reedició

Com que torno a començar, faig una reedició del cant del pingüí aquí.

Una nova etapa, un nou lloc virtual, canviar d'aires, renovar-se...

enterenyinant VII

Diumenge baixava al local, nerviosa, inquieta, amb ganes i amb por. Agafo una cadira, amb la necessitat imperiosa de fer alguna cosa de profit. Sento un noi que va cantant noms de persones a una noia que tecleja tan ràpid com pot per no perdre pistonada. Escolto atentament perquè vull saber qui m'acompanya en aquest vaixell pirata. De cop, un nom més aviat comú... un cognom que, curiosament, coïncideix amb el d'aquell noi que vaig conéixer un dia... i, finalment, el segon cognom que afirma que aquest nom, efectivament, pertany al noi que vaig conéixer un dia de Juliol a l'aeroport del Prat. Els meus dits nerviosos es queden quiets. El meu cor encara batega més ràpid. Quina casualitat! Ell i jo no venim pas del mateix lloc... ell vivia a quilòmetres de casa meva! Vam coïncidir fa anys en aquest viatge a Anglaterra i ara tornàvem a coïncidir per fer un altre viatge plegats.

No podia pas deixar-ho passar! Li havia de fer saber d'alguna manera que havia significat quelcom important en la meva vida... així que fent servir el meu sisè sentit i la intuïció (o la lògica, com li vulguis dir) vaig enviar un mail a un destinatari que bé hagués pogut ser qualsevol altre.
Era ell. Ens hem retrobat després d'uns 14 anys. Les seves paraules tenen un efecte sedant en mi i em permeten donar un sentit a una experiència plena, bonica, en doble direcció. Sembla que sigui part d'una novel·la, d'una pel·lícula... però és ben real!

Benvingut de nou a la meva vida :)

aprenent a caminar

Estic aprenent a caminar per una drecera i és la única que sé que em pot portar allà on vull arribar. He de caminar al meu ritme per no cansar-me massa ràpid. He d'acostumar-me a les meves passetes curtes, a la respiració feixuga quan faig les pujades, a l'energia fugissera que em ve de cop quan fa baixada... He d'aprendre a gaudir d'aquells moments que el vent fa ballar els teus cabells, que el sol t'escalfa la cara, que les flors embelleixen el camí... He d'acostumar-me al pes de la motxilla i, quan pugui, parar per treure'm el no sé què que hi ha dins que se'm clava als ronyons. He d'aprendre a inflar la panxa com un globus, aprendre a obrir el pit i la ment perquè pugui entrar-hi tot el que calgui. He d'aprendre a aprendre el que em faci millor. He d'aprendre a desprendre'm de tot allò que vaig assimilar i m'està pesant massa. Continuo fent camí, gaudint d'aquesta experiència i aprenent que cada dia hi ha alguna cosa per la qual somriure i per la qual lluitar!

29S - jornada de reflexió

Avui m'he addherit a la jornada de vaga però no crec que vagi a cap manifestació convocada per sindicats. No sóc afiliada a cap sindicat i-de moment- a cap partit polític. Avui, que no he anat a l'institut, dedico molt temps a reflexionar. I penso algunes coses que ben segur no comparteixen moltes de les persones que aniran a la manifestació i en penso d'altres que ben segur no comparteixen les que han anat a treballar. Cadascú, sisplau!, que faci el que cregui.

Avui sé que vull un món més obert. Un món que rebi Ousmans amb els braços oberts i paraules amables. Un món que s'expressi en català, tagalo, rus, anglès o tokipona, però que comuniqui i comparteixi. Un món ple de mans que s'obren per ajudar i no per bufetejar a tort i a dret, agafant porres o sense armes. Un món cuidat, net, verd i blau, de mil colors que creixi i on es respiri aire pur. Avui vull que tothom tingui un sostre i sàpiga llegir i escriure. Avui penso que tot hauria de ser més fàcil, coi!

