No sé perquè existeix aquesta metàfora del tren que passa de llarg per parlar-te de les oportunitats perdudes... els trens sempre passen, sempre tornen a passar... i si en perds un, pots agafar l'altre. Per què parlen de trens que passen de llarg quan volen dir-te que has perdut la oportunitat de la teva vida?
Fa temps que no agafo aquell tren, que no paro en aquella estació, que no pico el bitllet ni estic pendent dels horaris, de les anades i les vingudes. Fa temps que no passo per aquella estació, de color de rosa, on ens vam veure per primera vegada. Fa temps que no viatjo per aquelles vies on no ens voliem acomiadar mai. Fa temps que no agafo aquell tren que vam perdre. Fa temps que no m'espero amb un cigarret entre els dits, deixant-te aquell jersei que encara no m'has tornat.
I la vida, com deia aquell, va passant mentre tu planeges la teva agenda. I van passant trens i els perds o hi puges per fer transbord i canviar de via. I la vida, com els trens, va passant. De vegades sembla que passin de llarg però un o altre acaba parant a la teva andana. Un o altre acaba obrint-te les portes i tu hi entres i t'hi asseus i esperes que arribi al final del teu trajecte. I llavors baixes de nou, t'impliques en el que hagis de fer al teu destí. I quan s'acaba la tasca tornes a pujar al tren... i llavors tornes a baixar. Com la vida mateixa. Com les etapes de la teva història personal.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Trens....sí, ja recordo...això dels trens em fa recordar altres temps...la última vegada que vaig pensar amb això dels trens, que cal agafar-los, que si els deixes passar potser no en tindràs una altra oportunitat,va ser la darrera vegada que vaig llegir aquella revista que va escriure la Esther, recordes? Jo en vaig comprar dos números, els dos dedicats amb unes paraules que araja no sé si mai van ser sinceres, que tant em varen agradar en el seu moment i que em serveixen de ben poc ara, quan d'aquells dies, d'aquelles carícies, d'aquells petons, només en queda el record, i fins i tot aquell record es va esvaint. Ella també parlava de trens, i de vagonetes "cutres", com ella les anomenava. Ara, després de tant temps, sé que vaig pujar en aquell tren sense saber on em duria, sense sospitar que portava a una via morta...no sé, tinc la sensació que després d'aquell trajecte, no he pujat en cap altre, potser per por de tornar-me a perdre...i, sona estrany, però donria el que fos perquè tornés a passar aquell tren, però era un tren d'una sola estació, aquell tren no tornarà a passar, i només puc esperar que, quan torni a passar-ne un altre, estar preparat.
Publicar un comentario