l'últim adéu

La última vegada que el vaig veure em feia fora del país amb petons inconsistents i llàgrimes de cocodril. La última vegada que vam seure en una taula vam prendre qualsevol cosa mentre jo li recriminava deixar-me sola i ell repetia com un autòmata que a casa hi havia gent esperant-me. La última vegada que vam parlar em van fer pagar més de 50 eurus per una maleta que pesava més del compte: havia atapeït com vaig poder 4 mesos al país del fred i 4 anys més d'una relació. No hi ha diners ni bàscules que ho puguin medir, això. La última vegada que el vaig mirar, m'havia acompanyat a l'aeroport i així aprofitar el viatge per recollir uns amics que venien de visita. La última vegada que ens vam trobar no hi va haver diàleg possible, només tràmits vulgars i tornar a cadascú el que li pertocava. La última vegada que ens vam veure, passejavem per la vora d'un riu gelat i séiem als bancs com dos enamorats. I si haguéssin entés el que déiem haurien vist que no hi havia romanticisme per enlloc... La última vegada que el vaig veure va ser la primera vegada que el vaig començar a somiar.

spring (smells like teen spirit)

Fa menys d'un mes em llevava el matí i encara era fosc, a fora. La meva energia s'anava consumint. I desde fa quasi una setmaneta ja és primavera, tot i que està costant veure el sol. Com a mínim, quan em llevo i miro per la finestra amb els ulls mig tancats em fa menys mandra obrir-los del tot: Respiro Primavera!

Quan arriba primavera sempre recordo la gespa de la uni, les campanes que féiem d'història de la llengua, les classes amb el de llengua anglesa al turonet de davant del quiosc de lletres, els dinars amb tupper a les escales de la Sala de Revistes. Et recordo amb una boina diferent cada dia, cantant "in the ghetto" amb la guitarra, conversant de tot i res fins ben entrada la tarda quan jo trucava al meu alumne de classes particulars per dir-li que ja no hi aniria, aquell dia, que em quedava amb tu. Recordo Sylvia Plath, la sala d'ordinadors ben calenta, els cambrers del bar, caminar fins a la Plaça Cívica i trobar-me amb el profe despistat de Lite del segle XIX, la tranquil.litat que els exàmens encara quedaven lluny i que ja havíem superat l'angoixa de les notes del primer semestre. La primavera em relaxa perquè tanco els ulls i ensumo la VIDA, la LLIBERTAT que creiem que teníem, les primeres EXPERIÈNCIES, ensumo l'AMOR i l'AMISTAT, el SENTIR-me plena llegint Henry James o Edith wharton al solet.

senyals

Molt sovint, els moments crucials de la vida vénen acompanyats de senyals que reps d'aquí i d'allà. Una frase del Coelho que et fa recordar que s'aprén dels errors o el Punset, en una entrevista, que et diu que s'ha de canviar d'opinió per evolucionar.
Em quedo amb un comentari que m'ha fet una companya: passi el que passi, diguin el que diguin, saps que és un pas molt important a nivell personal. Em quedo amb la satisfacció de poder dir que he fet el que creia i, encara que en tinc alguns dubtes, penso que ho he comunicat amb suficient assertivitat. Em quedo amb la força que em dóna pensar que no tinc res a perdre i tot a guanyar. I poc a poc està desapereixent aquell rau-rau inquiet de la panxolina...

a l'antiga

No sé ben bé per quina raó, quan he tornat d'aquesta passejada sota les gotes de la pluja m'han vingut ganes d'agafar la llibreta groga que encara tenia per estrenar i escriure. Necessitava notar la pluja. Respirar aquest aire fresc. Adonar-me que existeixo.

aquell petó després de Rubianes

Aquell estiu va ser de bogeria! Les hormones ballaven entre Mollet i els Amics de les Arts i les festes majors i els concerts dels pobles d'arreu. Agafava les mans del Xavi i a la vegada em delia per la llengua del Rafa i pressentia inconscienment que la meva sort estava a punt de canviar. Era agost i després d'un concert de Sopa de Cabra a Mollet ja venia la festa major del poble. Una tarda als Amics, amb un suc de préssec amb dos gels com sempre, parlant d'experiències que encara hauria de viure, el Rafa em va convidar a veure el Rubianes. Sóc noia de llàgrima fàcil i potser el somriure també... però això de riure a cor que vols, em costa. Amb el Rubianes era diferent i només que sentís la seva veu ja començava un atac de riure sense fre! Per això, a pesar de la vergonya, quan un dels meus amors d'estiu em va convidar a anar amb la seva colla a veure el "Rubianes Solamente" no ho vaig dubtar ni un moment. Asseguts en cadires de plàstic blanques, ens acariciàvem les mans i réiem i tancàvem els ulls gaudint d'aquella perfecció temporal: la brisa, les estrelles, riallades, felicitat, ironia, un cigarro rera l'altre i alguna copa.

Va acabar l'espectacle. Sempre m'he sentit trista quan marxa l'artista de l'escenari. Però sempre em quedo amb ganes de més. Vam quedar als Amics, però amb el Rafa vam decidir passar per casa seva abans. Rient encara de les ocurrències del galaicocatalán, vam aparcar al carrer Sant Pau. Enyorava al Xavi però qui tenia al meu davant era el Rafa. No hi havia alternativa. Suposo que amb l'ambient desenfedat que havia provocat el Pepe vaig poder oblidar-me de qualsevol història o maldecap que em rondés pel cap. Em parlava d'uns petons que jo no havia tastat mai, dels petons que el Xavi n'havia fet poesia però que el Rafa els va fer realitat aquella nit després del Rubianes.

Recordaré el meu primer petó, no com a una experiència única, romàntica o meravellosa sinó com una anècdota plena de riures d'estiu, sense gaire importància, relativitzant la importància que molt sovint donem a les primeres vegades, fins i tot frivolitzant.
L'important, també, és saber riure's d'un mateix ;D