Digueu-me hippy...

ditxosos

Quina sort que tenen aquells que caminen amb pas ferm cap a un destí desitjat i escollit. Quina sort que tenen els que parlen amb veu segura de coses que entenen i dominen. Quina sort que tenen aquells que volen i viuen i miren i aconsellen i asseguren i perjuren que el que ells fan i diuen és la veritat. Quina sort que tenen! Jo encara vagarejo mig perduda i no sé ni qui sóc.

recordant la Montse

Has vingut amb mi al Marroc. Primer, perquè t'hi he convidat. Després, perquè en cada viatge que faci hi haurà molta part de la teva essència. La primera vegada que vaig trepitjar Àfrica va ser amb tu. Curiosament, també de passada a Casablanca. Curiosament, també passejant per la gran mezquita de colors de mar. Curiosament, menjant en aquest restaurant. El destí és majestuós.
Marxem el mateix dia, hores abans hores després. En algun moment he pensat que canviaries rondar pel teu propi comiat per tornar a caminar per Casablanca. Potser fer un gintonic al Rick's Cafe. No ho sé. Tampoc vull jugar a ser Déu. M'ha sabut greu no ser-hi per no fer costat a la mare, als teus. La frustració que sentim quan se'ns arrabata algú d'aquesta manera, tan cruel, tan injusta ens fa plorar llàgrimes plenes d'angoixa, tristesa, de por de crear vincles per patir encara més. És llavors que penso en la teva actitud davant la malaltia (l'actitud que jo interpreto, la que conec superficialment, clar). Obviar-la. El pensar continuament "d'aquesta me'n tornaré a sortir, i l'any que ve, cap a Cuba!". Aquesta és la que se'n diu una actitud vital?
Esbelta, morena, somriure encantador, la veu tan teva, el riure tan teu. Et recordo amb un barret, sempre tan bonica i elegant. Et recordo buscant la bellesa en tot allò que feies. Casa meva, la d'ara, té part de tu. Casa meva, la d'abans, és molt teva. I la meva mare necessitava de la teva mà en un moment de la seva vida i té la gran sort d'haver pogut agafar-te fort i caminar amb tu una bona estona en aquest moment de la teva. Potser això és l'essencial: somriure acompanyada sense importar el quan(t) sinó el com. Què hi dius?

el viatge en sí és l'important

Un parell de setmanes conduint per terres de castells, mars d'aigües fredes i plenes d'algues, crêpes i sidra, vins i peixos i la ciutat de les llums m'obliguen a corroborar que el més important és el viatge en sí. Quan em plantejo un viatge sempre em formulo un objectiu... una simple excusa per arrencar el vol. Al final el trajecte, al mirar enrera, te n'adones que les experiències que t'endús tenen poc a veure en si visites aquell país o aquell altre. Tenen més a veure amb les persones amb qui comparteixes aquell espai de temps, anècdotes de moments que ben bé podrien haver passat prop de casa -o potser no... converses que només esdevenen quan estàs lluny de casa, secrets compartits quan no hi ha ningú que pugui escampar el rumor. L'aprenentatge arriba quan t'adones que el viatge està a punt d'acabar i el que valores no és tant haver estat en aquell indret tan espectacular del que tothom t'havia parlat... sinó d'aquella mare ànega que vigilava que els petits no es perdèssin, d'aquella pujada de marea espectacular embolcallada d'un silenci misteriòs, d'aquell caminar amb les mans entrellaçades i descobrir la força de la vida en un racó qualsevol d'un poblet qualsevol que ja no recordem ni el nom.

A París? Em sembla que sí que hi vam arribar :)

i don't wanna close my eyes

Avui torna a fer calor, tot i que no som 15 de Juliol. Avui torno a anar a un concert dels Aerosmith, tot i que no hi vaig amb tu. Aquella gran nit de fa onze anys, tan especial i màgica. Irrepetible. Avui tancaré els ulls voluntàriament i notaré les teves mans. La respiració a cau d'orella. El petó al front desitjant-me que descansés a gust. Avui les papallones i els corbs sem barregen. Una ganes boges de veure els mocadors al micro, de sentir la veu de l'Steve Tyler, les guitarres, cantar les lletres a cor que vols. Un plor intern de nostàlgia i llàgrimes amargues plenes de passat que fuig com el tren que no para a cap estació. I aquella estranya necessitat de ser-hi per reviure aquell moment, tot i que punxi al mig de l'estomac i pessigui el cor.

