indulge in the sweet side of life

Estic esperant que em portin el meu pancake. La unica mostra del que em puc menjar de tu des d'aqui, desde milers de km de distancia. Endrapo la teva essencia, els records compartits, la complicitat creada, els projectes ideats.

M'ha costat triar perque no n'hi ha cap com tu. Perque et vull a tu, a la teva dol,cor que es barreja, de vegades, amb aquella amargor gelada que em fa venir calfreds de por. Pero en el fons es un pancake flonjo, suau, com els nuvols, l'espuma d'un capucciono, una magdalena tendra. Un pancake sol no te massa gust a res, necessita un acompanyament especial. La unio del pancake i la fruita, de la nata o la xocolata... de la llimona! Aixo el fa delicios! ;)

si et quedes amb mi - sopa de cabra

A la Jessica i al Dani :D
Inimaginable veure la meva cosina americana -sempre rebel- de blanc i casant-se amb un noi catala. Em fan adonar que quan sents ho has de viure, que cal lluitar per fer realitat els nostres somnis, que hem d'intentar ser feli,cos i que... el moment es ara! :P
This is their (your) song :)

clouds in my coffee

He tocat el cel amb les mans. He passejat de la teva ma per sobre dels nuvols flonjos que encatifaven un cel rogenc. He travessat la linia de l'horitzo pensant en que tots erem alla, surant, dol,cos... suaus... tendres... innocents... captivats per la grandesa de la incomprensio, la immensitat de la natura i la majestuostitat de tot allo sobrenatural. La magia de viure, de deixar fluir, de gaudir de tot allo que t'es donat.

la roda de la fortuna

Viure la vida que vols viure prescindint de la roda que t'empeny. Essent coherent amb el que penses, amb els teus ideals, arrencant el cordó umbilical que et lliga a tot allò que valores objectivament però que desprecies subjectivament. No caure mai en l'obsessió, l'obsecació, l'obscenitat... caure sempre en la persecució dels teus somnis, en la lluita dels teus ideals, en la conquesta dels teus principis.
Connectar amb les energies de l'univers i deixar fluir les lleis perverses del ying i el yang, de la polaritat d'allò positiu i negatiu. Perquè en tot el que vius hi ha present la fi. Perquè el Res ho és tot i el Tot a la vegada no és res.

enterenyinant ( IV )

M'apareix als pensaments de manera constant durant unes setmanes com flaixos de fotografies, com fotografies de moments diversos... I de cop una trucada! D'aquelles casualitats que meravellen i t'ericen la consciència. No cal dir que crec fervorosament que alguna cosa m'ha de dir, alguna cosa n'he de treure de les nostres birres. I així anem teixint la teranyina.

Walden - H.D. Thoreau

From Chapter II - Where I lived and what I lived for-

"We must learn to reawaken and keep ourselves awake, not by mechanical aids, but by an infinite expectation of the dawn, which does not forsake us in our soundest sleep. I know of no more encouraging fact than the unquestionable ability of man to elevate his life by a conscious endeavor. It is something to be able to paint a particular picture, or to carve a statue, and so to make a few objects beautiful; but it is far more glorious to carve and paint the very atmosphere and medium through which we look, which morally we can do. To affect the quality of the day, that is the highest of arts. Every man is tasked to make his life, even in its details, worthy of the contemplation of his most elevated and critical hour. If we refused, or rather used up, such paltry information as we get, the oracles would distinctly inform us how this might be done.

I went to the woods because I wished to live deliberately, to front only the essential facts of life, and see if I could not learn what it had to teach, and not, when I came to die, discover that I had not lived. I did not wish to live what was not life, living is so dear; nor did I wish to practise resignation, unless it was quite necessary. I wanted to live deep and suck out all the marrow of life, to live so sturdily and Spartan-like as to put to rout all that was not life, to cut a broad swath and shave close, to drive life into a corner, and reduce it to its lowest terms, and, if it proved to be mean, why then to get the whole and genuine meanness of it, and publish its meanness to the world; or if it were sublime, to know it by experience, and be able to give a true account of it in my next excursion."

dias de verano + i cried for you

A X.M.A - el meu neguit del passat-

vulnerabilitat

Farta de lluitar per no res. Cridaria que t'estimo però es descobririen mil codis secrets i la vulnerabilitat del meu sistema es faria massa evident. Així que callo, escolto i observo. I, sobretot, deixo fluir.

de quan dius que mossegues...

