Aquell estiu va ser de bogeria! Les hormones ballaven entre Mollet i els Amics de les Arts i les festes majors i els concerts dels pobles d'arreu. Agafava les mans del Xavi i a la vegada em delia per la llengua del Rafa i pressentia inconscienment que la meva sort estava a punt de canviar. Era agost i després d'un concert de Sopa de Cabra a Mollet ja venia la festa major del poble. Una tarda als Amics, amb un suc de préssec amb dos gels com sempre, parlant d'experiències que encara hauria de viure, el Rafa em va convidar a veure el Rubianes. Sóc noia de llàgrima fàcil i potser el somriure també... però això de riure a cor que vols, em costa. Amb el Rubianes era diferent i només que sentís la seva veu ja començava un atac de riure sense fre! Per això, a pesar de la vergonya, quan un dels meus amors d'estiu em va convidar a anar amb la seva colla a veure el "Rubianes Solamente" no ho vaig dubtar ni un moment. Asseguts en cadires de plàstic blanques, ens acariciàvem les mans i réiem i tancàvem els ulls gaudint d'aquella perfecció temporal: la brisa, les estrelles, riallades, felicitat, ironia, un cigarro rera l'altre i alguna copa.
Va acabar l'espectacle. Sempre m'he sentit trista quan marxa l'artista de l'escenari. Però sempre em quedo amb ganes de més. Vam quedar als Amics, però amb el Rafa vam decidir passar per casa seva abans. Rient encara de les ocurrències del galaicocatalán, vam aparcar al carrer Sant Pau. Enyorava al Xavi però qui tenia al meu davant era el Rafa. No hi havia alternativa. Suposo que amb l'ambient desenfedat que havia provocat el Pepe vaig poder oblidar-me de qualsevol història o maldecap que em rondés pel cap. Em parlava d'uns petons que jo no havia tastat mai, dels petons que el Xavi n'havia fet poesia però que el Rafa els va fer realitat aquella nit després del Rubianes.
Recordaré el meu primer petó, no com a una experiència única, romàntica o meravellosa sinó com una anècdota plena de riures d'estiu, sense gaire importància, relativitzant la importància que molt sovint donem a les primeres vegades, fins i tot frivolitzant.
L'important, també, és saber riure's d'un mateix ;D
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Aquells meravellosos, intensos, passionals, sentimentals, primers petons de fi de pel·lícula? Aquells que venen a dir que ha trobat la persona de la seva vida i que no tastarà mai més cap petó de ningú altre? No gràcies. La vida està plena de diversitats, de somnis d'aquí i realitats d'allà. A la vida hi ha milers de primers petons i m'agrada com els expliques. Ningú com el Rubanies ha sabut representar la vida, hi ara no hi és, però això no és important. El que és important és que hi va ser, com els teus riures i els teus petons (els del Rafa, els de Xavi ... )
la vida és més bonica que a les pel.lícules hehehe com a mínim és real, que ja és un què!
Publicar un comentario