Tell me that you're happy that you're on your own
Tell me that it's better when you're all alone
Tell me that your body doesn't miss my touch
Tell me that my lovin' didn't mean that much
Tell me you ain't dyin' when you're cryin' for me

darrera de cada nom, una vida

Avui he estat amb els nens del cole per última vegada. Fins i tot aquest any, m'ha fet una mica de pena. Sobretot per quatre personetes que han sigut molt especials per mi. La família del Younes, la Houda i el Brahim. El Tanguy i la Bamafa vestits amb roba de Mali per la ocasió. L'Aroa, l'Estefi, la Nour, la Yousra abraçades sense fi, petons sense fi, records sense fi. Les llàgrimes espontànies de la Claudia i de la seva mare.

És curiós, com de vegades, ens avergonyim de sentir. Desviem la mirada, ofeguem el bategar del cor, boicotegem la veritat. I de cop i volta, sembla que no, però a la desesperada, quan veiem que el final ja ens és proper, explotem d'emoció i ens surten les paraules tartamudes d'estima, abraçades efusives, tres petons i els ulls brillants.

Sap greu separar-se de persones amb noms, cognoms i una vida que els hi queda per viure. M'agradaria poder-la compartir una mica amb ells. Saber que els hi va bé, que han tingut sort, que van fent el seu camí i que és un camí ple de paisatges bonics on aturar-se, mirar enrera i poder continuar endavant amb il.lusió i esperança.

Be happy, my friends!

Carta a un professor

Respected teacher,

My son will have to learn I know, that all men are not Just ,all men are not true. But Teach him also that for every scoundrel there is a hero; that for every selfish politician , there is a dedicated leader. Teach him that for every enemy there is a friend.

It will take time, I know; but teach him, if you can, that a dollar earned is of far more value than five found. Teach him to learn to lose and also enjoy the winning. Steer him away from envy, if you can .

Teach him the secret of quiet laughter. Let him learn early that bullies are easiest to lick. Teach him if you can the wonder of books…but also give him quiet time to ponder over the eternal mystery of birds in the sky, bees in the sun, and flowers on the green hill-side.

In school teach him it is far more honorable to fail than to cheat. Teach him to have faith in his own ideas, even if everyone tells him they are wrong. Teach him to be gentle with gentle people and tough with the tough.

Try to give my son the strength not to follow the crowd when everyone is getting on the band wagon. Teach him to listen to all men but teach him also to filter all he hears on a screen of truth and take only the good that comes through. Teach him if you can how to laugh when he is sad. Teach him there is no shame in tears.

Teach him to scoff at cynics and be aware of too much sweetness.Teach him to sell of his brawn and brain to the highest bidders; but never put a price tag on
his heart and soul.

Teach him to close his ears to a howling mob…and to stand and fight if he thinks
he’s right. Treat him gently; but do not cuddle him because only the
test of fire makes fine steel . Let him have the courage to be
impatient, let him have the patience to be brave. Teach him always to have sublime faith in himself because then he will always have sublime faith in
mankind.

This is a big order; but see what you can do…he is such a fine
little fellow, my son

Abraham Lincoln

Bona al quadrat = tontaaa!

Sempre intentant ajudar, sense perjudicar i quan, per alguna raó, fas alguna cosa perquè et convé, encara et sents culpable. He ajudat a pujar les bosses a la persona que es va riure de mi a la cara. No ho he fet perquè em donés les gràcies... m'ha sortit de dins. Li he demanat a qui vaig ajudar a netejar l'armari de pols i a contar diccionaris de les aules si podia agafar-me un parell d'hores quan no tingués classe per anar a veure un pis. M'ha fet mala cara i m'ha tirat un moc.
Intento oblidar-ho, però em sembla injust i em cou a dins. I el brou fet de males estones, boicots de classes, no-salutacions dels companys, manca de valoracions positives o feedback, no sentir-me d'enlloc, i a l'hora, haver d epertànyer a tot arreu quan toca pringar... aquest brou em cou, fa xup-xup i m'escalfa tant que tinc por que rebenti l'olla. Però ja sé que són paraules i que abans que peti, abaixaré el foc, o els pantalons, o el cap i aguantaré, com sempre, per les persones que em pregunten com estic, que em saluden i em somriuen, per la foto que volien de record amb mi, perquè no ho sóc, de pícara, i per molt que em dolgui, qui ho té del néixer no ho deixa el créixer i jo sóc així de "bo..ba".