De vegades, dius que mossegues i enlloc de queixalar, fas llepades i llepades. I no sé per què coi de vegades costa tant fer i dir el que realment penses. Bé, crec que sí que ho sabem però fa POR fins i tot verbalitzar-ho. O potser és que de vegades sorgeix de manera inconscient?

El que està clar és que de vegades el cos i la ment... o el que podria ser el mateix, la raó i el cor... van per separat. Dius que mossegues però la llengua ressegueix formes belles i perfectes amb una dolçor inhumana. Somrius però els ulls se't veuen tristos i la mirada reflexa un estat inquiet. Amagues el cap però allargues la mà. I encara que no parlis, encara que no verbalitzis... els teus gestos parlen per tu.

Hi ha secrets i emocions que no es poden amagar... vull aconseguir ser transparent. Més encara.

reines mores

A les meves reines mores, a la Sarita, la Martona i l'Aran, els hi agraeixo que siguin cadascuna a la seva manera... per què així puc continuar aprenent, de les nostres diferències, dels secrets que compartim... perquè som putes i princeses, a la vegada... tot en un.

Les nostres quedades són sempre memorables. Plenes de riures, plenes de paraules, plenes de records i de projectes. I ja farà 2 anys que ens vam conèixer, que ens va unir la Misifú, que vam compartir cafès i cigarros i llàgrimes i riures a cor que vols.

El Xaluca, Can Magadins, la Fageda d'en Jordà, la Uni, ca l'Aran, ca la Sarita... i el que ens queda per fer, per dir, per compartir, per aprendre!

Come on! No way!
petonets, cuques!

LiA sense por

Quan es fan les coses sense por, sempre surten millor :)

enterenyinant ( III)

Apareixes com un personatge de novel.la en un bar bohemi. I dius que vens de Rússia... i jo faig veure que m'ho crec. Pensava que venies d'Argentina perquè tens un noséquè de psicoanalista. No pares de fer-me touchés i preguntes que fan que reaccioni amb un doble joc, amb una ambigüitat d'aprenent. Tot i així, pressento (perquè la casualitat ens fa trobar i no existeixen, les casualitats) que has vingut a ensenyar-me alguna cosa important, que apareixes per reafirmar-me alguna de les meves creences.

Per ara, faig servir les paraules d'escut i no d'arma... perquè no estic lluitant activament sinó que deixo que la batalla flueixi al meu voltant. La propera vegada podriem discutir si l'escut és o no un altre tipus d'arma...

Nos vemos en los bares, Chuchesku! ;)
Colo.

enterenyinant ( II )

Fa anys, a la ciutat dels somnis, vaig sentir a parlar d'ell. Li vaig donar importància relativa. Casualitats de la vida, una altra Laia a la meva ciutat dels somnis... dues laiones, perdudes... o retrobades. I al cap dels anys, 3 anys mes tard, descobreixo que tu i ella i l'ell d'ella de llavors esteu connectats. Que tu i ella us coneixeu. Que jo i ella ens coneixem. Que tu i jo ens coneixem. Que tu la coneixes a ella i a ell. Falta tancar el cercle...

-- a dia 5 de juliol de 2008, tanco el cercle :) --

Gràcies! x))

M'agrades. Per dins i per fora. I t'admiro. I t'agraeixo tot el que em dónes, volent o sense voler. Totes aquestes mirades, abraçades, petons, gestos, somriures... aquests petits detalls del dia a dia. Els d'aquell dia tan especial també.

Llum i més llum. I una capsa de galetes plena de sorpreses. I una planta que encara ha de treure la seva flor més bonica. I diners que no ho poden comprar tot. I llibres escrits i poemes que encara s'han de composar. I joies que fan que em senti més maca, més agradable de mirar, menys insegura de mi mateixa només perquè algú les ha triat especialment per mi. I roba de cuina, blanca i negra, com el ying i el yang... a punt per començar a cuinar aquell plat que farà que disfruti de la teva, de la vostra, companyia amb els 6 sentits.

