Regalem alegria i pau, en aquestes festes!!!!
Us desitjo el millor pel 2010!!!!
23 dic 2009
20 dic 2009
autonomia
Aquesta és la moda que es portarà a les escoles... o això sembla. No sé què pensar-ne ni he pogut veure si funciona amb els meus ulls. De moment, he sentit promeses de calers -que encara no han arribat- per comprar pissarres digitals i demandes d'anàlisis del centre, reflexions de com treballem, qui hi treballa, què treballem, informes DAFO que hem hagut de fer els professors -nous o no-. Em fa por que tot sigui fum!
Llegiu
Llegiu
19 dic 2009
fent memòria
Fa 17 anys, el Barça va jugar la Copa Intercontinental a Tokyo, contra el Sao Paulo brasileny. Jo no vaig dormir aquella nit, esperant davant la televisió per veure com jugàven els meus ídols. He de confessar que durant la meva adolescència vaig ser una seguidora del Barça extrema i obsessiva. També seguia els partits de futbol de segona divisió que féien pel 33 a les tardes i d'altres esdeveniments esportius, fins i tot de matinada. Així que aquell dia no podia ser menys amb el Barça jugant-se el trofeu Intercontinental contra el Sao Paulo. Em recordo al sofà, estirada, la casa en silenci, els pares dormint... i una gran decepció quan va acabar el partit i el meu equip va haver de tornar a casa amb les mans buides. Em sabia greu per l'Oscar :P
Avui en dia, ja no miro el futbol quasi mai però m'agrada saber el resultat. Si em pregunten, dic que sóc del Barça, és clar. Però del de l'època del Dream Team. Que m'encanta el Guardiola. Per moltes coses més que per ser l'entrenador del Barça, és clar. I estic contenta que el Bojan també se senti català i que el fill del porter Busquets estigui jugant de titular, que juguin Xavi, Piqué i Puyol. Avui en dia, de vegades, m'avergonyeixo dels que havien sigut els meus ídols i d'altres companys de professió que deixen molt que desitjar com a persones del món.
Però celebro amb emoció que avui l'equip del Pep hagi guanyat la copa del Món de Clubs :)
Avui en dia, ja no miro el futbol quasi mai però m'agrada saber el resultat. Si em pregunten, dic que sóc del Barça, és clar. Però del de l'època del Dream Team. Que m'encanta el Guardiola. Per moltes coses més que per ser l'entrenador del Barça, és clar. I estic contenta que el Bojan també se senti català i que el fill del porter Busquets estigui jugant de titular, que juguin Xavi, Piqué i Puyol. Avui en dia, de vegades, m'avergonyeixo dels que havien sigut els meus ídols i d'altres companys de professió que deixen molt que desitjar com a persones del món.
Però celebro amb emoció que avui l'equip del Pep hagi guanyat la copa del Món de Clubs :)
16 dic 2009
herències i impostos
L'herència de la meva besàvia és incalculable. Una cadeneta i un anell que ens va fer a mida a la meva germana i a mi deu fer uns 15 anys, amb una il.lusió que li va fer!, mocadors d'aquells que cosia i brodava... A part d'això, tot allò innombrable. Tot allò que no vaig poder acabar de pagar mai. O que encara estic pagant amb el dolor de trobar-la a faltar tant ara que ja no hi és.
Per honrar-la i recordar-la, comparteixo aquesta poesia que ens recitava -que recitàvem plegades- i ens féiems uns bons tips de riure i de passar tardes fent-nos tan bona companyia.
La Terra de Xauxa
Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l'opulència
i de pobres no n'hi han.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s'acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni pleits, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria
del treball per l'interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.
Tothom troba el que demana;
i per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, truites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
i albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d'or i plata;
i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.
Allà no s'ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!
Amb això, sense dir disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai...
d'eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.
A. Bori i Fontestà (dins del llibre El Trovador Català)
Per honrar-la i recordar-la, comparteixo aquesta poesia que ens recitava -que recitàvem plegades- i ens féiems uns bons tips de riure i de passar tardes fent-nos tan bona companyia.
La Terra de Xauxa
Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l'opulència
i de pobres no n'hi han.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s'acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni pleits, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria
del treball per l'interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.
Tothom troba el que demana;
i per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, truites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
i albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d'or i plata;
i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.
Allà no s'ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!
Amb això, sense dir disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai...
d'eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.
A. Bori i Fontestà (dins del llibre El Trovador Català)
14 dic 2009
el sentit de tot
Darrerament i més que sovint em pregunto si tot això té algun sentit. I el problema és que no n'hi trobo massa. Em passo els dies pensant en estratègies per motivar-los. I la seva resposta (majoritària) és negativa, fins i tot, a vegades, insultant. I no em compensa que algun d'ells m'abraci o em regali bombons o que amb un grup poguem fer uns riures relaxats. És aquí on rau el problema. Perquè jo ja no estic motivada per seguir buscant, per continuar treballant en aquestes condicions. Fa temps em vaig prometre que quan comencés a sentir-me així deixaria de fer el que faig... però, i després, què?
10 dic 2009
f
Un vespre vaig baixar al bar de sota casa, sola. Era un dia de cada dia però jo havia començat les vacances i volia celebrar-ho amb una copa. El bar estava mig a les fosques i buit del tot, tan sols el cambrer i un client que ja havia vist moltes vegades i que de creuar-nos per allà havíem acabat per saludar-nos, somriure'ns i intercanviar quatre "què tals" de cortesia.
Vaig saludar amb un somriure de felicitat extrema: vacances! i ho vaig explicar amb ganes al cambrer i al conegut de la barra. Van respondre amb enveges i riures. De seguida vaig agafar la birra i vaig seure en una taula amb el diari. Vaig demanar una altra birra i vaig encendre l'enèssim cigarro.
-Ei, et fa res que segui amb tu?
-Què va! Millor beure acompanyada, no trobes?
Vam parlar de tot i de res. Ens vam acabar les birres respectives i vaig anar al lavabo. Qua vaig baixar vaig veure que sobre la taula hi havia un cocktail. Orgasme de Gata, va dir. I em va mirar als ulls directament i m'ho va dir amb una veu profunda que em va fer posar la pell de gallina. Vam seguir parlant de la feina, de coses per fer durant les vacances, de què ens agradava posar-nos per dormir a l'estiu...
Quan vam fer el primer glop del segon Orgasme de Gata, les cadires es tocaven i rèiem de qualsevol frase a cor que vols. Vam trobar alguns punts en comú tot i que era una mica complicat. Ell passava del 40 i jo no arribava als 30. Ell tenia un negoci online i jo tractava cada dia amb centenars de persones. Però a tots dos ens apassionaven Kerouac i Sabina. I els riures van passar a ser paraules amb veu rogallosa i tendra.
Entre Orgasme i Orgasme vaig pujar a rentar-me la cara. M'atreia sense saber perquè. I el mirava als llavis i als ulls i al nas i no podia evitar desitjar que la seva llengua em resseguís totes les meves formes. Vaig tenir temps d'agafar suficient aire per tornar a baixar. Pero una mà em va lligar els cabells en una cua.
-Ei, et fa res que hagi pujat?
-Què va! M'agrada estar acompanyada...
I em vaig girar i la seva llengua no em va decebre. Resseguia el coll, les galtes i les orelles. Les mans buscaven les cuixes, les natges i els pits. I jo, sense ni mica de vergonya que ja l'havia perdut tota amb els Orgasmes, li tornava tota la força que ell em donava. La meva boca no tenia prou llavis ni prou llengua per llepar i besar tot el que volia del seu cos. Ni les meves mans aconseguien acariciar tot el que volia que em pertanyés.
Vam tancar-nos al magatzem quan ja no portavem roba. I quan ja no ens va quedar alè vam obrir una ampolla de vodka i vam fer uns glops. Vam ajudar-nos a vestir, amb la boca seca i les mans tremoloses.
El cambrer s'havia fet fonedís a la cuina. Vam seure a la mateixa taula, on hi havia dos nous Orgasmes de Gata. Una altra taula estava ocupada per un grup de nois de la meva edat fent birres. Portava els cabells despentinats i l'F. me'ls va mig pentinar i em parlava amb la mateixa veu ronca d'abans.
-Ei, et fa res que només sigui sexe?
Vaig acabar-me l'Orgasme de cop.
-Què va! N'hi ha prou amb que sigui sexe :)
De tant en tant, ens tornem a creuar. I hem tornat als somriures i salutacions cordials i alguna vegada, quan hem compartit algun cocktail o altre, hem acabat follant al magatzem del bar.
Vaig saludar amb un somriure de felicitat extrema: vacances! i ho vaig explicar amb ganes al cambrer i al conegut de la barra. Van respondre amb enveges i riures. De seguida vaig agafar la birra i vaig seure en una taula amb el diari. Vaig demanar una altra birra i vaig encendre l'enèssim cigarro.
-Ei, et fa res que segui amb tu?
-Què va! Millor beure acompanyada, no trobes?
Vam parlar de tot i de res. Ens vam acabar les birres respectives i vaig anar al lavabo. Qua vaig baixar vaig veure que sobre la taula hi havia un cocktail. Orgasme de Gata, va dir. I em va mirar als ulls directament i m'ho va dir amb una veu profunda que em va fer posar la pell de gallina. Vam seguir parlant de la feina, de coses per fer durant les vacances, de què ens agradava posar-nos per dormir a l'estiu...
