30 sept 2007

rituals

Jo sí que crec en els rituals... però no en la hipocresia de masses.

29 sept 2007

trens

No sé perquè existeix aquesta metàfora del tren que passa de llarg per parlar-te de les oportunitats perdudes... els trens sempre passen, sempre tornen a passar... i si en perds un, pots agafar l'altre. Per què parlen de trens que passen de llarg quan volen dir-te que has perdut la oportunitat de la teva vida?

Fa temps que no agafo aquell tren, que no paro en aquella estació, que no pico el bitllet ni estic pendent dels horaris, de les anades i les vingudes. Fa temps que no passo per aquella estació, de color de rosa, on ens vam veure per primera vegada. Fa temps que no viatjo per aquelles vies on no ens voliem acomiadar mai. Fa temps que no agafo aquell tren que vam perdre. Fa temps que no m'espero amb un cigarret entre els dits, deixant-te aquell jersei que encara no m'has tornat.

I la vida, com deia aquell, va passant mentre tu planeges la teva agenda. I van passant trens i els perds o hi puges per fer transbord i canviar de via. I la vida, com els trens, va passant. De vegades sembla que passin de llarg però un o altre acaba parant a la teva andana. Un o altre acaba obrint-te les portes i tu hi entres i t'hi asseus i esperes que arribi al final del teu trajecte. I llavors baixes de nou, t'impliques en el que hagis de fer al teu destí. I quan s'acaba la tasca tornes a pujar al tren... i llavors tornes a baixar. Com la vida mateixa. Com les etapes de la teva història personal.

25 sept 2007

-more than 15000 ingredients for a pancake-

A little bit of this and that...
- A dust of imagination to become immortal among strange symbols made by cold keys
- Three or four (or even fifteen thousand or more) spoonfuls of company, complicity and understanding
- A mini drop of uncertainty and life, if possible together with laugh and sweet words and smileys and jokes and hugs ... we don't know yet how the kisses taste like
- We cook it through experience... we roll it until it's rolled up... and, there we go... A Delicious Pancake!


(:****)

23 sept 2007

el sentit buit de la nit

Un dissabte que sembla que serà una mica diferent als altres. M'animo. Sí, podria ser-ho. De fet, ho és. Cares noves, nous aprenentatges, noves experiències, nous rituals d'aparellament, excuses noves, noves rialles... Comencem. No m'hi sento estranya, aquí. Sé que hi sóc benvinguda, d'alguna manera. Perquè jo ja hi era abans. M'accepten. Alguns de manera forçada però dóna la casualitat que són els mateixos que em desperten una indiferència malgirbada. Altres perquè sóc qui sóc, per ser d'on sóc o per treballar del què treballo.

I em ve de gust experimentar. I, per tant, experimento. Una mica la sensació que aquí no sóc d'un bàndol ni de l'altre. Una mica la sensació que no és ben bé aquí on hauria d'estar, però que hi sóc i que per tant toca anar a la meva. I em ve de gust ser un ens solitari, a la meva... tot i que accepto que algunes mirades i més somriures m'acompanyin durant la nit.

Descobrint l'absurditat d'un escenari suat i fred. M'ho miro incrèdula. Penso empàticament que algú deu disfrutar de l'espectacle. I, per no ser esgarriacries (perquè avui no és la meva nit, és la seva nit, el seu dia, la seva gran etapa de la vida!) per no ser-ho, xiulo, pico de mans, crido de tant en tant, per fondre'm en l'absurditat d'un local que es fa dir de somni.

I entre plat i plat, entre descans i descans, entre piti i piti em trobo un oasi en el desert. Un igual. Però sembla que no busqui aquesta complicitat (i ara ja n'he après, si no sorgeix la complicitat no val la pena forçar-la... -whatever will be, will be-). Potser són les feromones de les cremes que porto per tot el cos o la cara de felicitat que diuen que se'm nota a través de la mirada o... però aconsegueixo una xerrada mínima que em captiva més encara: Ramanaashram.

21 sept 2007

Verd d'ulls

(17.5.07)

Descobreixo enmig de tot que la meva història és semblant a moltes altres... a moltes altres històries d'altres persones i semblant, també, a altres històries de la meva vida. Tothom té somnis... mal de panxa... il.lusions... migranyes. Persones, animals socials amb consciència. Això és el punt mig de tot.

Agafo els meus ulls i miro al meu voltant. Si busques trobes, quan ho has de trobar. Un color, una melodia, la lletra d'una cançó o un paisatge que havies oblidat. S'han d'obrir les portes de la consciència i llavors... PLAF! Ho trobes.