M'agradeu. Per dins i per fora. I us admiro. I us agraeixo tot el que em doneu, volent o sense voler. Totes aquestes mirades, abraçades, petons, gestos, somriures... aquests petits detalls del dia a dia. Els d'aquell dia tan especial també.

Gràcies! x))

en essència, tu

Quan observo a tots aquests TUs que m'envolten, et veig a tu dins de cadascun d'ells. Tu podries ser un d'ells... qualsevol d'ells. Ets en essència tots els homes i en essència algunes dones, només aquelles que són gats, aquelles amb qui comparteixes ideals i somnis.

canvis

Com llengües viperines que es mouen en la nit buscant tresors inconfessables... així som tu i jo, de cos i ment, de fets i paraules. Així d'incongruents i temerosos d'una veritat incòmode. La inconsciència hi ajuda... l'experiència ens impedeix... i la por ens fa tan vulnerables que no la perdem de vista. Por a la por de deixar de ser el que som ara per esdevenir quelcom que pertany a una etapa obscura, no nostra sinó teva i meva per separat. Aquest convertir-se en alguna cosa nova és, també, la por de tornar-nos estranys en nosaltres mateixos i, a la vegada, la necessitat de sentir-nos d'alguna banda, d'algú.

enterenyinant ( I )

Quan de cop entengui que les mirades poden ser clares, quan vegi que la veu és sincera i que les carícies les noti a través de la pell... llavors podré creure't. Mentrestant, junts, treballem per aquest món nostre. A cop d'intents, de paraules i frases fetes a base de complicitat, de tocaments virtuals. Mirant als ulls, a les mans, a la boca de les persones que ens envolten. Notant la connexió que flueix com la gran obra d'art que pot fer qualsevol aranya en qualsevol cantonada de qualsevol casa abandonada...

batalles

Tenim el dret de decidir i la responsabilitat d'acatar les conseqüències d'aquesta decisió. És per això que les llagrimes de ràbia són en va. No pots plorar quan ets tu qui vas decidir fugir, d'un lloc o una persona, tan se val... o romandre-hi. Pots plorar de tristor però no de ràbia. Si decideixes lluitar t'has de sentir suficientment forta per aprendre que de vegades hi ha batalles que es perden... són batalles a favor d'alguna causa que en algun moment vas considerar prou vàlida. Posar els valors en una balança i escollir quines seran les teves guerres. I, per descomptat, la decisió més important és escollir amb quines armes lluitaràs i et defensaràs. I sempre, sempre la millor arma és un somriure intern que es projecti cap enfora. :)

del gust dels primers petons

Els primers petons tenen gust de préssec. Del préssec dels teus llavis, directament d'un got llarg de cubata ple de glaçons i un suc de préssec. Del préssec dels meus llavis, directament d'un pot rodó de crema de cacau amb aroma i gust de la fruita prohibida.

antonia font - rumba

seus tranquil, qualcú s'aixeca a fer es café, notes que qualcú et somriu, sents un eco que demana que es que tens, dius que no te passa res

gairebé ja són les dotze de la nit i t'adjudiques s'escurada, així penses una excusa per partir, trobes que n'hi ha que ja han parlat massa

i sa festa per tu ja s'ha acabat i per els altres just ara comença, i tot sol te'n tornes al passat, que és un dol que encara el dus enderrere

i cap a casa fas un pensament, passes pes carrer on abans era ca seva i fas sa mitja i recordes un cosset silenciós amb so matalás enterra

i t'en vas trist a ca teva perquè t'han fet xerrar d'aquella menorquina que te va fer travessar la mar
i t'en vas trist a ca teva perquè t'han fet xerrar d'aquella menorquina que te va fer travessar la mar

treus es gin d'un gelós amagatall i en baties un record, tanmateix no se pot curar amb alcohol un anyor que se xapa a la mitat

mig aqui i mig allà deçà, tens es cor transmediterrani i sa barca que vares treure a la mar amb prou feines va arribar a s'escenari

i vols que arribi unaltre dia perquè no vols pensar amb aquella menorquina que te va fer travessar la mar
i vols que arribi unaltre dia perquè no vols pensar amb aquella menorquina que te va fer travessar la mar

mig aqui i mig allà deçà tens es cor transmediterrani i sa barca que vares treure a la mar amb prou feines va arribar a s'escenari
i vols que arribi unaltre dia perquè no vols pensar amb aquella menorquina que te va fer travessar la mar

paraules de galeta

No sé qui ets. Al principi ni volia saber-ho. Et planteges aquest tema sense donar-hi importància però t'escanya de mica en mica... i sense avisar. I llavors ve el dolor, la paranoia, aquestes papallones negres i fugisseres i falses i esquerpes que et mosseguen el cor com si fos una galeta. Em sento filòloga frustrada quan veig que les paraules sempre s'interpreten. La literatura és un mite.