Quan vam fer el primer glop del segon Orgasme de Gata, les cadires es tocaven i rèiem de qualsevol frase a cor que vols. Vam trobar alguns punts en comú tot i que era una mica complicat. Ell passava del 40 i jo no arribava als 30. Ell tenia un negoci online i jo tractava cada dia amb centenars de persones. Però a tots dos ens apassionaven Kerouac i Sabina. I els riures van passar a ser paraules amb veu rogallosa i tendra.
Entre Orgasme i Orgasme vaig pujar a rentar-me la cara. M'atreia sense saber perquè. I el mirava als llavis i als ulls i al nas i no podia evitar desitjar que la seva llengua em resseguís totes les meves formes. Vaig tenir temps d'agafar suficient aire per tornar a baixar. Pero una mà em va lligar els cabells en una cua.
-Ei, et fa res que hagi pujat?
-Què va! M'agrada estar acompanyada...
I em vaig girar i la seva llengua no em va decebre. Resseguia el coll, les galtes i les orelles. Les mans buscaven les cuixes, les natges i els pits. I jo, sense ni mica de vergonya que ja l'havia perdut tota amb els Orgasmes, li tornava tota la força que ell em donava. La meva boca no tenia prou llavis ni prou llengua per llepar i besar tot el que volia del seu cos. Ni les meves mans aconseguien acariciar tot el que volia que em pertanyés.
Vam tancar-nos al magatzem quan ja no portavem roba. I quan ja no ens va quedar alè vam obrir una ampolla de vodka i vam fer uns glops. Vam ajudar-nos a vestir, amb la boca seca i les mans tremoloses.
El cambrer s'havia fet fonedís a la cuina. Vam seure a la mateixa taula, on hi havia dos nous Orgasmes de Gata. Una altra taula estava ocupada per un grup de nois de la meva edat fent birres. Portava els cabells despentinats i l'F. me'ls va mig pentinar i em parlava amb la mateixa veu ronca d'abans.
-Ei, et fa res que només sigui sexe?
Vaig acabar-me l'Orgasme de cop.
-Què va! N'hi ha prou amb que sigui sexe :)
De tant en tant, ens tornem a creuar. I hem tornat als somriures i salutacions cordials i alguna vegada, quan hem compartit algun cocktail o altre, hem acabat follant al magatzem del bar.
2 dic 2009
cap de setmana intens
Divendres:
amics que arriben en comptagotes als Amics. Xerrar sobre tot i res, de finals i principis, d'amors i desamors, de viatges i rutines. I riure de la Cacatua i de les cares de la gent. Perquè estar amb vosaltres és sinònim de riure a cor que vols. Cantar a la llibertat amb la pell de gallina. Tres mojitos amb els ulls ben oberts i donant peu a nous monòlegs.
Dissabte:
la por d'allò (des)conegut dins dels passadissos infinits i laberíntics del metro de Barcelona. Un sopar a la catalana però multicultural: valencians, bascos i catalans, com en un acudit de política. I recordem de mirar sempre cap enlaire quan passegem per la ciutat per trobar-hi calaveres i ous amagats. Agradable companyia per una nit sorprenent.
amics que arriben en comptagotes als Amics. Xerrar sobre tot i res, de finals i principis, d'amors i desamors, de viatges i rutines. I riure de la Cacatua i de les cares de la gent. Perquè estar amb vosaltres és sinònim de riure a cor que vols. Cantar a la llibertat amb la pell de gallina. Tres mojitos amb els ulls ben oberts i donant peu a nous monòlegs.
Dissabte:
la por d'allò (des)conegut dins dels passadissos infinits i laberíntics del metro de Barcelona. Un sopar a la catalana però multicultural: valencians, bascos i catalans, com en un acudit de política. I recordem de mirar sempre cap enlaire quan passegem per la ciutat per trobar-hi calaveres i ous amagats. Agradable companyia per una nit sorprenent.
26 nov 2009
21 nov 2009
comparacions odioses
"Si un doctor, un advocat o un dentista tingués trenta persones o més a la seva oficina alhora, totes amb diferents necessitats i algunes que no volen ser allà i el doctor, advocat o dentista, sense ajuda, hagués de tractar-los a tots amb excel·lència professional durant deu mesos, aleshores podrien tenir una idea del que és la feina del docent a l'aula"
(Kathy A. Megyeri - "Xocolata Calenta per a l'Ànima dels Mestres")
((Ho he trobat en un blog del qual no recordo el nom però m'ha semblat interessant la comparació))
(Kathy A. Megyeri - "Xocolata Calenta per a l'Ànima dels Mestres")
((Ho he trobat en un blog del qual no recordo el nom però m'ha semblat interessant la comparació))
12 nov 2009
mamadou
El Mamadou va arribar a Barcelona fa uns deu anys. Primer amb el seu pare i el seu tiet. Després van venir la seva mare i la Bamafa, la seva germana gran. Estudiava en una escola de barri, amb nens que es deien Carles, Jordi, Anna i Sandra. De seguida, però, el van passar a l'institut. Els professors no van haver de patir massa amb ell. Era sociable i responsable. El català el va aprendre a l'aula i al pati, quan jugava a futbol i marcava gols i s'aixecava la samarreta com els grans. Li encantaven les matemàtiques, no s'hi havia d'esforçar tant com amb les llengües. Algunes vegades havia engegat un cop de puny, o dos, per sentir-se dir coses com "negre de merda" o "torna al teu país" però en general era pacífic i tenia bon sentit de l'humor. Havia fet bons amics a l'esplai i això l'havia ajudat a sentir-se un més. De gran, va estudiar empreserials o alguna cosa així. Els seus pares estaven orgullosos d'ell i la seva germana l'envejava. Ella havia acabat casada amb un noi del seu país que també hhavia migrat a Catalunya. Ja tenien un parell de fills i ella era mestressa de casa.
La vida li somreia, al Mamadou... però trobava a faltar només una cosa: l'amor. Tenia 20 anys i no havia sortit mai formalment amb cap noia. Havia tingut experiències efímeres amb la Mireia i l'Estel i alguna que altra aventura sexual amb amigues de l'esplai. Crec que alguna cosa relacionada amb el què els seus pares poguéssin pensar el frenava. Potser hauria de tornar a Mali i trobar una esposa...
Ahir el vaig veure, de casualitat. Em va mirar a través del vidre. Em va somriure un somriure encantador. I melted. La seva mirada tímida, de bona fe semblava dir-me "Ostres, quina casualitat tan agradable trobar-te darrera del vidre i poder-te contemplar!" Li desitjo sort, al Mamadou. Molta sort i encara més força.
La vida li somreia, al Mamadou... però trobava a faltar només una cosa: l'amor. Tenia 20 anys i no havia sortit mai formalment amb cap noia. Havia tingut experiències efímeres amb la Mireia i l'Estel i alguna que altra aventura sexual amb amigues de l'esplai. Crec que alguna cosa relacionada amb el què els seus pares poguéssin pensar el frenava. Potser hauria de tornar a Mali i trobar una esposa...
Ahir el vaig veure, de casualitat. Em va mirar a través del vidre. Em va somriure un somriure encantador. I melted. La seva mirada tímida, de bona fe semblava dir-me "Ostres, quina casualitat tan agradable trobar-te darrera del vidre i poder-te contemplar!" Li desitjo sort, al Mamadou. Molta sort i encara més força.
3 nov 2009
petits follets al bosc
Dissabte passat un grup de follets molt especials van anar d'excursió al bosc.
Un dels follets era un personatge que anys abans s'havia dedicat a arreglar ordinadors de nit a Les Naus de la gran ciutat. Va portar la LiA, per sorpresa, en un bosc prop del mar. En aquest bosc hi havien creat un passeig per damunt dels arbres. Un passeig de tirolines, ponts de troncs, passarel·les, xarxes, lianes... per anar d'un arbre a l'altre. També per sorpresa, la LiA es va trobar amb els seus amics, que tots conxorxats havien tramat aquella gran aventura.
Hi havia la pastissera major, responsable però cridanera i pendent que tothom i tot estigués bé. I el seu company, bromista fins al moll dels ossos que la feia patir tot saltant de branca en branca. Hi havia el follet verd, culte però un pèl obscur, sempre amb un paraula amable als llavis. I el follet més meticulós i perfeccionista que va sorprendre amb els crits més salvatges quan es llançava per la liana. I la petita puck que, juganera, desapereixia i apareixia quan li donava la gana. Quan ja va ser l'hora de dinar van arribar-ne uns d'imprescindibles, la gunchyla i un altre follet que havia crescut amb la LiA.
Tots ells van fer que aquell dia fos genial, inoblidable... tot ells van fer possible que la LiA veiés el món des d'una alt(r)a perspectiva a la que no està acostumada... tots ells van fer que la LiA se sentís feliç!
Gràcies :)
Un dels follets era un personatge que anys abans s'havia dedicat a arreglar ordinadors de nit a Les Naus de la gran ciutat. Va portar la LiA, per sorpresa, en un bosc prop del mar. En aquest bosc hi havien creat un passeig per damunt dels arbres. Un passeig de tirolines, ponts de troncs, passarel·les, xarxes, lianes... per anar d'un arbre a l'altre. També per sorpresa, la LiA es va trobar amb els seus amics, que tots conxorxats havien tramat aquella gran aventura.