(...)

... clicar el link del meu blog i rellegir-lo i mirar què escrivien els meus companys de la blogosfera no m'era difícil. El que em costava era escriure qualsevol cosa després de la mort de la mare de l'Ilhame. Per això aquest silenci virtual...

Ilhame

Petita formigueta de pell morena i somriure brillant, inquieta, juganera. T'has quedat sense mare. El pare potser ni hi era i si hi era, emprenyava. No era un pare. Ni un marit. Ni res. Petita princesa dels set vels que has hagut de créixer en dos dies. Ara hauràs de fer de mare, sense jocs simbòlics ni representacions teatrals. Dona en un món d'homes, nena en un món d'adults. Massa menuda per tot això tan gros que t'envolta. T'agafaria per tornar-te de volta al país dels infants, al país de saltar corda a l'hora del pati, de barallar-te amb el teu germà i agafar de la maneta a la petita quan la recollies de la classe dels conills. Una abraçada no és suficient per curar aquesta ferida. No hi ha res suficient. Ara tornes a casa, a la pàtria sense mare i que no és pàtria... perquè ja no saps a on pertanys ni a qui. Aquí, t'esperem. Ens pertanys i et pertanyem. Aquests vincles no els pot destrossar ningú. La teva essència, la motxilla que en feia dos com tu, aquella petita cua de cavall ben negra, les dents ben blanques que mostraves amb aquell somriure viu... No podré desprendre'm mai del teu record. I sempre et desitjaré tota la sort que aquesta vegada t'ha fotut una bufetada. Desitjo que siguis forta, decidida, amb caràcter. Que no et deixis trepitjar. Que siguis justa i bona. Desitjo que puguis estimar i que t'estimin pel què ets, pel què portes dins, pel què sents. Desitjo que puguis tornar a somriure ben aviat, Ilhame.

passions

Definitivament, el que t'ajuda a tirar endavant són les passions més mundanes: l'esport, la lectura viciosa d'un llibre, l'òpera cantada per aquella amor platònic de fa uns anys... Aquestes petites rutines que trenquen la grisor de qualsevol dia plujós. Per tu no hi hauria diferència entre els dies de cada dia o els caps de setmana sinó fos pel trajecte amb cotxe fins aquell poble de costa que ha marcat les diferents etapes de la teva vida, com a esposa, com a mare, com a àvia, com a amiga. Dorms com pots i et despertes per inèrcia per fer aquell bany homenatge a Cleopatra. Suc de taronja (sospires recordant la casa però de seguida te'n vols oblidar). Et vesteixes com una princesa per sortir al carrer i rebre mirades curioses de les dones, mirades de respecte i admiració dels homes. Per mi ets molt més que això, però també ets això: la rateta presumida que escombrant i escombrant un dia es va trobar un dineret. Camines amb seguretat però tens el cor trencat i sempre una paraula amable i la mà estesa. Per això t'admiro.

Et veig preocupada al teu racó, fent la casa de nines per la teva nèta. Et dic que no hi pensis amb allò, que ho deixis estar. Rius. Però què et penses que hi penso?! Si ara pensava en el Barça, que segur que pateixo aquesta nit! Al cap d'una estona t'alces i poses el Teledeporte al TDT per a poder veure el Federer. I quan s'acabi el tennis, per fer temps, fins veure el Barça guanyar la lliga, posaràs el Carreras i cantussejaràs -sense entonar, que tu no has heretat el do de l'àvia. I així, vas omplint de petites alegries banals els dies de cada dia.