Narcís i Eros

Sento un comentari d'esquitllada... diferències entre homes i dones. I, com sempre, el tema, etern, de l'amor, la bellesa, la felicitat, la persona. Ens enamorem, tant homes com dones. Però ho fem de maneres ben diverses. Vosaltres, diu ell, podeu veure més enllà de l'aparença. Nosaltres hem de valorar a primer cop d'ull, ens heu d'entrar pels ulls. Que dius que es veuen parelles de dones guapes amb homes lletjos... però no a l'inrevés. Homes guapos amb dones lletges. I jo callo perquè no vull començar una conversa absurda. “No és formós el que és formós, sinó el que agrada”.

Em trobo Narcís disfressat d'Eros. Patètic. Una mirada en un mirall... gestos egocèntrics i solitaris que fan pena. Si això és l'amor no m'hi busqueu. Si això és la bellesa no m'hi trobareu.

methodology

amb tu

No acabo de diferenciar què és la realitat, la imaginació i el somni. Perquè et tinc aquí, voluminós i suat... entre els meus llençols i els meus sospirs. Et remous en el llit mentres t'abraço. Et mig observo com dorms i deixo caure un petonet al coll, pell de gallina... la teva, la meva. Canvies de postura... i jo em poso de cara a la paret. Somric. Sospiro. M'adormo.

No aconsegueixo dormir 3 hores seguides. Em torno a desvetllar entre els teus braços. Em vaig adormir amb el cap al teu pit, acompassant la teva respiració. Un relax absolut, una tranquil.litat increïble... Necessitava aquesta pau. M'ajuda a no tenir els ulls oberts i a eliminar els nervis de la panxa. Somric. Sospiro. M'adormo.

No sé parar el despertador de la consciència. Obro un ull i després l'altre. Encara hi ets... quina expressió més dolça, quina dolçor més expressiva. Dona'm cinc minutets més per a poder xarrupar tota la intensitat del moment, sigui somni, realitat o fruit de la imaginació. Somric. Sospiro. M'adormo. Amb tu.

LiA

És fosc. Quarts de cinc de la matinada. Ja estan casats. Ja els hi hem cantat que aniran a San Francisco. Ja marxem. Adèu, LiA! petonets a cada galta de cada persona... de grans persones. I em ve al cap. Pau, per què LiA? i em contestes girant el cap amb un somriure. Uffff... de tota la vida! No t'ho sabria dir... :)

I recordo quan vas a aixecar la copa per brindar per la meva felicitat, per mi... i recordo quan vau comptar amb mi, quan vau aparèixer insospitadament aquí, plens de vida i de mans i mirades. I recordo del tot com hi ha gent que no fa falta recordar perque hi són constantment, aquí amb mi.

Cantant plegats cançons d'amor i de nostàlgia adolescent, riem una estona abans de tancar els ulls i somiar que demà... i per què, no??.. demà pot ser un gran dia, LiA!

rituals

Jo sí que crec en els rituals... però no en la hipocresia de masses.

trens

No sé perquè existeix aquesta metàfora del tren que passa de llarg per parlar-te de les oportunitats perdudes... els trens sempre passen, sempre tornen a passar... i si en perds un, pots agafar l'altre. Per què parlen de trens que passen de llarg quan volen dir-te que has perdut la oportunitat de la teva vida?

Fa temps que no agafo aquell tren, que no paro en aquella estació, que no pico el bitllet ni estic pendent dels horaris, de les anades i les vingudes. Fa temps que no passo per aquella estació, de color de rosa, on ens vam veure per primera vegada. Fa temps que no viatjo per aquelles vies on no ens voliem acomiadar mai. Fa temps que no agafo aquell tren que vam perdre. Fa temps que no m'espero amb un cigarret entre els dits, deixant-te aquell jersei que encara no m'has tornat.