Ara és el VERD... verd d'esperança, de natura, del medi ambient... En un moment va ser el BLAU... blau de tranquil.litat, d'estabilitat, de tendresa... i encara hi és aquest blau... sempre hi serà. Però ara el VERD m'acompanya, és el meu company de viatge perquè el tinc davant, perquè ho necessitava i ho he trobat, davant del meus morros.

Pots canviar els colors, com en el cub Rubik... però els colors hi són. Pots ser VERMELL, pot ser LILA o TARONJA. Sort dels ulls, sort de les orelles, sort de la consciència. Si busques amb consciència ho trobes!

En la meva consciència (o subconsciència) sento el tacte de les teves mans en els meus pits i el gust dels teus llavis a la meva pell. En la meva consciència t'ajudo a avançar i amb això ja en tinc prou. En la meva consciència t'abraço i et dóno la mà perquè puguis trobar el teu camí. En la meva consciència em veig blanca i plena de llum. En la meva subconsciència sento que la vida vibra al meu voltant i jo vibrant amb ella. Veig la llum de la teva mirada enamorada, veig la teva ànima perduda i solitària, veig el teu neguit... Vull estar amb tu, amb tots aquests tu a qui em dirigeixo: a tu, que vas ser meu... a tu, que podries ser-ho, si tu ho vols... a tu, que també podries ser-ho si jo ho volgués.

Obrir portes i finestres, amb clau o sense, amb persiana o sense. Obrir noves possibilitats a cop de telèfon, a cop de somni, a cop de caminar per aquí o per allà. A cop d'obrir els ulls, les orelles i les mans. Tancar un llibre per obrir-ne un altre, tancar els ulls per veure una altra realitat, tancar la porta i gaudir del meu espai, tancar la finestra i sentir la calor. Obrir i tancar. I el temps passa i no perdona i cal anar endavant.

Com explicar-ho, que sóc única però no ho sóc?? Com explicar que mil i una vegades veuré la meva mirada en la d'una altra persona?? Com explicar que les ànimes són diferents però les situacions s'assemblen?? Com explicar que tot és com un patró, com un Dragon Khan sense final??

Tinc ganes de veure't però no cal esperar perquè si tanco els ulls ja et veig. Tinc ganes de viure pero com explicar que encara que no ho vulguis, ja ho fas això de viure. Tinc ganes de besar, d'estimar, d'abraçar, d'estar acompanyada... però ara ja beso, ja estimo, ja abraço, ja n'estic, d'acompanyada! EL FUTUR ÉS ARA, ARA ÉS EL GRAN MOMENT.

Només cal arriscar-se.. i ja torno als meus inicis... al LIVE THE LIFE YOU HAVE IMAGINED de Thoreau. El poder de la consciència en el meu subconscient i envoltada del verd tant real dels arbres i els arbustos.

20 sept 2007

Catalunya i jo

(Principis de Juliol del 2007)

De vegades he sentit dir que som el que sentim, el que expressem.. la nostra essència. Jo sóc com el meu país... i me n'adono en aquest dia a dia de la vida, quan m'emociono amb una cançó del Serrat que parla de Girona... quan vaig a una conferència i reciten una poesia de Miquel Martí i Pol que parla de la nostra Catalunya... quan intento encomenar l'amor cap a la meva llengua a un noi del Perú... Sóc el que canto, sóc el que veig, el que he viscut, el que dic i també el que penso. Sóc així, d'aquesta manera perquè he nascut on he nascut... perquè Catalunya és un país silenciat i oprimit, perquè sempre ha estat terra de pas i de barreges... perquè sempre ha donat amb ganes, amb un somriure i de vegades amb la por de no ser correspost.

19 sept 2007

jugant amb castells de sorra

I, vols dir que som tant diferents? no, tu i jo sinó els homes i les dones. Jo penso massa... i els homes poc. És així o és una cuirassa? La veritat és que si jo hagués fet el que vas fer tu... hagués estat tota la setmana pensant-hi, imaginant que és el que t'estava impedint donar un pas. I resulta que tu, dius, hi has pensat menys que jo. Doncs jo hi he pensat... i ho he parlat amb amics... i he borrat missatges... i els he escrit... i tot així, em sembla un bluf.

Com si juguéssim amb castells de sorra... t'imagino de petit amb un rasclet i una pala, i una galleda vermella amb la nansa groga (groga??? quin mal gust, oi?). I juguem, sense dir-nos res... i anem fent muntanyes de sorra. Portes una gorra amb un cordill, ets rosset i blanc. I juguem amb la sorra i amb les mans. I jo, que de petita ja despuntava maneres d'enamoradissa, em pensava que t'agradava que et deixés la meva pala blava... però tu només tenies ulls pel teu castell.