Hi havia la pastissera major, responsable però cridanera i pendent que tothom i tot estigués bé. I el seu company, bromista fins al moll dels ossos que la feia patir tot saltant de branca en branca. Hi havia el follet verd, culte però un pèl obscur, sempre amb un paraula amable als llavis. I el follet més meticulós i perfeccionista que va sorprendre amb els crits més salvatges quan es llançava per la liana. I la petita puck que, juganera, desapereixia i apareixia quan li donava la gana. Quan ja va ser l'hora de dinar van arribar-ne uns d'imprescindibles, la gunchyla i un altre follet que havia crescut amb la LiA.
Tots ells van fer que aquell dia fos genial, inoblidable... tot ells van fer possible que la LiA veiés el món des d'una alt(r)a perspectiva a la que no està acostumada... tots ells van fer que la LiA se sentís feliç!
Gràcies :)
27 oct 2009
HELLoween
I mira que m'agrada la tardor, i les bruixes i el foc i el Halloween. I pensar en gats negres i somiar en homes-llop que em salven de les urpes dels vampirs. I encara més, m'agrada fer Jacks O'lantern per recordar aquell octubre de por a Charleston i per encomenar als meus nens aquest amor cap a les tradicions màgiques. I cantar el Trick or Treat i fer sustos quan menys s'ho esperen. I m'agrada perquè també és castanyada i la de la Rambla ja se sent gemegar que ja són uns 60 anys de vendre moniatos i castanyes. I s'acosta el meu aniversari i m'agrada fer anys i continuar sentint-me que encara he de crèixer.
Però... de tant en tant certs fantasmes apareixen de cop i volta a estirar-me els llençols del llit. I me n'adono que l'infern tampoc el tenim tan lluny.
Però... de tant en tant certs fantasmes apareixen de cop i volta a estirar-me els llençols del llit. I me n'adono que l'infern tampoc el tenim tan lluny.
15 oct 2009
13 oct 2009
lately...
Últimament sento que el terra sobre el qual camino trontolla. Sembla que les meves passes es desplacen amb certa inseguretat. El meu cap i, per tant, els meus pensaments no toquen quarts ni hores. Ho he intentat fer veure i, segons com, semblava que ja tornava a tocar-hi. Però res... només ho semblava. Últimament tampoc sé ben bé cap on vaig.
Últimament, trobo a faltar la seva figura. I quan hi penso em dóna força. La seva manera de fer, la seva mirada, les seves paraules. Per dir-ho d'alguna manera, vull pensar que és la meva Deessa particular i, potser riureu, però hi parlo i li demano consell.
Últimament, recordo i imagino. I hi dedico tant temps que potser per això no en tinc suficient per intentar canviar la meva vida. Massa poc temps d'acció, messa temps de reflexió. I les paraules quan es converteixen en fets?
Últimament el temps passsa que ni el veig. I enyoro experiències que no vaig gosar viure fa uns quants anys. Enyoro les partides de caniques a la rampa, davant de l'escola, les classes a les 8:30 al camí fondo, enyoro els divendres planejats el dilluns i les tardes de lectura somiadora.
Últimament, em fa tanta por fer-me gran perquè no sé quina mena de futur m'espera que aquesta incertesa m'angoixa i em fa patir de tal manera que el meu cap treu fum, tinc corbs a l'estòmac i neguitejo.
(( sort que de tant en tant hi ha cançons que em fan fer un parèntesis de tot plegat ))
Últimament, trobo a faltar la seva figura. I quan hi penso em dóna força. La seva manera de fer, la seva mirada, les seves paraules. Per dir-ho d'alguna manera, vull pensar que és la meva Deessa particular i, potser riureu, però hi parlo i li demano consell.
Últimament, recordo i imagino. I hi dedico tant temps que potser per això no en tinc suficient per intentar canviar la meva vida. Massa poc temps d'acció, messa temps de reflexió. I les paraules quan es converteixen en fets?
Últimament el temps passsa que ni el veig. I enyoro experiències que no vaig gosar viure fa uns quants anys. Enyoro les partides de caniques a la rampa, davant de l'escola, les classes a les 8:30 al camí fondo, enyoro els divendres planejats el dilluns i les tardes de lectura somiadora.
Últimament, em fa tanta por fer-me gran perquè no sé quina mena de futur m'espera que aquesta incertesa m'angoixa i em fa patir de tal manera que el meu cap treu fum, tinc corbs a l'estòmac i neguitejo.
(( sort que de tant en tant hi ha cançons que em fan fer un parèntesis de tot plegat ))
7 oct 2009
mandales
Avui hem pintat un mandala en grup. Era la primera vegada. Els acostumo a colorejar sola, guiant-me per com em sento: primer faig una anàlisis introspectiu del que m'està passant, després ho relaciono amb algun concepte i finalment, jugo amb el què em diuen els conceptes sobre els colors. O els colors sobre certes idees i sentiments. Ha estat una mica complicat fer-me meu aquell mandala quan no he seguit tot el procés que per mi implica pintar un mandala. Podria haver explicat el meu mètode als meus companys, o tirar pel dret i fer el que em vingués de gust en aquell moment. Però...
M'he adonat d'unes quantes coses: que m'agafo als altres per autoafiançar-me i agafar seguretat, que sóc capaç d'aïllar-me estant amb molta gent i aconseguir fer una part del que m'havia plantejat, que sóc massa tolerant i massa poc assertiva, que prefereixo treballar sola quan no em sento part del grup. I, mirant als altres, he pensat que amb el temps et tornes més independent o autònom. També he vist claríssim que puc veure la part bona i la part dolenta de tot, els punts forts i els punts febles de qualsevol situació, d'una persona, d'un mandala.
I sí, m'agrada perquè l'he fet jo i perquè sense mi no hauria acabat mai sent el que és.
M'he adonat d'unes quantes coses: que m'agafo als altres per autoafiançar-me i agafar seguretat, que sóc capaç d'aïllar-me estant amb molta gent i aconseguir fer una part del que m'havia plantejat, que sóc massa tolerant i massa poc assertiva, que prefereixo treballar sola quan no em sento part del grup. I, mirant als altres, he pensat que amb el temps et tornes més independent o autònom. També he vist claríssim que puc veure la part bona i la part dolenta de tot, els punts forts i els punts febles de qualsevol situació, d'una persona, d'un mandala.
I sí, m'agrada perquè l'he fet jo i perquè sense mi no hauria acabat mai sent el que és.
27 sept 2009
realitat paral.lela
Camino per un traç empedrat que em transporta a una altra etapa a cada pas.
Estius. Tardors. Primaveres. Innocència. Llepar préssecs i menjar polos. Escoltar cançons del Cohen, del John Lennon, del Bob Dylan. Un concert del Aerosmith, dels Sopa, dels Fundación Tony Manero. Cartes amb poesies, amb lletres de cançons, amb paraules immortals. Mans entrelligades, mirades còmplices. Petons regalats i no volguts. Petons robats. La màgia de la muntanya que porta l'amor. Una cova amb sorpresa. I una sorpresa amb nom de rei. Peu dret. Peu esquerre. I així durant tres anys. Peu esquerre i peu dret. Esbufec i llàgrimes. Miro avall cap al castell d'aquell rei, que ja he vorejat amb passos inquiets. Sort de la música, que m'acompanya. Llums intermitents. Música forta. Des-coneguts. Des-cobriments. Des-enganys. Després de sis anys, un amor d'adolescent. Una aigua. Un llit. Uns cabells. Una història de pel.lícula romàntica i un final d'una de serie b. Dolor. Tan dolor que pensava que havia mort. Només m'havia torçat el peu al pujar un esglaó d'aquests de pedra, anant cap al Far. Paraules exòtiques i seguretat. Decisió egoïsta, final just. Sexe sense sentit. Fals. Divertimento. Divertimento. Divertimento. I ara... aprendre de nou.
He arribat al Far. M'han dit que és allà on pots trobar el camí a seguir, la resposta. Però les onades es belluguen massa i la lluna està en quart (de)creixent. I sona el Julio Iglesias i, amb tot, no puc pensar amb gaire claredat. Per això, suposo, he estat recordant.
Estius. Tardors. Primaveres. Innocència. Llepar préssecs i menjar polos. Escoltar cançons del Cohen, del John Lennon, del Bob Dylan. Un concert del Aerosmith, dels Sopa, dels Fundación Tony Manero. Cartes amb poesies, amb lletres de cançons, amb paraules immortals. Mans entrelligades, mirades còmplices. Petons regalats i no volguts. Petons robats. La màgia de la muntanya que porta l'amor. Una cova amb sorpresa. I una sorpresa amb nom de rei. Peu dret. Peu esquerre. I així durant tres anys. Peu esquerre i peu dret. Esbufec i llàgrimes. Miro avall cap al castell d'aquell rei, que ja he vorejat amb passos inquiets. Sort de la música, que m'acompanya. Llums intermitents. Música forta. Des-coneguts. Des-cobriments. Des-enganys. Després de sis anys, un amor d'adolescent. Una aigua. Un llit. Uns cabells. Una història de pel.lícula romàntica i un final d'una de serie b. Dolor. Tan dolor que pensava que havia mort. Només m'havia torçat el peu al pujar un esglaó d'aquests de pedra, anant cap al Far. Paraules exòtiques i seguretat. Decisió egoïsta, final just. Sexe sense sentit. Fals. Divertimento. Divertimento. Divertimento. I ara... aprendre de nou.