amics de sempre

En aquestes trobades sempre em sento una mica especial. Els coneixo des d'abans que elles entréssin a les seves vides. Les primeres experiències les vam viure junts. I jo me'ls estimo per això, perquè els he vist crèixer. I ells a mi. I perquè el Pau em va batejar, i el Xavi va ser el meu primer nòvio i el Jordi havia sigut el nòvio de la meva millor amiga. No em fa res ser sempre l'amiga del nuvi ni ser la única noia que surt a les fotos amb els nois.
Només de vegades m'agradaria ser part de les converses de les "noies", quedar per passejar, saber de quin color pintaran l'habitació i no haver de sentir d'esquitllada els secrets que sembla que no volen compartir amb mi.

l'últim adéu

La última vegada que el vaig veure em feia fora del país amb petons inconsistents i llàgrimes de cocodril. La última vegada que vam seure en una taula vam prendre qualsevol cosa mentre jo li recriminava deixar-me sola i ell repetia com un autòmata que a casa hi havia gent esperant-me. La última vegada que vam parlar em van fer pagar més de 50 eurus per una maleta que pesava més del compte: havia atapeït com vaig poder 4 mesos al país del fred i 4 anys més d'una relació. No hi ha diners ni bàscules que ho puguin medir, això. La última vegada que el vaig mirar, m'havia acompanyat a l'aeroport i així aprofitar el viatge per recollir uns amics que venien de visita. La última vegada que ens vam trobar no hi va haver diàleg possible, només tràmits vulgars i tornar a cadascú el que li pertocava. La última vegada que ens vam veure, passejavem per la vora d'un riu gelat i séiem als bancs com dos enamorats. I si haguéssin entés el que déiem haurien vist que no hi havia romanticisme per enlloc... La última vegada que el vaig veure va ser la primera vegada que el vaig començar a somiar.

spring (smells like teen spirit)

Fa menys d'un mes em llevava el matí i encara era fosc, a fora. La meva energia s'anava consumint. I desde fa quasi una setmaneta ja és primavera, tot i que està costant veure el sol. Com a mínim, quan em llevo i miro per la finestra amb els ulls mig tancats em fa menys mandra obrir-los del tot: Respiro Primavera!

Quan arriba primavera sempre recordo la gespa de la uni, les campanes que féiem d'història de la llengua, les classes amb el de llengua anglesa al turonet de davant del quiosc de lletres, els dinars amb tupper a les escales de la Sala de Revistes. Et recordo amb una boina diferent cada dia, cantant "in the ghetto" amb la guitarra, conversant de tot i res fins ben entrada la tarda quan jo trucava al meu alumne de classes particulars per dir-li que ja no hi aniria, aquell dia, que em quedava amb tu. Recordo Sylvia Plath, la sala d'ordinadors ben calenta, els cambrers del bar, caminar fins a la Plaça Cívica i trobar-me amb el profe despistat de Lite del segle XIX, la tranquil.litat que els exàmens encara quedaven lluny i que ja havíem superat l'angoixa de les notes del primer semestre. La primavera em relaxa perquè tanco els ulls i ensumo la VIDA, la LLIBERTAT que creiem que teníem, les primeres EXPERIÈNCIES, ensumo l'AMOR i l'AMISTAT, el SENTIR-me plena llegint Henry James o Edith wharton al solet.

senyals

Molt sovint, els moments crucials de la vida vénen acompanyats de senyals que reps d'aquí i d'allà. Una frase del Coelho que et fa recordar que s'aprén dels errors o el Punset, en una entrevista, que et diu que s'ha de canviar d'opinió per evolucionar.
Em quedo amb un comentari que m'ha fet una companya: passi el que passi, diguin el que diguin, saps que és un pas molt important a nivell personal. Em quedo amb la satisfacció de poder dir que he fet el que creia i, encara que en tinc alguns dubtes, penso que ho he comunicat amb suficient assertivitat. Em quedo amb la força que em dóna pensar que no tinc res a perdre i tot a guanyar. I poc a poc està desapereixent aquell rau-rau inquiet de la panxolina...

