínima que em captiva més encara: Ramanaashram.