I la vida, com deia aquell, va passant mentre tu planeges la teva agenda. I van passant trens i els perds o hi puges per fer transbord i canviar de via. I la vida, com els trens, va passant. De vegades sembla que passin de llarg però un o altre acaba parant a la teva andana. Un o altre acaba obrint-te les portes i tu hi entres i t'hi asseus i esperes que arribi al final del teu trajecte. I llavors baixes de nou, t'impliques en el que hagis de fer al teu destí. I quan s'acaba la tasca tornes a pujar al tren... i llavors tornes a baixar. Com la vida mateixa. Com les etapes de la teva història personal.

-more than 15000 ingredients for a pancake-

A little bit of this and that...
- A dust of imagination to become immortal among strange symbols made by cold keys
- Three or four (or even fifteen thousand or more) spoonfuls of company, complicity and understanding
- A mini drop of uncertainty and life, if possible together with laugh and sweet words and smileys and jokes and hugs ... we don't know yet how the kisses taste like
- We cook it through experience... we roll it until it's rolled up... and, there we go... A Delicious Pancake!

(:****)

el sentit buit de la nit

Un dissabte que sembla que serà una mica diferent als altres. M'animo. Sí, podria ser-ho. De fet, ho és. Cares noves, nous aprenentatges, noves experiències, nous rituals d'aparellament, excuses noves, noves rialles... Comencem. No m'hi sento estranya, aquí. Sé que hi sóc benvinguda, d'alguna manera. Perquè jo ja hi era abans. M'accepten. Alguns de manera forçada però dóna la casualitat que són els mateixos que em desperten una indiferència malgirbada. Altres perquè sóc qui sóc, per ser d'on sóc o per treballar del què treballo.

I em ve de gust experimentar. I, per tant, experimento. Una mica la sensació que aquí no sóc d'un bàndol ni de l'altre. Una mica la sensació que no és ben bé aquí on hauria d'estar, però que hi sóc i que per tant toca anar a la meva. I em ve de gust ser un ens solitari, a la meva... tot i que accepto que algunes mirades i més somriures m'acompanyin durant la nit.

Descobrint l'absurditat d'un escenari suat i fred. M'ho miro incrèdula. Penso empàticament que algú deu disfrutar de l'espectacle. I, per no ser esgarriacries (perquè avui no és la meva nit, és la seva nit, el seu dia, la seva gran etapa de la vida!) per no ser-ho, xiulo, pico de mans, crido de tant en tant, per fondre'm en l'absurditat d'un local que es fa dir de somni.

I entre plat i plat, entre descans i descans, entre piti i piti em trobo un oasi en el desert. Un igual. Però sembla que no busqui aquesta complicitat (i ara ja n'he après, si no sorgeix la complicitat no val la pena forçar-la... -whatever will be, will be-). Potser són les feromones de les cremes que porto per tot el cos o la cara de felicitat que diuen que se'm nota a través de la mirada o... però aconsegueixo una xerrada mínima que em captiva més encara: Ramanaashram.

Verd d'ulls

(17.5.07)

Descobreixo enmig de tot que la meva història és semblant a moltes altres... a moltes altres històries d'altres persones i semblant, també, a altres històries de la meva vida. Tothom té somnis... mal de panxa... il.lusions... migranyes. Persones, animals socials amb consciència. Això és el punt mig de tot.

Agafo els meus ulls i miro al meu voltant. Si busques trobes, quan ho has de trobar. Un color, una melodia, la lletra d'una cançó o un paisatge que havies oblidat. S'han d'obrir les portes de la consciència i llavors... PLAF! Ho trobes.

Ara és el VERD... verd d'esperança, de natura, del medi ambient... En un moment va ser el BLAU... blau de tranquil.litat, d'estabilitat, de tendresa... i encara hi és aquest blau... sempre hi serà. Però ara el VERD m'acompanya, és el meu company de viatge perquè el tinc davant, perquè ho necessitava i ho he trobat, davant del meus morros.