a l'antiga

No sé ben bé per quina raó, quan he tornat d'aquesta passejada sota les gotes de la pluja m'han vingut ganes d'agafar la llibreta groga que encara tenia per estrenar i escriure. Necessitava notar la pluja. Respirar aquest aire fresc. Adonar-me que existeixo.

aquell petó després de Rubianes

Aquell estiu va ser de bogeria! Les hormones ballaven entre Mollet i els Amics de les Arts i les festes majors i els concerts dels pobles d'arreu. Agafava les mans del Xavi i a la vegada em delia per la llengua del Rafa i pressentia inconscienment que la meva sort estava a punt de canviar. Era agost i després d'un concert de Sopa de Cabra a Mollet ja venia la festa major del poble. Una tarda als Amics, amb un suc de préssec amb dos gels com sempre, parlant d'experiències que encara hauria de viure, el Rafa em va convidar a veure el Rubianes. Sóc noia de llàgrima fàcil i potser el somriure també... però això de riure a cor que vols, em costa. Amb el Rubianes era diferent i només que sentís la seva veu ja començava un atac de riure sense fre! Per això, a pesar de la vergonya, quan un dels meus amors d'estiu em va convidar a anar amb la seva colla a veure el "Rubianes Solamente" no ho vaig dubtar ni un moment. Asseguts en cadires de plàstic blanques, ens acariciàvem les mans i réiem i tancàvem els ulls gaudint d'aquella perfecció temporal: la brisa, les estrelles, riallades, felicitat, ironia, un cigarro rera l'altre i alguna copa.

Va acabar l'espectacle. Sempre m'he sentit trista quan marxa l'artista de l'escenari. Però sempre em quedo amb ganes de més. Vam quedar als Amics, però amb el Rafa vam decidir passar per casa seva abans. Rient encara de les ocurrències del galaicocatalán, vam aparcar al carrer Sant Pau. Enyorava al Xavi però qui tenia al meu davant era el Rafa. No hi havia alternativa. Suposo que amb l'ambient desenfedat que havia provocat el Pepe vaig poder oblidar-me de qualsevol història o maldecap que em rondés pel cap. Em parlava d'uns petons que jo no havia tastat mai, dels petons que el Xavi n'havia fet poesia però que el Rafa els va fer realitat aquella nit després del Rubianes.

Recordaré el meu primer petó, no com a una experiència única, romàntica o meravellosa sinó com una anècdota plena de riures d'estiu, sense gaire importància, relativitzant la importància que molt sovint donem a les primeres vegades, fins i tot frivolitzant.
L'important, també, és saber riure's d'un mateix ;D

you are not here

Mr. Tambourine man, no hi eres, avui, al cinema. Però estaves en cada una de les cèl.lules que es movien per la butaca quan sentien la seva harmònica. Volia dir-te que he descobert que hi ha una altra "nostra" cançó, que he desitjat que recordéssis aquell blues fet carta de comiat. I que he volgut saber acomiadar-me com Mr. B s'acomiada de Milady Henry.

I am moving with a simple twist of fate!



I blame it on a simple twist of fate!

És pecat pensar que eres tu i era jo, que érem un nosaltres. Encara és més pecat pensar que no vàrem ser.

And I watch out for a simple twist of fate!

rara avis

I és que no ho sóc, de rara. Potser una mica estranya, sí. Però sobretot, especial i única.

"Y no volveré a sentirme extraño
aunque no me llegue a conocer"

enterenyinant VI

Era nit de lluna plena i ens vam reunir al voltant d'una taula ben parada: hi havia torrades, amanides, sangria i nou cadires. Converses distants sobre tot i res: veus profundes, psicologia barata i mirades atentes a les noves adquisicions. Circulant, circulant vam anar a parar al Tangerine -tota una novetat!- i les mirades i les converses començaven a ser més íntimes: les veus més excitades parlant de mars i peixos i les referències de teràpies, tractaments o recurdos psicològics anàven i venien. Mentrestant els altres beviem per oblidar. Oblidar que ens havien robat la bici o la novia o la feina. Beviem per brindar per l'amistat, la companyia, l'amor. No feia massa fred aquell dia... vam deixar el bar per entrar en una discoteca. La foscor i l'alcohol i les hores ens devien confondre. O la lluna o la realitat que no ens agradava o aquella sensació de tenir tot el temps del món per endavant.
Quinze nits més tard alguns d'aquells que es van trobar al voltant d'aquella taula van veure sortir el sol plegats. Van tastar llits desconeguts. Van plorar sense llàgrimes. Van riure sense xiscles. Van traçar línies sense cap regla i van tancar cercles.