He arribat al Far. M'han dit que és allà on pots trobar el camí a seguir, la resposta. Però les onades es belluguen massa i la lluna està en quart (de)creixent. I sona el Julio Iglesias i, amb tot, no puc pensar amb gaire claredat. Per això, suposo, he estat recordant.
21 sept 2009
para!
No puc més. M'has ensenyat a mirar el bosc amb ulls brillants i a imaginar-me un món on els esquirols i els mussols i les mussaranyes es reuneixen a la nit per prendre decisions. M'has fet ser així, així de sensible, de bohemia, de lletraferida i sensible. Aquest amor per les muntanyes, pel cel, la lluna i els camins de terra. No em diguis que no t'estimo. No em diguis que no t'he ajudat. No em facis sentir en deute constant amb tu. No et dec res. Només la vida.
8 sept 2009
res més
I ja saps que no tinc res més a afegir. Que sóc així, de transparent i invisible. Que em fereixen les paraules seques i lletges perquè m'ho prenc tot tant personalment. Que m'agrada la vostra companyia, m'agrada tant que no vull haver de renunciar-hi mai. Que m'agradaria tenir clar el camí però que m'encanta seure, apalancada, per a poder veure els ocells i altres bèsties, encara que no siguin pingüins. Que sempre VULL i no sempre PUC. Que no puc evitar envermellir quan camino per Vallparadís i penso que un nou dia se'm presenta i que pot ser millor que ahir. I em giro, i recordo la meva besàvia. I que m'encanten els aires de setembre, per la frescor i la puresa d'aquella novetat de tot. Que sóc així. I res més.
3 sept 2009
presència innombrable - agustí bartra
Existeixes
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albes lentes,
en les columnes del dia.
En el litoral dels núvols,
en l'àgil peix de les hores,
en les eixàrcies del vent,
existeixes.
En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,
en el cos recte dels arbres
existeixes.
Existeixes
en els vells ponts del record,
en els parpres del futur,
en la campana del cel.
En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.
En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna
existeixes.
Existeixes
en les altes roses d'aigua
que persegueixen els somnis,
en la porta dels sospirs.
En els fils de les cançons,
en el roc vermell del crit,
en les illes de la joia
existeixes.
En el vent de les paraules,
en les fulles del silenci,
en el cor blanc de la fusta
existeixes.
Existeixes
en els cercles de la por,
en els estels inventats,
en la síl·laba del sol.
En les fonts, en les arrels,
en les lletres i en les aus,
en els èxtasis de l'aire
existeixes.
En les branques adormides,
en les llàgrimes dels vidres,
en la bandera del fred
existeixes.
Existeixes
en el gran sostre del temps,
en els xiprers, en els noms
que poden dur flames altes.
En la guarnició blanca
dels besos cansats d'oblit,
en les finestres i els rems
existeixes.
En la història dels llacs,
en la dansa breu del fum,
en els àngels de la veu
existeixes. 60
Existeixes
en els esperons del trèvol,
en els nius de la bondat,
en els vels de la farina.
En els ossos de l'hivern,
en les cúpules de lli
de les tardes innocents
existeixes.
Existeixes
en els mapes i els ocells,
en les roselles i els cràters,
en les formigues i el rou.
Però mors, tu,
oh núvia del foc, etern
exemple de primavera,
només en mi.
en les creus de foc i escuma
que aixequen les albes lentes,
en les columnes del dia.
En el litoral dels núvols,
en l'àgil peix de les hores,
en les eixàrcies del vent,
existeixes.
En els molins de la llum,
en les ombres insurgents,
en el cos recte dels arbres
existeixes.
Existeixes
en els vells ponts del record,
en els parpres del futur,
en la campana del cel.
En el rostre de la neu,
en les ales de la cendra,
en la pàgina del mar
existeixes.
En els càntirs de la música,
en les vespes de la sorra,
en la boca de la lluna
existeixes.
Existeixes
en les altes roses d'aigua
que persegueixen els somnis,
en la porta dels sospirs.
En els fils de les cançons,
en el roc vermell del crit,
en les illes de la joia
existeixes.
En el vent de les paraules,
en les fulles del silenci,
en el cor blanc de la fusta
existeixes.
Existeixes
en els cercles de la por,
en els estels inventats,
en la síl·laba del sol.
En les fonts, en les arrels,
en les lletres i en les aus,
en els èxtasis de l'aire
existeixes.
En les branques adormides,
en les llàgrimes dels vidres,
en la bandera del fred
existeixes.
Existeixes
en el gran sostre del temps,
en els xiprers, en els noms
que poden dur flames altes.
En la guarnició blanca
dels besos cansats d'oblit,
en les finestres i els rems
existeixes.
En la història dels llacs,
en la dansa breu del fum,
en els àngels de la veu
existeixes. 60
Existeixes
en els esperons del trèvol,
en els nius de la bondat,
en els vels de la farina.
En els ossos de l'hivern,
en les cúpules de lli
de les tardes innocents
existeixes.
Existeixes
en els mapes i els ocells,
en les roselles i els cràters,
en les formigues i el rou.
Però mors, tu,
oh núvia del foc, etern
exemple de primavera,
només en mi.
2 sept 2009
the end is a brand new start
L'amor i la mort. Tot es basa en això. Tot el demès són complements. L'amor, la mort i les seves disfresses... el sexe, la vida, els vincles i els rituals.
El primer dia de la teva vida pot ser qualsevol dia. Un matí de novembre, una nit de maig, un vespre de setembre. Vaig sortir pensant que tot valia la pena... i a la vegada rumiava en quin sentit tenia tot plegat.
Escalfo l'aigua i hi poso un tè qualsevol. Encenc l'encens. Tanco els ulls. Sospiro. Faig silenci i escolto al meu voltant. Els ocells de Boston un matí de juliol. El brindis en un sopar d'amics una nit de dissabte. Els gemecs, els petons, la respiració accelerada una matinada qualsevol. L'explosió d'uns focs d'artifici, un 4 de juliol o un 2 de setembre. El tren. La conversa espiada d'una parella, de dues amigues d'anys, de dos coneguts que bavegen falsedat.
Avui passejant per un cementiri de Tokyo he sentit que les persones no canvien. Són les coses, les que canvien.
El primer dia de la teva vida pot ser qualsevol dia. Un matí de novembre, una nit de maig, un vespre de setembre. Vaig sortir pensant que tot valia la pena... i a la vegada rumiava en quin sentit tenia tot plegat.
Escalfo l'aigua i hi poso un tè qualsevol. Encenc l'encens. Tanco els ulls. Sospiro. Faig silenci i escolto al meu voltant. Els ocells de Boston un matí de juliol. El brindis en un sopar d'amics una nit de dissabte. Els gemecs, els petons, la respiració accelerada una matinada qualsevol. L'explosió d'uns focs d'artifici, un 4 de juliol o un 2 de setembre. El tren. La conversa espiada d'una parella, de dues amigues d'anys, de dos coneguts que bavegen falsedat.
Avui passejant per un cementiri de Tokyo he sentit que les persones no canvien. Són les coses, les que canvien.
27 ago 2009
amitié
Qui ens hauria de dir, després de tants anys, que ens trobaríem comprenent-nos tant i tant bé, parlant amb els palmells de les mans cap amunt i l'ànima oberta. Una tònica i una coca-cola i vinga parlar i sospirar i riure i acariciar-nos. Qui ens hauria de dir que la nostra amistat de forçada ja no en té res. Et recordo sempre juntament amb la mar. La mar d'on sigui. Sobretot determinades olors, determinades paraules em porten cap a tu i els teus.
Perseguint l'atac de nostàlgia que em ve de la setmana passada, envio quatre línies sinceres a través del mail. Al cap d'unes hores, una trucada d'una de les meves antònimes. emocionada. Fa temps que no ens veiem però l'enyoro. Ens enyorem. No està tant lluny però desde que està a Mataró que ja no és el mateix, ja no fem aquells cafès, ni aquelles xerrades, ni aquells consells, ni aquells riures... ni aquells plors quan necessitàvem la mà amiga.
Et retrobo després d'un any o més, segons dius. Un dels estius més genials de la meva vida el vaig passar amb tu, a França. No sé si per vosaltres va ser tant important però a mi em sap tant greu que no es pugui repetir, que no s'allargués més. I ara et retrobo i em fa por que no sigui recíproc... per això vaig marxar com vaig poder, davant la mirada avorrida dels teus amics. Ja parlarem, si et va bé.
I hem marxat i ens hem retrobat i no em fa pas por trobar-vos a faltar perquè el millor de tot és arribar, entrar al bar de sempre, veure-us asseguts allà on us vaig deixar i, davant d'uns beures, conversar i fer uns riures com si no hagués passat el temps.