Pots canviar els colors, com en el cub Rubik... però els colors hi són. Pots ser VERMELL, pot ser LILA o TARONJA. Sort dels ulls, sort de les orelles, sort de la consciència. Si busques amb consciència ho trobes!

En la meva consciència (o subconsciència) sento el tacte de les teves mans en els meus pits i el gust dels teus llavis a la meva pell. En la meva consciència t'ajudo a avançar i amb això ja en tinc prou. En la meva consciència t'abraço i et dóno la mà perquè puguis trobar el teu camí. En la meva consciència em veig blanca i plena de llum. En la meva subconsciència sento que la vida vibra al meu voltant i jo vibrant amb ella. Veig la llum de la teva mirada enamorada, veig la teva ànima perduda i solitària, veig el teu neguit... Vull estar amb tu, amb tots aquests tu a qui em dirigeixo: a tu, que vas ser meu... a tu, que podries ser-ho, si tu ho vols... a tu, que també podries ser-ho si jo ho volgués.

Obrir portes i finestres, amb clau o sense, amb persiana o sense. Obrir noves possibilitats a cop de telèfon, a cop de somni, a cop de caminar per aquí o per allà. A cop d'obrir els ulls, les orelles i les mans. Tancar un llibre per obrir-ne un altre, tancar els ulls per veure una altra realitat, tancar la porta i gaudir del meu espai, tancar la finestra i sentir la calor. Obrir i tancar. I el temps passa i no perdona i cal anar endavant.

Com explicar-ho, que sóc única però no ho sóc?? Com explicar que mil i una vegades veuré la meva mirada en la d'una altra persona?? Com explicar que les ànimes són diferents però les situacions s'assemblen?? Com explicar que tot és com un patró, com un Dragon Khan sense final??

Tinc ganes de veure't però no cal esperar perquè si tanco els ulls ja et veig. Tinc ganes de viure pero com explicar que encara que no ho vulguis, ja ho fas això de viure. Tinc ganes de besar, d'estimar, d'abraçar, d'estar acompanyada... però ara ja beso, ja estimo, ja abraço, ja n'estic, d'acompanyada! EL FUTUR ÉS ARA, ARA ÉS EL GRAN MOMENT.

Només cal arriscar-se.. i ja torno als meus inicis... al LIVE THE LIFE YOU HAVE IMAGINED de Thoreau. El poder de la consciència en el meu subconscient i envoltada del verd tant real dels arbres i els arbustos.

Catalunya i jo

(Principis de Juliol del 2007)

De vegades he sentit dir que som el que sentim, el que expressem.. la nostra essència. Jo sóc com el meu país... i me n'adono en aquest dia a dia de la vida, quan m'emociono amb una cançó del Serrat que parla de Girona... quan vaig a una conferència i reciten una poesia de Miquel Martí i Pol que parla de la nostra Catalunya... quan intento encomenar l'amor cap a la meva llengua a un noi del Perú... Sóc el que canto, sóc el que veig, el que he viscut, el que dic i també el que penso. Sóc així, d'aquesta manera perquè he nascut on he nascut... perquè Catalunya és un país silenciat i oprimit, perquè sempre ha estat terra de pas i de barreges... perquè sempre ha donat amb ganes, amb un somriure i de vegades amb la por de no ser correspost.

jugant amb castells de sorra

I, vols dir que som tant diferents? no, tu i jo sinó els homes i les dones. Jo penso massa... i els homes poc. És així o és una cuirassa? La veritat és que si jo hagués fet el que vas fer tu... hagués estat tota la setmana pensant-hi, imaginant que és el que t'estava impedint donar un pas. I resulta que tu, dius, hi has pensat menys que jo. Doncs jo hi he pensat... i ho he parlat amb amics... i he borrat missatges... i els he escrit... i tot així, em sembla un bluf.

Com si juguéssim amb castells de sorra... t'imagino de petit amb un rasclet i una pala, i una galleda vermella amb la nansa groga (groga??? quin mal gust, oi?). I juguem, sense dir-nos res... i anem fent muntanyes de sorra. Portes una gorra amb un cordill, ets rosset i blanc. I juguem amb la sorra i amb les mans. I jo, que de petita ja despuntava maneres d'enamoradissa, em pensava que t'agradava que et deixés la meva pala blava... però tu només tenies ulls pel teu castell.