(17.5.07)
Descobreixo enmig de tot que la meva història és semblant a moltes altres... a moltes altres històries d'altres persones i semblant, també, a altres històries de la meva vida. Tothom té somnis... mal de panxa... il.lusions... migranyes. Persones, animals socials amb consciència. Això és el punt mig de tot.
Agafo els meus ulls i miro al meu voltant. Si busques trobes, quan ho has de trobar. Un color, una melodia, la lletra d'una cançó o un paisatge que havies oblidat. S'han d'obrir les portes de la consciència i llavors... PLAF! Ho trobes.
Ara és el VERD... verd d'esperança, de natura, del medi ambient... En un moment va ser el BLAU... blau de tranquil.litat, d'estabilitat, de tendresa... i encara hi és aquest blau... sempre hi serà. Però ara el VERD m'acompanya, és el meu company de viatge perquè el tinc davant, perquè ho necessitava i ho he trobat, davant del meus morros.
Pots canviar els colors, com en el cub Rubik... però els colors hi són. Pots ser VERMELL, pot ser LILA o TARONJA. Sort dels ulls, sort de les orelles, sort de la consciència. Si busques amb consciència ho trobes!
En la meva consciència (o subconsciència) sento el tacte de les teves mans en els meus pits i el gust dels teus llavis a la meva pell. En la meva consciència t'ajudo a avançar i amb això ja en tinc prou. En la meva consciència t'abraço i et dóno la mà perquè puguis trobar el teu camí. En la meva consciència em veig blanca i plena de llum. En la meva subconsciència sento que la vida vibra al meu voltant i jo vibrant amb ella. Veig la llum de la teva mirada enamorada, veig la teva ànima perduda i solitària, veig el teu neguit... Vull estar amb tu, amb tots aquests tu a qui em dirigeixo: a tu, que vas ser meu... a tu, que podries ser-ho, si tu ho vols... a tu, que també podries ser-ho si jo ho volgués.
Obrir portes i finestres, amb clau o sense, amb persiana o sense. Obrir noves possibilitats a cop de telèfon, a cop de somni, a cop de caminar per aquí o per allà. A cop d'obrir els ulls, les orelles i les mans. Tancar un llibre per obrir-ne un altre, tancar els ulls per veure una altra realitat, tancar la porta i gaudir del meu espai, tancar la finestra i sentir la calor. Obrir i tancar. I el temps passa i no perdona i cal anar endavant.
Com explicar-ho, que sóc única però no ho sóc?? Com explicar que mil i una vegades veuré la meva mirada en la d'una altra persona?? Com explicar que les ànimes són diferents però les situacions s'assemblen?? Com explicar que tot és com un patró, com un Dragon Khan sense final??
Tinc ganes de veure't però no cal esperar perquè si tanco els ulls ja et veig. Tinc ganes de viure pero com explicar que encara que no ho vulguis, ja ho fas això de viure. Tinc ganes de besar, d'estimar, d'abraçar, d'estar acompanyada... però ara ja beso, ja estimo, ja abraço, ja n'estic, d'acompanyada! EL FUTUR ÉS ARA, ARA ÉS EL GRAN MOMENT.
Només cal arriscar-se.. i ja torno als meus inicis... al LIVE THE LIFE YOU HAVE IMAGINED de Thoreau. El poder de la consciència en el meu subconscient i envoltada del verd tant real dels arbres i els arbustos.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
ai, la consciència....ai,la inconsciència...no sé que és pitjor...no sé amb què ens fem més mal...no sé a qui hem de fer més cas...a vegades la nostra consciència ens limita, ens empresona, ens aixafa...a vegades, la nostra inconsciència ens traeix, ens enganya...
La meva vida,almenys pel que fa als episodis que puc recordar, sempre s'ha mogut per cruïlles,decisions que havia de prendre, i sempre, sempre he sapigut quina via havia de prendre, quina decisió era la que em convenia, i mai, mai, he pres la decisió correcte, o almenys, la que més em convenia...sempre he pres el camí que suposava un sacrifici per a mi...no sé si ho fet fent més cas a la consciència o ho he deixat tot en mans de la inconsciència, el cas és que mai he pres la decsió correcta...en la meva inconsciència encara em veig descobrint l'amor per primera vegada, acariciant aquell cos de dona nu per primer cop...en la meva inconsciència encara estic besant aquells llavis que em van portar tanta fel...en la meva consciència, encara espero trobar aquell gust que tota amargor endolceixi, encara espero merèixer la meva oportunitat, sense pensar que potser ja la vaig tenir i no vaig saber aprofitar-la...ara no me'n planyo, estic aprenent a conviure amb la meva consciència, amb la meva inconsciència...no em puc plànyer de les meves decisions perquè formen part del meu caràcter, són decisions autèntiques, sense vileses, sense traïdories, no puc renegar d'allò que vaig decidir fer perquè en aquell moment era el que calia, ho sé...ara no sé quina decisió prendria, potser no ho sabré mai...només puc esperar a que la vida em proposi més cruïlles, més cruïlles que exigiran més decisions i esperar que trii el que trii, sigui autèntic, sigui la meva decisió...no sé amb què basaré la meva decisió, no sé si faré servir els ulls de la consciència o de la inconsciència,però sé que serà una decisió adequada, la única possible...és com aquelles pel·lícules que acaben "com han d'acabar", que no acaben ni bé ni malament, només "com han d'acabar"...si no tenen un final feliç,no ens alleuja el fet de saber que havia d'acabar-se així, però ho acabem acceptant...la vida és igual...un amor potser només pot acabar d'una manera, i potser no acabarà de la manera que volem, però amb el temps, sabrem que només podia tenir aquell final.Ara per ara, els amors -pocs o molts, tant se val- que he tingut només podien acabar-se d'aquella manera, i ara ho vaig entenent, no sé si amb els ulls de la consciència o amb els de la inconsciència, però sé que havia de viure aquells amors, i sobretot, aquells finals.Per a en Thoreau la vida calia exprémer-la a l màxim perquè, si no, corres el risc de, a les portes de la mort, adonarte'n que no l'has viscut, i això em recorda un altre pensament, d'en Robert Frost, i que fa temps que m'acompanya:
"dos camins divergien davant d'un bosc, i jo...jo vaig triar el menys batut, i fou aquesta la diferència que em calia".
No sé si la meva tria és la bona, però és meva, i si és la correcta, ho acabaré descobrint.
Publicar un comentario