Perseguint l'atac de nostàlgia que em ve de la setmana passada, envio quatre línies sinceres a través del mail. Al cap d'unes hores, una trucada d'una de les meves antònimes. emocionada. Fa temps que no ens veiem però l'enyoro. Ens enyorem. No està tant lluny però desde que està a Mataró que ja no és el mateix, ja no fem aquells cafès, ni aquelles xerrades, ni aquells consells, ni aquells riures... ni aquells plors quan necessitàvem la mà amiga.
Et retrobo després d'un any o més, segons dius. Un dels estius més genials de la meva vida el vaig passar amb tu, a França. No sé si per vosaltres va ser tant important però a mi em sap tant greu que no es pugui repetir, que no s'allargués més. I ara et retrobo i em fa por que no sigui recíproc... per això vaig marxar com vaig poder, davant la mirada avorrida dels teus amics. Ja parlarem, si et va bé.
I hem marxat i ens hem retrobat i no em fa pas por trobar-vos a faltar perquè el millor de tot és arribar, entrar al bar de sempre, veure-us asseguts allà on us vaig deixar i, davant d'uns beures, conversar i fer uns riures com si no hagués passat el temps.
20 ago 2009
crisi de final d'estiu
Com que els humans som animals de costums, cada any per aquestes dates, quan s'acosta l'inici del curs escolar, m'agafa una mena de depre-crisi-apatia-antropfòbia... Suposo que les raons que em penso són les raons que són. Vull dir: bàsicament sento bastanta frustració. Valoro el que ha passat i el que ha de venir i em dóna la sensació que no he fet tot el que volia fer. Em fa pànic perdre el temps i penso que és l'únic que faig. Que no aprofito ni valoro gens tot el que tinc al costat. I això em fa posar trista.
Aquest any, com ja fa temps que em passa. em sento buida, amb moltes ganes de fer coses i amb una mandra inhumana i amb una sensació d'incapacitat molt gran.
Una cosa que em neguiteja és el no saber com, on i quan començaré el curs. Avui m'han dit que és molt probable que encara allargui les vacances una setmaneta o dues més.
Un altre aspecte que em bull pel cap en aquesta època són els nous propòsits: la dieta, el gimnàs, el ioga, psicologia, anar al cinema cada setmana, anar més a concerts i al teatre...
Fins i tot m'estic plantejant fer-me del facebook xD
Sé que em passarà, com passarà aquesta calor i arribarà la tardor (una mena de tardor, clar) i cauran fulles i pluges i encendrem la llar de foc :)
Aquest any, com ja fa temps que em passa. em sento buida, amb moltes ganes de fer coses i amb una mandra inhumana i amb una sensació d'incapacitat molt gran.
Una cosa que em neguiteja és el no saber com, on i quan començaré el curs. Avui m'han dit que és molt probable que encara allargui les vacances una setmaneta o dues més.
Un altre aspecte que em bull pel cap en aquesta època són els nous propòsits: la dieta, el gimnàs, el ioga, psicologia, anar al cinema cada setmana, anar més a concerts i al teatre...
Fins i tot m'estic plantejant fer-me del facebook xD
Sé que em passarà, com passarà aquesta calor i arribarà la tardor (una mena de tardor, clar) i cauran fulles i pluges i encendrem la llar de foc :)
16 ago 2009
tot s'acaba...
Fa uns quants dies ja que vaig començar vacances. Encara no puc fer balanç perquè no les he acabat. I vés a saber quan les acabo... Però sé que tot es divideix en etapes i aquestes etapes es divideixen en altres etapes. I avui n'acaba una altra, d'etapa. I demà en comença una altra. I ara ja us trobo a faltar... trobo a faltar anar a la platja amb el walkman i fer confessions mentre moviem la sorra amb els dits dels peus, prendre un granissat o una orxata totalment relaxats amb la ment plena de papallones, el gust de la sal del mar i com sonava l'aigua quan queia per les dutxes de Tamariu. Hi ha coses, però, que no canvien. Us trobo a faltar, tinc ganes de veure-us... quan fem un soparet?
1 ago 2009
amabilitat i estereotips
Havia deixat de pensar en com volia ser fins que el vaig conèixer. Fins i tot el seu nom em va captivar. És clar que quan et deixen escollir el nom occidental que et vols posar tot sembla bonic i simbòlic. Com Sofia. Com Justin. Ell era així de senzill i amable, perquè li sortia de dins. Semblava que no escoltava, amb aquella mirada petita i riallera. Amb aquell somriure permanent als llavis. Com aquell comentari sobre el radare que et va fer sentir important. Com les enganxines sorpresa amb el nom del vostre equip. Com aquella tirita per la ferida de l'Albert.
sexy pandas in the Riviera
És un món negre i vermell, bàsicament. Els cabells poden ser blaus, negres, rossos, verds o... fins i tot sense cabells. Per primera vegada, s'autoconsideren humans perquè així ho diuen les acreditacions que els grans gurús organitzadors els hi han venut.
Miro i remiro i topo amb dues converses: una, sobre lingÜística -el japonés i el turc-. L'altre sobre els badges de la defcon -que 5 badges junts fan un cercle-. Jo, mentres em priinc la birra al seu costat, veig com els dos grrups s'acaben agrupant a una sola taula i acaben parlant de les llengües indoeuropees i de l'origen de tot plegat, abandonant així la conversa sobre els badges de la convenció que els ha portat a tots aquí.
Entro dissimuladament (o no) fins al final dels passadissos on representa que es fan les xerrades i la CTF. Camino directa i sense dubtar, vaig tirant i penso que si em paren em faré la tonta. Arriba fins allà on, segons diuen els cartells, es fa el concurs. Obro la porto i camino fins on hi ha els sapheads que m'indiquen on hi ha els pandes. No entenc res del que diuen ni del que passa i decideixo marxar. Ara que sé que em puc colar, ja tornaré.
És un món diferent. És estrany per mi però simplement perquè és diferent. Són humans que tenen les seves prioritats però riuen i tenen altres interessos i hi ha dones! i els homes que hi ha somriuen i són sociables. I no fa por està al seu costat... de vegades :P
btw, aquí podeu trobar alguns posts sobre la defcon :) i el blog dels Sexy Pwndas, és clar :P
Miro i remiro i topo amb dues converses: una, sobre lingÜística -el japonés i el turc-. L'altre sobre els badges de la defcon -que 5 badges junts fan un cercle-. Jo, mentres em priinc la birra al seu costat, veig com els dos grrups s'acaben agrupant a una sola taula i acaben parlant de les llengües indoeuropees i de l'origen de tot plegat, abandonant així la conversa sobre els badges de la convenció que els ha portat a tots aquí.
Entro dissimuladament (o no) fins al final dels passadissos on representa que es fan les xerrades i la CTF. Camino directa i sense dubtar, vaig tirant i penso que si em paren em faré la tonta. Arriba fins allà on, segons diuen els cartells, es fa el concurs. Obro la porto i camino fins on hi ha els sapheads que m'indiquen on hi ha els pandes. No entenc res del que diuen ni del que passa i decideixo marxar. Ara que sé que em puc colar, ja tornaré.
És un món diferent. És estrany per mi però simplement perquè és diferent. Són humans que tenen les seves prioritats però riuen i tenen altres interessos i hi ha dones! i els homes que hi ha somriuen i són sociables. I no fa por està al seu costat... de vegades :P
btw, aquí podeu trobar alguns posts sobre la defcon :) i el blog dels Sexy Pwndas, és clar :P
xocolata per tots els gustos
(-he pensat en tu... però no pensava que et veuria avui...)
Potser quan hi ha feeling i no hi pot haver res més que això es crea una relació d'ajuda mútua, de pensaments positius recíprocs, de solidaritat, d'apreci inexcusable. Em pregunto perquè totes aquelles persones amb qui tinc feeling s'assemblen una mica, d'alguna manera, en alguna cosa. I també em pregunto perquè aquesta màgia, aquesta sensació desapereix quan es materialitzen aquestees sensacions...
Potser quan hi ha feeling i no hi pot haver res més que això es crea una relació d'ajuda mútua, de pensaments positius recíprocs, de solidaritat, d'apreci inexcusable. Em pregunto perquè totes aquelles persones amb qui tinc feeling s'assemblen una mica, d'alguna manera, en alguna cosa. I també em pregunto perquè aquesta màgia, aquesta sensació desapereix quan es materialitzen aquestees sensacions...
the american dream
Quan sóc als Estats Units faig moltes coses que a casa no m'atreveixo a fer. Em dóna la sensació que aquí ho puc fer, que aquí em deixo anar. Segurament és el que passa quan estàs a un país estranger i de vacances... i més a Las Vegas: "what happens in Las Vegas, stills in Las Vegas"! No penso en el ulls en ple de judici de gent a qui estimo o del que puguin pensar la gent del carrer. Faig el que em dóna la gana, quan em dóna la gana, perquè em dóna la gana. I penso que ho faig perquè és un estat diferent de l'habitual i completament temporal. Sinó, la meva ment em prohibiria segons què.
para todo lo demás...
- Anar al cine a veure "Coraline" i "Slumdog Millionaire" = 20 eurus
- Dinar junts de barato = 10 eurus
- Unes galetes de xocolata = 5 eurus
- Que et parin els dels us borders per què es pensen que has falsificat el passaport, quan les portes de l'avió ja s'han tancat i el Sergi està a dins = NO TÉ PREU!!!