corbs

Sempre tornen, els corbs. Potser és que mai marxen. O marxen i tornen. I les papallones mandroses pensen que els corbs són poderosos només perquè són negres i xisclen d'aquella manera tan estrident. Els corbs són les ombres de les pors que no hem pogut espantar. I sempre tornen, és clar.

aventures

Em parles d'ell amb la mirada baixa i somriures inquiets. De tant en tant, ho negues amb el cap i toques de peus a terra. I renegues del que et diu el cor. Dius que al matí et lleves pensant que el trobaràs al segon vagó, amb el llibre a la mà i la bossa verda, que et mirarà en silenci com cada dia i deixarà que comencis tu la conversa. Que baixarà de cop i volta quan a tu encara et queden deu minuts. Dius que t'envia missatges i que et parla de possibilitats i que, de vegades, t'acaricia. Però sobretot el que et preocupa és que sembla que sigui un personatge diferent cada cop que coïncidiu: el silenci i la comunicació no verbal o paraules que flueixen com l'aigua del riu i els gestos freds com la nit. I l'ambigüitat de no saber si si o si no. L'ambiguïtat de dir-te que ha estat pensant en el que li vas dir i que l'has ajudat a decidir-se a escriure aquella noia de la platja. Aquella noia que li agrada tant, a qui ha fet petons en una habitació bruta. Aquella noia que li dius i redius que està jugant amb ell. Em fas patir perquè t'estimo. Sé que ja ets grandeta i no vull semblar massa protectora, però pensa que si et préns un altre tequila potser cauràs rodona i ja no hi haurà qui t'aixequi.

visions

- De vegades quan et pregunten qui ha deixat a qui no és tan fàcil de dir. Vaig ser jo qui va insistir en que no podia seguir d'aquella manera. Però va ser el seu comentari que ens va portar a la conversa final. És a dir, per honor o orgull o per supervivència, vaig donar-li una empenteta per tal que pogués prendre una decisió que m'afectaria per sempre més. I a partir d'aquí: mudança, fer el cor fort i ocupar-me l'agenda d'una manera malaltissa. I tantes llàgrimes que em pensava que no acabarien! I tants riures histèrics que tenia molt clar que tindrien fí! Em va ajudar viatjar amb els amics, fos la Côte d'Azur o Berlin. Em va ajudar veure sortir el sol cap de setmana sí i cap de setmana també. Em va ajudar reconnectar-me al món a través de diferents mitjans. Em va ajudar renovar el cercle d'amistats, retrobar-me amb vells coneguts, mirar-me reflexada en ulls nous. I em va ajudar sentir que una veu profunda em preguntés on m'havia amagat durant tant de temps.

- No entenia com havia pogut passar tant temps sense conèixer algú semblant a ella. Potser va ser renovar l'aire del meu entorn, quedar més sovint amb amics amb qui no quedava de feia temps, de veure'm a través d'uns ulls que tenien el mateix color que els meus. Potser va ser reconnectar amb un món que havia perdut de vista, que ja no coneixia. Potser va ser la necessitat imperiosa de sortir de festa fins que aparegués el sol. Potser el fet de tornar a casa, retrobar una estabilitat que era i no era. Després d'una decepció enorme, d'unes llàgrimes invisibles que s'acumulaven en forma de corda que escanya el cor, després de tot això vénen els riure malèvols com quan acabes de matar a una rata. Mentrestant m'omplia l'agenda d'activitats obligades, feia veure que no passava res i malvivia mentre renovava el pis de dalt a baix. Si algú pregunta, vaig ser jo. Vaig provocar el final voluntàriament. Per orgull, per honor, per supervivència. No podia seguir vivint enganyat, cornut, menystingut. Però, entre tu i jo, de vegades no és tan fàcil de dir qui ha deixat a qui.