(28/7 - a l'aeroport de Dublin, al vol que anava cap a Boston)
- Dinar junts de barato = 10 eurus
- Unes galetes de xocolata = 5 eurus
- Que et parin els dels us borders per què es pensen que has falsificat el passaport, quan les portes de l'avió ja s'han tancat i el Sergi està a dins = NO TÉ PREU!!!
(28/7 - a l'aeroport de Dublin, al vol que anava cap a Boston)
17 jul 2009
despertars
Despertar a les fosques i voler tornar a dormir. Despertar amb calor però voler-te tapar amb el llençol. Despertar fent la croqueta cap a l'esquerra, amb els ulls sellats per les lleganyes i la boca oberta plena de badalls. Despertar amb somriures de somni. Despertar amb corbs a l'estòmac. Despertar amb la incertesa completa d'un nou dia que potser tens ganes de viure'l diferent del d'ahir, diferent del de fa dues setmanes. D'on treus tanta força, en un dia com aquest?
4 jul 2009
catàrsis
Era idíl.lic. Un somni d'anys fet realitat. Un antic amor convertit en parella, en company. Vam començar a viure junts en una casa, al centre d'una ciutat petita que m'encantava. Era una casa de més de cent anys, homenatge als nostres avantpassats, a la meva àvia velleta. Davant hi teniem una petita plaça, amb un tros de gespa, arbres, bars al voltant i una església al carreró que baixava. Al carreró que pujava, hi havia la casa d'uns familiars d'ell i la botiga on compravem el pinso pel gos. Tornem a la casa. No era massa gran, era feta justament per una parella que començava. Pujaves unes escales que donaven a un petit rebedor. A dreta i esquerra, dues portes. Una, a l'esquerra, donava a l'habitació més gran, la que hauria d'haver estat pel fill que esperaven amb l'anterior parella. Va acabar sent el meu estudi, la meva biblioteca particular, allà on treballava i escrivia. A l'habitació de l'esquerra, el seu estudi, el "zulo", petitó, amb uns armaris on hi guardava tots els servidors i altres maquinàries estranyes.
Un llarg passadís et portava d'una banda al menjador i per l'altra a la resta de la casa. El enjador, amb uns grans finestrals que donaven a la plaça i les prestatgeries que haviem comprat plegats i els mobles que ja hi eren quan jo em vaig instal.lar. Una petita tauleta amb el telèfon, una agenda que em van regalar, una llibreta i un boli... el sofà blau que algun dia ens voliem canviar... una extensió de la mateixa paret que ens servia per deixar-hi els plats liles que li vaig deixar perquè me'ls va regalar una dona que no m'agrada. La taula, els mobles, les fotos de sobre els mobles... les prestatgeries plenes de carpessans amb factures i cartes. La tele. Els meus calaixos que aguantaven la tele.
Al fons de tot, un safareig que utilitzavem per això, per rentar roba. També hi guardavem les eines, el pinso del gos... un piscina inflable. El pati al mig, un pati de rajoles vermelles, amb uns cordills de banda a banda per estendre la roba. Una taula teka que em va fer tanta il·lusió comprar, amb la seva sombrilla i les quatre cadires... i la companyia d'aquella nit amb uns amics i un gelat de crema catalana.
L'habitació amb un mussol presidint la capçalera del llit. La seva mare l'havia fet feia anys i ens el va regalar, juntament amb les cortines dels armaris. Llavors vam canviar el llit, les tauletes, una gran calaixera... vam triar-ho i comprar-ho i ho vam disfrutar ben poc tots dos junts. Llavors vindria la Lydia . Després vindrieun ell i la Sofia. O vés a saber si la seva germana... he perdut la pista i ja no sé qui pot haver dormit allà sobre. I aquell lavabo antic, on al principi em trobava les tovalloles de l'Aurora i em feia una mena de tristor i gelosia inexplicables.
La cuina estreta però acollidora. Com la casa. Allà vaig aprendre a cuinar, a girar una truita, a fer una paella o un pollastre al forn. Vaig aprendre a fer la compra setmanal o mensual, idear un menú. Recordo que va ser a la cuina quan vaig comentar la por que em feia haver deixat la feina a l'institut per venir a Finlàndia. Em vas dir que si no volia que no calia que hi vingués. És el nostre projecte, clar que vull estar amb tu.
Tots semblavem encantats i feliços amb el que hi havia, la nostra relació idíl·lica, en una casa perfecta, en una ciutat genial... una vida somiada: amor, harmonia, casa, pati i gos i tot. Només fallava una petita cosa...
...que tu no m'estimaves.
Un llarg passadís et portava d'una banda al menjador i per l'altra a la resta de la casa. El enjador, amb uns grans finestrals que donaven a la plaça i les prestatgeries que haviem comprat plegats i els mobles que ja hi eren quan jo em vaig instal.lar. Una petita tauleta amb el telèfon, una agenda que em van regalar, una llibreta i un boli... el sofà blau que algun dia ens voliem canviar... una extensió de la mateixa paret que ens servia per deixar-hi els plats liles que li vaig deixar perquè me'ls va regalar una dona que no m'agrada. La taula, els mobles, les fotos de sobre els mobles... les prestatgeries plenes de carpessans amb factures i cartes. La tele. Els meus calaixos que aguantaven la tele.
Al fons de tot, un safareig que utilitzavem per això, per rentar roba. També hi guardavem les eines, el pinso del gos... un piscina inflable. El pati al mig, un pati de rajoles vermelles, amb uns cordills de banda a banda per estendre la roba. Una taula teka que em va fer tanta il·lusió comprar, amb la seva sombrilla i les quatre cadires... i la companyia d'aquella nit amb uns amics i un gelat de crema catalana.
L'habitació amb un mussol presidint la capçalera del llit. La seva mare l'havia fet feia anys i ens el va regalar, juntament amb les cortines dels armaris. Llavors vam canviar el llit, les tauletes, una gran calaixera... vam triar-ho i comprar-ho i ho vam disfrutar ben poc tots dos junts. Llavors vindria la Lydia . Després vindrieun ell i la Sofia. O vés a saber si la seva germana... he perdut la pista i ja no sé qui pot haver dormit allà sobre. I aquell lavabo antic, on al principi em trobava les tovalloles de l'Aurora i em feia una mena de tristor i gelosia inexplicables.
La cuina estreta però acollidora. Com la casa. Allà vaig aprendre a cuinar, a girar una truita, a fer una paella o un pollastre al forn. Vaig aprendre a fer la compra setmanal o mensual, idear un menú. Recordo que va ser a la cuina quan vaig comentar la por que em feia haver deixat la feina a l'institut per venir a Finlàndia. Em vas dir que si no volia que no calia que hi vingués. És el nostre projecte, clar que vull estar amb tu.
Tots semblavem encantats i feliços amb el que hi havia, la nostra relació idíl·lica, en una casa perfecta, en una ciutat genial... una vida somiada: amor, harmonia, casa, pati i gos i tot. Només fallava una petita cosa...
...que tu no m'estimaves.
30 jun 2009
Daffodil Doo
Vinc i torno, vaig i arribo, cíclicament, en bucle. I tinc un món interior prolífic que no em serveix de massa. Tinc un cor així de gran que em fa fer coses absurdes.
Miro a l'ànima de qualsevol interlocutor. Hi parlo, amb l'ànima. Observo amb aquesta mirada els gestos. No en trec res però els faig sentir acompanyats. I, així, em fan companyia a mi.
I dic adèu amb petons glaçats però paraules sinceres. Cada vegada em costa menys acomiadar-me. Tots som gent de pas.
Però vaig aprendre que la vida sempre et brinda noves i valuoses experiències. I disfruto compartint les papallones dels altres.
Miro a l'ànima de qualsevol interlocutor. Hi parlo, amb l'ànima. Observo amb aquesta mirada els gestos. No en trec res però els faig sentir acompanyats. I, així, em fan companyia a mi.
I dic adèu amb petons glaçats però paraules sinceres. Cada vegada em costa menys acomiadar-me. Tots som gent de pas.
Però vaig aprendre que la vida sempre et brinda noves i valuoses experiències. I disfruto compartint les papallones dels altres.
25 jun 2009
mediocritat
No suporto la mediocritat, la buidor... i tota jo ho sóc, de mediocre... i tota jo ho estic, de buida. I no, no és només pels altres. És pel que jo anhelo i jo mateixa em nego a aconseguir.
24 jun 2009
un apunt sobre educació
(from www.aspepc.es)
La Vanguardia (23/06). Felip de Vicente Algueró. Delegat d'ASPEPC·SPS.
Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema.
El profesorado de guardia deberá tener especial cuidado en vigilar los lavabos de la segunda planta". Estas palabras pertenecen a una nota de la dirección de un centro público de secundaria, dirigida al profesorado. Con términos similares, normas de este tipo son frecuentes en los centros educativos. Reflejo de una realidad más profunda que nadie, singularmente bastantes políticos, quiere ver: los docentes han de dedicar cada vez más tiempo a tareas no docentes, ni siquiera relacionadas con la docencia y que deberían hacer otros profesionales, como los surveillants franceses.
La verdadera reforma educativa pasa por recuperar la autoestima del docente y su identidad. El profesor es un transmisor de conocimientos que, al enseñar, educa y forma a futuros ciudadanos. Esta idea, tan elemental, es ignorada por los políticos, enfrascados en crear un máster universitario. ¿Saben los futuros profesores qué les espera? Lo lógico sería primero devolver al profesor su dignidad, que nada tiene que ver con ser vigilante de pasillo y lavabos.
La ley de Educación de Catalunya no devuelve al profesorado su verdadero oficio. Sigue anclada en una concepción asistencial de la escuela, entendida como lugar donde los adolescentes han de estar,como aparcamientos de adolescentes. Tras la llamada "escuela inclusiva" - gran apuesta de la LEC-se esconde una escuela-aparcamiento y un profesorado más asistente social que docente, sobre todo en los centros públicos. La Vanguardia (31/ V) constataba los conflictos de no pocos institutos fruto de esta escuela "inclusiva"
Los responsables de la política educativa han mirado para otra parte, desoyendo el clamor de miles de profesores disconformes con la LEC. El informe McKinsey sobre las claves del éxito en los sistemas con mejores resultados PISA y otros informes como los dirigidos por Moore Johnson (Universidad de Harvard) y Eric A. Hanushek (Universidad de Stanford) muestran que motivar al profesorado es la primera clave del éxito escolar. ¿Se motiva al profesorado haciéndole vigilante de lavabos?
Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema. A no ser que el máster se convierta en una forma de adoctrinamiento pedagógico para que los futuros profesores acepten ser... menos profesores.
La Vanguardia (23/06). Felip de Vicente Algueró. Delegat d'ASPEPC·SPS.
Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema.
El profesorado de guardia deberá tener especial cuidado en vigilar los lavabos de la segunda planta". Estas palabras pertenecen a una nota de la dirección de un centro público de secundaria, dirigida al profesorado. Con términos similares, normas de este tipo son frecuentes en los centros educativos. Reflejo de una realidad más profunda que nadie, singularmente bastantes políticos, quiere ver: los docentes han de dedicar cada vez más tiempo a tareas no docentes, ni siquiera relacionadas con la docencia y que deberían hacer otros profesionales, como los surveillants franceses.
La verdadera reforma educativa pasa por recuperar la autoestima del docente y su identidad. El profesor es un transmisor de conocimientos que, al enseñar, educa y forma a futuros ciudadanos. Esta idea, tan elemental, es ignorada por los políticos, enfrascados en crear un máster universitario. ¿Saben los futuros profesores qué les espera? Lo lógico sería primero devolver al profesor su dignidad, que nada tiene que ver con ser vigilante de pasillo y lavabos.
La ley de Educación de Catalunya no devuelve al profesorado su verdadero oficio. Sigue anclada en una concepción asistencial de la escuela, entendida como lugar donde los adolescentes han de estar,como aparcamientos de adolescentes. Tras la llamada "escuela inclusiva" - gran apuesta de la LEC-se esconde una escuela-aparcamiento y un profesorado más asistente social que docente, sobre todo en los centros públicos. La Vanguardia (31/ V) constataba los conflictos de no pocos institutos fruto de esta escuela "inclusiva"
Los responsables de la política educativa han mirado para otra parte, desoyendo el clamor de miles de profesores disconformes con la LEC. El informe McKinsey sobre las claves del éxito en los sistemas con mejores resultados PISA y otros informes como los dirigidos por Moore Johnson (Universidad de Harvard) y Eric A. Hanushek (Universidad de Stanford) muestran que motivar al profesorado es la primera clave del éxito escolar. ¿Se motiva al profesorado haciéndole vigilante de lavabos?
Ni la LEC ni el máster de secundaria van a resolver los verdaderos problemas del sistema. A no ser que el máster se convierta en una forma de adoctrinamiento pedagógico para que los futuros profesores acepten ser... menos profesores.
17 jun 2009
11 jun 2009
enterenyinant V
La coneixo de tota la vida. De petites passejavem pel casal i ni ens miravem a la cara perquè ens teniem massa vistes. De cop i volta, ens trobem en una celebració amb gent de totes les esferes. Ens saludem sense més. Resulta que és amiga d'una noia de l'escola que redescobreixo a cada trobada.
A ella la veig baixant quan jo pujo. I la trobo pujant quan jo baixo. La miro sempre i m'intriga. M'intrigava. I em preguntava si hi hauria feeling o no si la coneixia mai. Un dia llegia un llibre del papa Joan Pau XXIII i em va captivar. I em preguntava on anava, què feia, com era, com es deia...
I avui m'adono d'aquest vincle: aquestes dues noies són amigues. La C. treballa amb l'homenetjada de la celebració on ens vam trobar amb la M. I continuo pensant que no passa gairebé mai res per casualitat.
A ella la veig baixant quan jo pujo. I la trobo pujant quan jo baixo. La miro sempre i m'intriga. M'intrigava. I em preguntava si hi hauria feeling o no si la coneixia mai. Un dia llegia un llibre del papa Joan Pau XXIII i em va captivar. I em preguntava on anava, què feia, com era, com es deia...
I avui m'adono d'aquest vincle: aquestes dues noies són amigues. La C. treballa amb l'homenetjada de la celebració on ens vam trobar amb la M. I continuo pensant que no passa gairebé mai res per casualitat.
10 jun 2009
animalons
Papallones i corbs a la panxa perquè m'encaro a situacions incòmodes a les que no estic acostumada. El que em fa por és la meva predicció, el que em crec que passarà. Al final, però tot el que passa és anecdòtic al costat del que jo m'he imaginat. Quan ho revisc en una setena dimensió, a la panxa hi continuo tenint corbs i papallones, barreja d'il.lusió, incomoditat i somni. I aleshores, quan obro un ull després d'haver mig intuït aquest entorn tan familiar, respiro i somric tranquil.la. I acotxo l'ànima del petit pingüí patós i tendre que porto a dins.
6 jun 2009
el secret
Saps quin és el secret? És tan senzill com demanar-ho. Ho verbalitzes d'una manera o altra i el que desitges és teu. A mi m'ha funcionat. Has tornat. Tu i tu i tu. I el somriure transparent que em feia tant bonica tornava a ser part de mi, de la nit, de tots vosaltres.
28 may 2009
missing
Trobo a faltar la foscor de l'infern i el blau del cel d'Irlanda. Enyoro la llegenda de Sir Gawain, els tès en cadires de tres potes, la tenda de campanya i un vodka amb llimona en una ampolla de fanta de litre i mig. Recordo la lletra de cançons que ja no escolto. I explico contes i en vario el final perquè vull inventar-me noves històries. Quan tornes?
19 may 2009
descobriments
Descobreixo una flor al cul de moltes de les persones amb qui comparteixo constel.lacions. De vegades ells no s'adonen del que tenen, del que han tingut, del que tindran. Un munt de secrets que pas a pas, d'esbufec en esbufec, em confessen i confesso. Descobriments del dia a dia, de persones a qui ja et dóna la sensació que tens massa vistes.
Et descobreixo portant una vida que m'agradaria tenir quan fos gran com tu. Et descobreixo amb el teu pare, el teu (nou) company de vida, escrivint en el teu blog (!). Us descobreixo embarassades. Et descobreixo de tranquis, esmorzant a la terrassa, amb un suc i un croissant. Et descobreixo mostrant la teva mediocritat, acceptant que tens tendència a estar al lloc oportú en el moment oportú i prendre les decisions més encertades. Et descobreixo iniciant massa vegades una nova vida,en aquests últims mesos -potser vols una mica de tranquil.litat ja :)-.
Costa descobrir en un mateix aquestes flors que veus en els altres...una mica el "cap geperut es veu el seu gep", però a l'inrevés.
Et descobreixo portant una vida que m'agradaria tenir quan fos gran com tu. Et descobreixo amb el teu pare, el teu (nou) company de vida, escrivint en el teu blog (!). Us descobreixo embarassades. Et descobreixo de tranquis, esmorzant a la terrassa, amb un suc i un croissant. Et descobreixo mostrant la teva mediocritat, acceptant que tens tendència a estar al lloc oportú en el moment oportú i prendre les decisions més encertades. Et descobreixo iniciant massa vegades una nova vida,en aquests últims mesos -potser vols una mica de tranquil.litat ja :)-.
Costa descobrir en un mateix aquestes flors que veus en els altres...una mica el "cap geperut es veu el seu gep", però a l'inrevés.
30 abr 2009
io voglio
jo vull ser una altra per deixar de ser jo. jo vull ser capaç de tenir prou força de voluntat per arribar als meus objectius possibles. jo vull dir no si vull dir no i dir sí si vull dir sí. jo vull ser bona persona i actuar com a tal. jo vull saber que si vull puc.
16 abr 2009
mirades
Avui he recordat aquella vegada que estava enamorada d'un home casat. La seva mirada verda i somrient, el seu somriure amable. Era el meu alumne. Hi havia feeling. Un dia, sols a l'aula, es va començar a justificar... "és que, saps què? la C està embarassada d'una nena. Li direm I." Aquest nom em va sorprendre. Les seves paraules no. Ni la història que teníem tampoc. El Xavi ja m'havia acostumat als amors místics. Les explicacions que m'havia donat sobraven però reconec que vaig trobar en aquelles frases, en aquell to, una abraçada plena d'apreci. Van ser com aquell petó als llavis que no ens vam donar mai.