please

l'home salvatge del desert

Et miro als ulls foscos i no em puc creure que per fí tornem estar a junts. Després de tres o quatre mesos plens de silencis amb les orelles vermelles i calentes! Tres o quatre mesos de papallones senegaleses, ulls mig clucs i somiadors, somriures i xiscles d'adolescent enamorada i converses de cafès plens de projectes a mig firmar. Tres o quatre mesos d'insomni i paranoia, de dubtes i pors, de caminar cansada pel desert de la incertesa, gelosa de les dunes que et tenien més a la vora...

Sauvage du désert , em menjaves a petons per demostrar que eres un bon mascle i em tocaves els malucs per saber del cert que jo era una bona femella. I miràvem les estrelles estirats a les dunes del desert i semblava que ho haguéssim fet tota la vida: mirar les estrelles, menjar-nos a petons, fer-nos l'amor...

Sempre havia cregut en la meva ànima negra. Ho poden corroborar moltes de les meves amistats. Àfrica sempre m'havia atret d'una manera màgica, tant les danses, com la música, com la geografia, com la pell. Ja has pogut comprovar quin amor professo cap a la teva gent i el teu continent. Que ens estimem no em sorprén, doncs, perquè per mi era una cosa que ja estava escrita.

Vull xarrupar-me els dits d'aquestes hores guanyades en l'asfalt d'aquesta ciutat. Vull ensenyar-te el meu món perquè quan te'n tornis cap al Senegal, puguis tancar els ulls i veure'm caminant depressa, cap a les dues feines que tinc, amunt i avall amb les bosses per quan plegui poder anar a ioga i a pilates, que em vegis atabalada però somrient perquè jo t'estaré veient a tu, per un foradet, home salvatge del desert.

...but I like it!

Dissabte hi va haver quatre moments que em van posar la pell de gallina. Pan assegut al mur, tocant la flauta, em va portar a Liverpool -8 miles high-, en un d'aquells viatges iniciàtics, ben sola però tan ben acompanyada. Veure un tros de mur, mentre sona Imagine, encara que sigui mentida, encara que fos hipocresia, encara que fos una lluita en va, amb la silueta d'en Lennon com aquella samarreta negra meva d'adolescent, d'aquelles coves i excursions amb el Cau, d'aquells primers cigarrets als Amics. L'abraçada de la filla a la nova parella del pare -i aguantava les llàgrimes d'empatia al llagrimal i per això em feia tanta coïssor la gola- perquè tots tres hem pogut entendre que els pares també són persones i també es poden enamorar. I les notes d'aquesta cançó que em demanen que comenci de nou, que em diuen que tot és possible i que he de creure en l'impossible, que m'omplen d'aquelles papallones que em fan veure't com un heroi de la Revolució!

6^6 flaixos de Berlin

6 noms (+3)= Isaaco, Jus, LiA, pancake, Rousy, Sergi + Andreu & Núria + Marita

6 llocs (+1)= Eberswalder, Aleksander Platz, Jannowitzbrücke, Potsdammer Platz, Brandenburger Tör, Checkpoint Charlie + Zürich Airport...

6 cançons= Servidor BSD, Sigues paranoic, Sense València no hi ha independència (ni sense la Franja tampoc), Alcohol^5, wikiwiki, sexo, cerveza y tortilla de patatas...

6 anècdotes= patates braves per esmorzar, la noia que caminava amb sandàlies i mitgetes per la neu, una pegadolça llaaaaargaaaa, cartrons de ducados rubio a canvi de cosa verda, aprendre a mentir jugant al kiriki, la guerra de neu al monument dels jueus...

6 frases cèlebres= lukintumaiais (ojos de serpiente), Giussepe puto amo!, assertivitat!, estan sonats aquests alemanys!, Posa't el mubuntu (o com evangelitzar els ignorants), un espontani!...

6 parades tècniques= Duncken, Cbase, Vapiano, hot-dogs, Restaurant-Cabanya a Aleksander Pl, últim cocktail a Kastanianallee.