7 abr 2009
Fleming. Ian Fleming
and I quote: "Este cortometraje nos cuenta la historia jamás contada de los verdaderos inicios del agente Bond, James Bond.
Rodado en 3 días, montado en 1 semana y sonorizado en 2 días por un coste inferior a los 300€ (la mayoría gastados en comida para el equipo y una pistola excesivamente cara).
Dirigida por Jordi Figueras Bagué y protagonizada por Joan Carles Suau, Ramón Torredefló, Anna Busanya, Mariona Tena, Alberte Montes y Jaume Rodríguez, posee uno de los cameos más importantes de la carrera de Carles Samarra, como el agente Tomasín.
Esperamos que lo disfrutéis y que le echéis un vistazo a los títulos de crédito, para saber como se llaman esas personas que lo han hecho posible"
Al YouTube:
Primera Part / Segona Part
A vimeo:
Fleming. Ian Fleming
Rodado en 3 días, montado en 1 semana y sonorizado en 2 días por un coste inferior a los 300€ (la mayoría gastados en comida para el equipo y una pistola excesivamente cara).
Dirigida por Jordi Figueras Bagué y protagonizada por Joan Carles Suau, Ramón Torredefló, Anna Busanya, Mariona Tena, Alberte Montes y Jaume Rodríguez, posee uno de los cameos más importantes de la carrera de Carles Samarra, como el agente Tomasín.
Esperamos que lo disfrutéis y que le echéis un vistazo a los títulos de crédito, para saber como se llaman esas personas que lo han hecho posible"
Al YouTube:
Primera Part / Segona Part
A vimeo:
Fleming. Ian Fleming
31 mar 2009
l'elegància de l'eriçó - muriel barbery
Hauria agafat el llapis i no hagués deixat de subratllar. Us deixo unes quantes sentències, reflexions i frases d'aquesta novel.la a dues veus que m'ha captivat.
"Justament en aquest moment, mentre escric, la Constitució passa arrossegant la panxa per terra. Aquesta gata no té cap projecte construït a la vida però tanmateix es dirigeix cap a alguna cosa, probablement una butaca. I això es veu en la seva manera de moure's: ella va cap a"
"La mort no m'esgarrifa, encara menys la d'en Pierre Arthens, però és l'espera el que és insuportable, aquest buit suspès de l'encara no en el qual sentim la inutlitat de les batalles."
"La llengua, aquesta riquesa de l'home, i la seva utilització, aquesta elaboració de la comunitat social, són obres sagrades."
"Nosaltres no hi veiem més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que veure'ns a nosaltres mateixos sense reconèixer-nos en aquests miralls permanents. Si ens adonéssim, si prenguéssim consciència del fet que no mirem en l'altre mai més que nosaltres mateixos, que estem sols al desert, ens tornaríem bojos (...) jo suplico al destí que em concedeixi l'oportunitat de veure-hi més enllà de mi mateixa i de conèixer algú."
"Així, ¿som unes civilitzacions tan corcades pel buit que només vivim al mig de l'angoixa de l'escassedat? Només gaudim dels nostres béns o dels nostres sentits quan tenim la seguretat de gaudir-ne més encara?"
"Potser estar viu és això: atrapar instants que moren."
"Mentre penso en això, auest vespre, amb el cor i l'estòmac fets melemelada, penso que, al cap i a la fi, potser és això la vida: molta desesperança però també alguns moments de bellesa on el temps ja no és el mateix (...) Sí, és això, un sempre dins del mai."
*L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery
"Justament en aquest moment, mentre escric, la Constitució passa arrossegant la panxa per terra. Aquesta gata no té cap projecte construït a la vida però tanmateix es dirigeix cap a alguna cosa, probablement una butaca. I això es veu en la seva manera de moure's: ella va cap a"
"La mort no m'esgarrifa, encara menys la d'en Pierre Arthens, però és l'espera el que és insuportable, aquest buit suspès de l'encara no en el qual sentim la inutlitat de les batalles."
"La llengua, aquesta riquesa de l'home, i la seva utilització, aquesta elaboració de la comunitat social, són obres sagrades."
"Nosaltres no hi veiem més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que veure'ns a nosaltres mateixos sense reconèixer-nos en aquests miralls permanents. Si ens adonéssim, si prenguéssim consciència del fet que no mirem en l'altre mai més que nosaltres mateixos, que estem sols al desert, ens tornaríem bojos (...) jo suplico al destí que em concedeixi l'oportunitat de veure-hi més enllà de mi mateixa i de conèixer algú."
"Així, ¿som unes civilitzacions tan corcades pel buit que només vivim al mig de l'angoixa de l'escassedat? Només gaudim dels nostres béns o dels nostres sentits quan tenim la seguretat de gaudir-ne més encara?"
"Potser estar viu és això: atrapar instants que moren."
"Mentre penso en això, auest vespre, amb el cor i l'estòmac fets melemelada, penso que, al cap i a la fi, potser és això la vida: molta desesperança però també alguns moments de bellesa on el temps ja no és el mateix (...) Sí, és això, un sempre dins del mai."
*L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery
6 mar 2009
records nocturns
http://www.goear.com/listen.php?v=ae4b5ce
Amb tu he cantat les millors cançons i he ballat els millors ritmes. He gaudit com mai d'una birra o una coca-cola o de qualsevol beure. Amb tu el meu cor esclata de felicitat. He viscut amb tu els meus millors moments, moments que recordo sempre brillants. I amb tu no tinc vergonya de ser qui sóc perquè sé que, encara que no m'ho diguis, m'estimes. Però crec que tampoc et follaria :P
Amb tu he cantat les millors cançons i he ballat els millors ritmes. He gaudit com mai d'una birra o una coca-cola o de qualsevol beure. Amb tu el meu cor esclata de felicitat. He viscut amb tu els meus millors moments, moments que recordo sempre brillants. I amb tu no tinc vergonya de ser qui sóc perquè sé que, encara que no m'ho diguis, m'estimes. Però crec que tampoc et follaria :P
26 feb 2009
SantAngelo
Era allà, en un bar del centre, prop de casa seva i de la parada de l'autobús. Només calia una trucada (al fixe, és clar) per dir l'hora. No calia dir on. Ens assentavem en un raconet, una taula de quatre, amb un cendrer i un tallat, una coca cola, sense gel ni llimona. Cadascú la seva especialitat. I xerràvem i rèiem i ploràvem i ens confessàvem. Era una època intensa, viscuda en base a somnis, projectes de futur, imaginació, il.lusions, pel.lícules i paranoies. Era una època feta de fum però tan plena d'energia, tan plena d'experiències, de persones...
I aquell bar va tancar. I ara n'han fet una sabateria. I em sembla que mai m'hi he comprat res. Perquè quan hi passo m'hi vull pendre un cafè amb tu, pedra preciosa... i no comprar-me unes sabates!
I aquell bar va tancar. I ara n'han fet una sabateria. I em sembla que mai m'hi he comprat res. Perquè quan hi passo m'hi vull pendre un cafè amb tu, pedra preciosa... i no comprar-me unes sabates!
18 feb 2009
vampir
Fuig vampir de cos blanc i ànima fosca. Fantasma de dues cares, calculador imprevisible. Allunya't de mi, allibera'm d'aquestes cadenes i deixa'm viure en pau. Però tu... tu també deus tenir les teves cadenes. Una pesantor que recòrre tot el teu ser quan sona una campaneta al teu cervell. Viuràs la vida eterna, sempre jove però sempre sentint-te culpable... i sol... i fosc... a la part més abandonada de la teva ciutat. Em fas pena perquè creia que eres humà.
13 feb 2009
silencis
Ell i Ella fan cadascú el seu camí. Es pensen, s'imaginen, es recorden i s'obvien. I avancen i caminen i van vivint. De tant en tant es retroben i se somriuen. Giren el cap i tornen a pensar en el com seria. S'imaginen nus en un llit ample, en una habitació més ample encara, aïllada del món real. Es recorden innocents, purs i somrients. I acaben obviant el que és una certesa per tothom menys per ells.
15 ene 2009
de profes i alumnes IV
Em diu t'estimo i m'abraça després de preguntar-me si porto un nen a la panxa. O sigui, de dir-me gorda amb molt de tacte. Sé que em mira perquè tota la cara enfoca la meva mirada, però els seus ulls no puc determinar cap on van. Em té el cor robat. Es diu Martí i ve de lluny. I porta una herència trista i enganxosa. A la classe, no para quiet i diu sempre el que pensa quan ho pensa... i és capaç d'aixecar-se de cop i volta, abraçar-me sense més, mirar-me amb un ull aquí i l'altre allà i dir-me: T'estimo! Quantes coses ens falta per aprendre, encara!
9 ene 2009
habilitats
Tinc l'estranya habilitat de perforar el cervell amb la mirada i provocar confessions secretes i mai dites. Però jo anhelava tenir una habilitat positiva! Jo volia saber fer coses, ser especial! Resulta que faig tanta por a la gent que obligo a parlar d'aquelles accions innombrables. Una de dues, o poli "mala"... o "capellana"... o psicòloga... o potser opto per continuar buscant la meva habilitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
